Ens trobarem a fora.
Serà o no podrà ser. O bé sí, l’indret
fet a les revoltes quàntiques, petons llunyans
i desviats i de rebot i de tornada
abans d’anar-hi, ungles, fulles de rosa
tan dures com desitjar-les.
Ens hi trobarem tal i com havíem quedat,
puntualment, tots dos en un enigma
de tres: tots tres
o quatre, o cinc o sis, el gran dia després
d’haver-nos vist infinites vegades
en un altre mirall.
Hi penso. M’hi complac. Així
i solament així, passen
els minuts i els anys, presagi
de les bondats exteriors.
SAMPERE, Màrius, de l’obra “Ens trobarem a fora”, Barcelona, Proa, 2006
LA CANÇÓ: Camps de maduixes, d’Antònia Font.

1 Comentari
24 Novembre 2008 a les 2:47 am
Uffff, quina càrrega, no sé de què, però aquests versos són una càrrega d’alguna cosa.