Al Gran Bloc del Sobiranisme!

Salta a Comentaris

Em fa molta il·lusió dir que aquesta setmana “el convidat” al Gran Bloc del Sobiranisme sóc jo mateixa. En fi, moltes gràcies per l’oferiment i per la feina feta des del Bloc Gran. Aquí us deixo l’enllaç i l’article:

 

 

http://blocgran.cat/?page_id=369

 

Exèrcit de formiguetes

 

En primer lloc dir que la meva petita aportació al Gran Bloc del Sobiranisme no sé fins a quin punt pot ser de l’interès general tenint en compte d’altres col·laboracions com les d’Artur Mas, Ernest Benach o Jordi Portabella, i constatant també, que no tinc ni 20 anys i que, per tant, encara no puc apuntar al petit meu currículum allò de Llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració.

 

El cas és que sigui com sigui se’m va demanar escriure alguna cosa, i vaig pensar amb els temps que corren, –entre tant pessimisme i misèries rentades fora de casa– m’agradaria fer notar que ni el país va tant malament ni el futur que ens espera és tant catastròfic.

 

I si em permeten, ho exemplificaré a través d’algunes percepcions que he copsat de la generació que puja –de la qual molts dels meus amics i jo mateixa en formem part– i que en un futur, d’alguna manera o altra, molts d’ells hauran d’ocupar els càrrecs i responsabilitats de l’actual classe política catalana.

 

Algunes coses són ben criticables en moltes d’aquestes joventuts –plenes en alguns casos de joves amb ganes de veure’s a sí mateixos com el nou messies català, carregats de tics que es reprodueixen a través dels actuals dirigents dels partits de referència, amiguismes varis, sectarismes absolutament demencials- que com em va dir un bon amic “ja és ben trist ser sectari en unes joventuts quan encara no tens ni el poder de gestionar”.

 

Però bé, el que volia dir, per altra banda, és que existeixen moltes persones i molt joves que entreguen hores i hores de la seva vida des de partits o des de moltes altres eines de transformació política i civil del país –perquè sóc de la ferma creença que un partit és una eina, no una finalitat per sí mateix–. Casals, esplais, plataformes en defensa del territori, organitzacions polítiques estudiantils, entitats que fomenten la integració, associacions en defensa de la llengua, cultura i nació catalanes… I en definitiva, són tot allò que configura la xarxa associativa de Catalunya i que són per a mi com un exèrcit de formiguetes que treballen incansablement –algunes amb més sort que d’altes, tot sigui dit– per construir una nació més justa, moderna i cohesionada.

 

Ben mirat, potser és cert que el problema es troba en gran mesura en l’actual classe política catalana. Però si per casualitat algun d’ells –o algun dels seus assessors– encara estan llegint aquest article, que tinguin ben clara una cosa: no se’ls acudeixi hipotecar el nostre futur pel tacticisme estúpid de veure qui millor gestiona la Generalitat de Catalunya. I repeteixo, ni estem tant malament ni el futur que ens espera és tant catastròfic. Sinó temps al temps. L’exèrcit de formiguetes continua treballant.

 

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4 <![endif]–><!–[if gte mso 9]> <![endif]–>

 

LA CANÇÓ:Mardy Bum, d’Arctic Monkeys.

6 Comentaris

Arxivat sota General

Etiquetes: Política