I és que el que sap més greu quan hom deixa alguna cosa –ciutat, relacions, amics, feina, el què sigui– és trobar a faltar els petits detalls –ja que, i no se si tristament, però la vida s’acaba resumint amb els petits detalls–. Un clauer, un CD, una missatge, una jaqueta i un mocador de coll durant el mes de juliol, la corre-cuita al metro amb el the next station is, cafès amb gust de tot menys de cafè, el chocolate on top, el how are you, l’i’m sorry 50 cops al dia, el nice to meet you, la guia rebregada, la línia de metro que encara no has aconseguit memoritzar però que jures pel què més estimes que algun dia ho faràs, per les hores perdudes pels carrers més bonics del món, per les grans i petites mirades o per la simple tranquil·litat de sentir-se lluny. Lluny de tot alhora que lluny de res. I és que el que fa més por de tornar és en veure que potser alguna cosa ha canviat. Però generalment i per sort gairebé res canvia. Els amics continuen al lloc de sempre amb els problemes i les somriures de sempre i les birres de sempre i els cafès de sempre; els pares continuen fent de pares i els coneguts i saludats tampoc els has trobat a faltar tant; però clar, això només ho saps un cop has arribat. En fi senyors, que això ja s’acaba. Un plaer haver compartit amb tots vostès aquestes immenses tres setmanes. Una comença a pensar amb les ganes que té d’abraçar i poder abraçar la persona a qui més estima del món.
LA CANÇÓ: Barcarolle in F # major Opus 60, de Fréréric Chopin.
1 Comentari
26 Juliol 2009 a les 1:27 pm
El germanet!