Tenim la obligació moral de reivindicar-los

Un dia em van deixar anar la frase: Ja que no els vam poder viure quan tocava per néixer massa tard, com a generació tenim la obligació moral de reivindicar-los. El meu amic, cosí i músic no parlava de cap altra cosa que dels grups, compositors i músics més influents i elementals del segle XX: els de la generació dels 60′, però especialment els dels 70′. Així que, en acabar de llegir aquest article em proposo, ben modestament, que tingueu ganes d’escriure sobre l’espai de cerca de YouTube paraules com Led Zeppelin -i per extensió Jimmy Page-, Cacuts, Deep Purple -o Richie Blackmore-, Black Sabbath, Jethro Tull, Jimi Hendrix, o Emerson, Lake & Palmer. I per cert, i sigui dit d’entrada, obvio grups com The Bealtes i The Ramones per què entre tanta samarreta de modernet i de Yellow Submarine, els dos grups estan més suats que els arguments d’un federalista espanyol després de la sentència del TC.

Una breu història personal. Deuria tenir uns vuit anys que, de camí cap a l’escola de música de Falset, amb amb la vermella Seat Terra i de pilot el meu pare, vam començar a sentir per la radio els acords d’una cançó estranyament màgica. Amb una lletra incomprensible, i pel que he sabut anys més tard, és tracta d’una de les cançons més reproduïdes de la història del rock. Mun pare em va avisar. Es tracta d’una de les millors cançó de la història. Acostumada a les Spice Girls, en aquelles latituds vitals, o com a molt a les lliçons barroques de classe de violí, no sentir la base rítmica pop em va deixar estranyament perplexa. Una cançó que creixia, des del primer acord, amb uns arpegis de guitarra acompanyats d’uns vents fusta i una veu penetrant que semblava, per alguns segons, que volia escapar-se per l’altaveu. Es tractava ni més ni menys que dels 8 minuts i 2 segons de Stairway to heaven dels Led Zeppelin.

Les coses no passen per casualitat, així que segurament algun dia, aquell potser no, però algun altre sí, hagués ensopegat amb aquella mateixa cançó de 8 minuts i 2 segons. O amb tota la discografia de vinils de l’època que hi ha a casa. El que es fa incomprensible és que si a les escoles hi ha l’assignatura obligatòria de música, hagi de ser l’aleatorietat o l’interès d’amics i coneguts spamejant els murs de Facebook – S. i J., algun dia se que m’ho agraireu-, el que et faci descobrir el que segurament és la millor contribució cultural europea dels últims cinquanta anys. No es morin, doncs, abans d’escoltar de dalt a baix els discos I, II i IV de Led Zeppelin. I passin un moment pel III i escolin la Since I’ve Been Loving You. Ja poden anar fent, els enllaços estan a sobre de cada un dels discos que he citat.

Bé, potser no ho faran, però no pateixin, que si per alguna d’aquelles coses de la vida assisteixen al meu enterrament, probablement allí la sentireu. La llàstima serà que ja no em podran dir si els fa posar la pell de gallina de la mateixa manera que a mi. Sonarà aquella mateixa cançó que vaig escoltar quan tenia 8 anys, casi sense voler, però que m’ha fet descobrir l’univers més màgic i espectacular de la meva vida, que no és altra cosa que la música. Això és tot, un altre dia ja parlarem de la clàssica. Enjoy it:

The Boss n’hi ha un i es diu Albert Pla, o Mas o Cortés.

Ahir dijous teníem el país dividit, sense matisos, entre dues categories de persones: les que estaven fent cua per veure el Boss, i les que no. Mentre cinquanta mil persones ballaven al compàs d’una música, diguem-ne, força simpleta -al meu entendre, extremadament sobrevalorada- i amb una estètica vuitantera força carrinclona, n’hi havia d’altres que omplien escenaris a d’altres espais de la ciutat. Twitt magnífic de Gemma Ruiz. Alguns s’han pensat que el Boss tocava a l’Estadi Olímpic, hà! Surt ara mateix a la plaça del Rei: Albert Pla. A banda que aquesta plaça és un dels espais més bonics de Ciutat Vella i de tot Barcelona, és també el lloc que millor resumeix el que vam arribar a ser segles enrere. Partint d’aquest espai, i amb la calor de meitats de maig, la de les avarques blanques, els pantalons curts i la llauna de Xibeca, vam captar-hi la imatge que hauria d’omplir els telenotícies. Roger Mas va aconseguir, de la mà de la Cobla de Sant Jordi, allò que fa vint anys segurament seria inimaginable. La perfecta combinació entre la tradició i el què volem ser: concert de cadires de fusta alineades, al més pur estil sardanístic de tieta convergent, ocupades per la plana major dels nostres moderns. La plaça plena de grupies de Barcelona, exiliats de comarques i algun que altre estranger d’erasmus o doctorand. I quan haviem acabat de repassar mitja literatura europea de la mà del Mas President real, va arribar allò ja esperat, però no per això menys místic. El tarat i brillant Albert Pla, amb una bata beix i pantalons vermells, molt hihi-hàhà, i tots plegats una colla de frikys, amb barrets negres, capes grogues i acordions vermells, però uns músics -que són allà per això, i no per a res més- d’una immensíssima qualitat. I el Cortés, que només va pinzellar la guitarra, per tot el que és i del que és capaç de fer. Així que, i sense faltar ningú, que me’n ric, jo, de l’E Street Band.

