Fa uns dies que vaig publicar un article que es titulava “Contra les quotes” i que pretenia, més o menys, explicar la meva opinió en relació a això tant extens pel progressisme caspós d’aquest país que consisteix en ocupar càrrecs en funció el sexe.
El cas doncs és que ahir a classe de Dret Constitucional II vam analitzar una sentència del Tribunal Constitucional (STC 3/2007 de 15 de Gener) sobre la vulneració del dret d’una treballadora d’un supermercat a no ser discriminada per raó de sexe ja que havia demanat la reducció de jornada laboral per a la cura del seu fill menor de sis anys.
Doncs bé, aquesta sentència al TC es fruit d’un recurs d’empara que va presentar la demandant ja que el “Juzgado de lo Social núm. 1 de Madrid” en la seva opinió no havia resolt correctament el cas. Segons aquesta, la sentència “discrimina por razón de sexo a la trabajadora al limitarle el ejercicio de un derecho íntimamente ligado a la efectiva conciliación de la vida familiar y laboral, que garantiza el derecho al empleo de las trabajadoras con responsabilidades familiares y el respeto al principio de igualdad de oportunidades entre hombres y mujeres en el ámbito laboral.” I que “La interpretación restrictiva del ejercicio de este derecho supone una discriminación indirecta de las mujeres trabajadoras, notoriamente el colectivo que ejercita en mayor medida tales derechos.
Bé, doncs el cas és que el lletrat de la senyora que demanava la reducció de la jornada i aquest recurs d’empara sostenia en dos arguments de violació de drets fonamentals: “la vulneración de sus derechos fundamentales a la no discriminación por razón de sexo (art. 14 CE) y a la tutela judicial efectiva (art. 24.1 CE)”
No obstant, el TC, finalment i d’acord amb l’argument de les al·legacions del Ministeri Fiscal, apunta que només es centrarà en determinar si la demandant d’empara ha estat objecte d’una contrària decisió al dret de no discriminació per raó de sexe de l’article 14 de la Constitució Espanyola.
Bé, i tot això finalment s’acaba resolent a favor de la treballadora al·legant a una interpretació indirecta de la violació al dret a la igualtat de l’article 14 interpretat de forma més àmplia.
Doncs bé, tot aquesta història de la sentència és per dir-los que no entenc com es pot haver resolt d’aquesta manera, perquè tal i com es va comentar a classe, el fet de reconèixer aquesta discriminació d’aquesta manera produeix dues coses –i que consti que no estic en contra que la dona pugui ni hagi reclamar una reducció de jornada, sinó que no entenc perquè això va lligat a l’article 14 de la CE que parla d’igualtat–: 1) els homes en aquest cas no estan subjectes a aquesta reclamació de la reducció de la jornada laboral, per tant suposa una discriminació per a ells també; i 2) condueix a interpretar que només les dones es poden fer càrrec de les criatures – perquè recordem que es tracta d’un nen de 6 anys que ja no necessita de la cura excepcional de la mare dels primers mesos de la seva vida–.
En fi, que sentències com aquesta mostren una vegada més que no n’hi ha prou amb bones intencions per intentar solucionar els problemes.
I repeteixo: estic d’acord i em sembla essencial la conciliació entre la vida laboral i familiar -és l’element bàsic que determina que les dones puguin amb igualitat de condicions competir amb un home per la mateixa feina-, però això de relacionar-ho amb l’article 14 sobre igualtat i no discriminació em sembla una profunda absurditat pseudo-progressista -benintencionada, això sí- però que acaba aconseguint tot el contrari a l’objectiu primerament marcat.
LA CANÇÓ: Simfonia número 1 – Finale, de Ludwing Van Beethoven.
