“I veure com gairebé 2.049 persones…”

Salta a Comentaris

Recordo que fa poc més de dos anys vaig entrar per primera vegada al Palau de la Música Catalana, i una de les primeres coses que em van venir al cap quan vaig ser a l’interior de la sala de concerts, va ser un cèlebre fragment de Pla, a El Quadren Gris, que deia:

“Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la «Sonata a Kreutzer» al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. A més patia: les meves sabates, arreglades de nou, cruixien i feien soroll. A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. ¿Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó –és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada?”

I com és de suposar una servidora està en total desacord amb les paraules del mestre Pla, i com vaig explicar un dia, poder contemplar la bellesa d’un espai com aquell va ser una de les sensacions més reconfortants que havia sentit. Com sembla ser Pla es va apuntar a la moda del moment en el rebuig d’alguns a l’estil modernista. Eren altres temps, suposo.

Però clar, cal dir que el mestre Pla no era músic –no es pot ser un geni en tot, a la vida– així que no podia parlar –principalment perquè no ho va poder viure mai– què era sortir allà al mig, a l’escenari, i veure com gairebé 2.049 persones observaren detingudament els mateixos moviments d’arc, els mateixos gestos del director, els mateixos sons, els mateixos colors, textures i sensacions des del bell mig de la sala, sent objecte de totes les atencions; és una cosa que, sense cap mena de dubte remou fins al més profund dels sentiments –suposant, és clar, que hom tingui alguna cosa per remoure. I és que des d’allà, els hi ven asseguro que la vida es veu d’una altra manera. Principalment perquè són coses que no t’esperes –com la majoria de les millors coses a la vida–, però de sobte, i un bon dia et trobes fent una cosa que s’escapa de qualsevol dels somnis que mai hagis pogut tenir. Doncs bé, el què deia: és una de les coses que una servidora podrà explicar amb més entusiasme als seus néts.

LA CANÇÓ: Andante Festivo, de Jean Sibelius.

2 Comentaris

Arxivat sota Música, Personal, literatura

Etiquetes: concert, el quadern gris, Josep Pla, palau de la música catalana