Schumann va compondre Kinderszenen, escenes d’infantesa, el 1838. I això és precisament el què se sent com a acompanyament a un vídeo de l’exposició The Children’s War 1939-1945 del Imperial War Museum. L’estada en aquest museu és per si sola eclipsant, però la d’aquesta exposició que barreja la innocència de la infantesa amb la crueltat més severa de les guerres acaba generant una sensació i un regust de fracàs humà força notable. Una petita habitació de parets blanques amb rostres de nens –i que anys més tard van resultar supervivents de la Segona Guerra Mundial– estan intercalats amb la corresponent imatge actualitzada en ja una avançada edat. I de sobte les imatges i el so, Kinderszenen. I Shumann poc s’imaginaria que cent anys després de la composició d’aquelles peces la humanitat seria capaç de fer realitat la que segurament ha esdevingut la barbaritat humana més gran de tots els temps; i menys és clar, s’imaginaria que cent setanta anys després, la seva música serviria per il·lustrar la metàfora més punyent d’algunes escenes d’infantesa com aquesta:
LA CANÇÓ: Kinderszenen, Opus 15, de Robert Schumann.
