“A peu pel Priorat”, de Josep Maria Espinàs (II)

Salta a Comentaris

(Una conversa a la Cooperativa de Capçanes entre Espinàs, el secretari de l’Ajuntament i un home de Falset)

[...]

-Jo només he vingut a donar una volta, comprenen?

-Ja es necessita humor, eh?

-Sí, miri.

El de Falset assenyala el secretari.

-Aquí on els veu, els de Capçanes en tenen molt d’humor, oi, Barceló?

-Sí, no en falta.

-I com es nota, que tenen humor?

El secretari riu.

-Hi ha una colla, que li diuen la Colla dels Barbis, que es dedica a la gresca.

-Això està bé.

-Escolti, tenim estatuts i tot –somriu altra vegada–. Com que al poble hi ha poques diversions, doncs conya, Comprèn?

-Perfectament.

Ens mirem una estona tots tres, de reüll, mentre seguim fumant. Som amics.

-Així, vostè ha vingut a donar una volta pel Priorat?

Encara, en la veu, hi ha un punt d’escepticisme, però ja s’hi barreja l’interès.

-Sí.

-I què ha vist?

-Encara res. De l’estació de Falset-Marçà fins aquí, per la carretera. I ara seguiré amunt, perquè voldria dinar als Guiamets.

-I dormir-hi?

-No. Penso arribar-me a dormir al Molar.

El secretari mou el cap.

-No podrà pas.

-No?

-Em peso que li serà difícil.

Trec el mapa.

-Doncs a Lloà.

-Tampoc.

-Què em diu?

-El que sent.

Em rasco la galta.

-Malament, perquè jo tinc el costum de dormir cada nit.

Torno a mirar el mapa.

-Hauré d’agafar el camí de Bellmunt, però no volia anar-hi, encara.

-Bellmunt?

-Què, tampoc no hi trobaré llit?

Els amics es miren.

-No m’estranyaria.

-No li estranyaria què?

-Que no en trobés.

-Tanmateix, em penso que estan massa d’humor, aquí a Capçanes.

-No és broma, coi.

Em miro el sarró, al terra. Potser és un parany perquè em quedi al poble. Potser semblo prou ximple perquè valgui la pena retenir-m’hi; podrien ensenyar-me la gent, com els vestigis del poblat moro. I si un dia venia a Capçanes algun altre ciutadà despistat podrien preguntar-li: «Vostè a què ve, a veure els vestigis i aquell xicot amb ulleres que va comparèixer, des de Barcelona, a beure en porró?».

Però no. La gent de Capçanes és franca i té un humor de bona llei.

-No sabem pas com ajudar-lo.

Fins que el secretari té una idea.

-Miri, l’únic que se m’acudeix és fer-li una targeta per l’alcalde de Lloà. Eh?

L’altre fa que sí amb el cap.

-Segur que el rebrà bé. I molt serà que en tot el poble no li trobi un matalàs.

-Esperem-ho.

Em conviden a Bisonte, per celebrar-ho.

Mentre escriuen les quatre ratlles jo busco una targeta i m’ofereixo.

-A la seva disposició.

Gràcies.

Però la recullo.

-Esperi, esperi, que d’aquí a un quant temps no sabrien de qui diable és aquesta targeta.

Trec el llapis i escric, dessota el nom: «Aquell que venia a peu».

El secretari la llegeix, es clava a riure i em repica l’esquena.

-Carat d’home! Vostè s’hauria d’apuntar a la Colla dels Barbis!

* * *

* Del fragment Déu vos guard amb vi, del Capítol 1. De l’estació de Marçà al Masroig.

LA CANÇÓ: Última volta, de La Gossa Sorda.

6 Comentaris

Arxivat sota General