Llegeixo que el compositor i guitarrista d’Oasis, Noel Gallagher, abandona el grup “per fortes desavinences amb el seu germà Liam”. I curiosament, i m’imagino que per casualitat, avui i pel 33 han fet la segona part d’un reportatge a Sputnik, Live Forever, on parlaven sobre el britpop dels anys 90 -un documental excel·lent, per cert-; i amb tot s’han vist des de temes de Pulp -el Common People- fins al mític Wonderwall dels Oasis i en directe al concert més multitudinari de la història del Regne Unit, a Knebworth el 1996. Però l’interessant i especial d’aquest documenal és la la contínua referència a la societat i a la política anglesa, amb la figura central de Tony Blair en la espectacular victòria a les eleccions de 1997 -impressionant 419 a 165 pels conservadors-. Però com els deia la dècada dels 90 al Regne Unit van succeir un seguit de canvis socials que Blair i els seus assessors va saber aprofitar. Sinó vegin aquesta imatge de l’estrella del rock més coneguda de tota la dècada a una recepció al número 10 de Downing Street.
I pel que he pogut llegir sembla que anys més tard se’n va penedir, Gallagher, d’aquesta trobada, -si més no políticament. No obstant però, s’estigui o no d’acord amb la seva manera particular de veure i viure la música, els Oasis van esdevenir i han esdevingut un dels grups de rock més bons de les últimes dècades. En fi, que aquí els deixo el famós Wonderwall. Quin tema, sí senyors!
LA CANÇÓ: Wonderwall, dels Oasis.
3 Comentaris
30 Agost 2009 a les 6:06 pm
Jo, que vols que et digui, no els trobo gaire cosa, als Oasis (potser és que els clàssics em fan feredat). Si hagués de triar, em quedava amb Pulp, la personalitat de Jarvis Cocker i potser, més que res, amb el seus treballs recents en solitari. Tampoc m’agrada gaire idealitzar el passat.
31 Agost 2009 a les 1:39 am
[...] Contacte Oasis, política i el britpop (I) [...]
2 Setembre 2009 a les 12:20 am
No li arriben al gran Bon Jovi ni a la sola de les sabates…
Quan acabi els exàmens potser li faig una ullada al reportatge.