Un dia de desembre l’amic Guillem em truca al mòbil per dir-me que feia molt poca estona havia conegut una història. Una història d’un noi que es deia Albert, tenia 17 anys i que anava amb cadira de rodes per diferents indrets del món i viatjant tot sol. I de tot això ja en fa mig any. Ara resulta que TV3 en fa un reportatge pel TN. En fi, que us deixo amb l’article i el vídeo. Realment és impressionant:
“Superar-se” per Guillem Carol
El bar del CCCB. Un noi d’uns 17 anys. Prim, cabells llargs, llavis diminuts, mirada de fil de navalla i en cadira de rodes. Al seu costat hi havia una noia amb cara de sorpresa, segurament, més gran que ell.
Dues aigües i varen començar a parlar. De fet, parlava el noi: la noia es limitava a fer preguntes i anotacions.
El noi, es deia Albert. Explicava que fins els quatre anys era un noi corrent. No va ser fins als 5 anys que li van diagnosticar la mononucleosis que més tard li va provocar leucèmia aguda. La malaltia que el va tenir reclòs durant gairebé dos anys entre hospitals i casa seva. Fins als 9 anys va estar en tractament. Les conseqüències d’aquest –explicava l’Albert- van ser devastadores: ara va en cadira de rodes ja que el seu moviment s’ha reduït en un 71%.
Tot i això, ell mai no s’havia resignat. Actualment, tot i l’odissea, continua fent el curs que li pertoca: 2n de Batxillerat. Però amb això no s’acontenta pas. Des dels 14 anys que viatge pel món tot sol fent autoestop. Ha viatjat per mitja Europa incloent països com Bòsnia, Sèrbia, Croàcia o Hongria. Però també ha estat als Emirats Àrabs, Tailàndia, Malàisia i Singapur. Aquests viatges els fa sol, amb la cadira i una única motxilla. Es desplaça fent autoestop, dorm en platges, parcs, jardins o a cases on el conviden. Explicava que poc dies es paga ell el menjar, la majoria el solen convidar. Va dir que aproximadament es gastava uns 2 euros cada dia quan viatja.
Mentre l’Albert explicava tot això, jo, completament estorat ho escoltava des de la taula del costat. No m’ho podia arribar a creure. No podia marxar d’aquell bar sense parlar amb ell. Vaig pensar en presentar-m’hi. Després, però, vaig desistir pensant que quedaria malament dir-los que feia gairebé dues hores que els estava escoltant. Vaig anotar en un full tot el que li volia dir i li vaig demanar al cambrer si els hi podia donar la nota quan anessin a pagar. Jo vaig marxar. Al cap de dos dies l’Albert es va posar en contacte amb mi i vam quedar per dinar. Realment una vida de pel·lícula la seva.
Només dir-los que avui l’Albert està al Japó. Sí: tot sol amb la seva cadira i fent autoestop.
LA CANÇÓ: Waltz In C# Minor, Op.64 No.2, de Frédéric Chopin.
6 comentaris
13 juny 2008 a les 2:27 pm
Fantàstic. Després ens queixem per qualsevol nimietat. M’ha encantat la història…saludus
13 juny 2008 a les 9:02 pm
Una història fantàstica. Sorprenent també la maduresa del noi, suposo que per la duresa de la seva situació.
14 juny 2008 a les 12:34 am
Pele… més que “conèixer una història” vaig conèixer una persona. hehehehehehe
14 juny 2008 a les 11:48 am
[...] general Added 14 Jun 08 from lidiapeleja.wordpress.com Flag as inappropriate or [...]
14 juny 2008 a les 9:42 pm
Gràcies, Lídia, després de parlar-m’en l’altre dia, finalment he conegut la història. Déu ni dó, quin crack! Aquest noi amb disset anys ha viscut més que moltes persones en tota la seva existència.
Salut!
15 juny 2008 a les 4:56 pm
A mi, en Guillem em va passar el vídeo i em va fer cinc cèntims de la història de com el va conèixer i em va deixar bocabadat.