LA CANÇÓ: L’hort, de Roger Mas.

Hola, Escolto Rachmaninoff i vaig a Sónar Festival

David Carabén, líder i cara visible dels Mishima, deia en una entrevista a MondoSonoro que “El gust musical com a criteri per a jutjar una persona és una tonteria que es treu follant.” S’hi pot estar d’acord o no, però el que sí que està clar és la música no només determina amics i relacions, sinó que també ajuda a graduar les intel·ligències del nostre entorn més immediat. I que no es confongui això amb la superioritat moral dels grupies modernillos amb les seves samarretes festivaleres. Trobem grans genis en qualsevol dels estils -començant per Lady Gaga i acabant pels solos de Jimmy Page- o absoluts insults a la intel·ligència i al bon gust com Pep Sala o Justin Bieber. No és, per tant, una qüestió de millors gèneres musicals, sinó de persones amb més grans dosis de sensibilitat; que siguin capaces de captar allò realment bo i interessant de cada un dels estils. És per això que sorprenen alguns grans amics melòmans, amb inacabables prejudicis sobre esdeveniments com ara el Sónar Barcelona. Que si tota la música sona igual, que si tot és façana i és només un reclam d’estètica progre per guiris, i un llarg etcètera de crítiques. Totes elles, clar, fruit del més absolut desconeixement. Hauria de ser d’obligada assistència passejar-se per qualsevol dels espais i programacions de dia que organitza Sónar Festival. Per entendre que la música no és res més que un ésser viu, i que és allí on està naixent allò que escoltaran els nostres nets d’aquí 50 anys. S’ha de ser prou humil per veure, com va fer el vell Haydn l’estiu de 1804 dient “Everything is different from today”, quan va acabar d’escoltar l’Eroica de Beethoven, obra clau que va donar pas al romanticisme musical deixant enrere el classisme. Així que, aparcant els complements cool de les ulleres de sol, les bosses de marca i les ralles de coca a les sis de la tarda, és innegable que Sónar Festival no només és un dels grans esdeveniments culturals de la música electrònica, sinó que, a més a més, és capaç de posar Barcelona al centre del món  per uns dies en l’avantguarda cultural i artística.

LA CANÇÓ: The lemon song, de Led Zeppelin.

What Is & What Should Never Be

 

6a_nit_de_les_garnatxes

Demà arribarem nerviosos com el dissabte de festa major. Per què sabem que hi serem tots, i les ganes de primavera i de copes, de vi i de festa no s’acaben per anys que passin. La sisena nit de les garnatxes passarà per davant nostre, amb un regust de vi i de veure’ns més grans, però també més orgullosos de ser-hi amb les espatlles de conèixer mil persones per any, però just aquell dia, no necessitar res desconegut ni nou. Una munió de gent, com rius de formigues, entre les tines centenàries del Celler. I una banda sonora que no fallarà, ni al Celler ni a la festa, per què la cultura arriba força més enllà de la Diagonal. Una cata que no serà com les altres, sinó millor. Encara que ha passat molt en molt poc temps, i han estat i es preveuen mesos complicats. Però no pateixin, que la nostra és una terra amb les majors dosis d’orgull i de paciència de tot el país. Si no fos així no s’explica que siguem on som. Que passin una gran nit per Capçanes i comparteixin les quatre garnatxes amb qui millors persones i més feliços els fan ser.

LA CANÇÓ: En tu agujero, de Marea.

“Agafin el primer vol a Londres i a servir cafès”

Francesc Xavier Mena, Conseller d’Empresa i Ocupació de la Generalitat, ha tornat a ser protagonista d’una polèmica per una intervenció en una Sessió informativa de la Comissió de Polítiques de Joventut de Parlament de Catalunya. El polèmic vídeo es titula “Agafin el primer vol a Londres i a servir cafès”.

Probablement, i acceptant que la frase és prou contundent i ben trobada, no m’hagués despertat cap interès si no fos pel número de twitts que va generar automàticament entre els cadellets dels partits allí directament interpel·lats: pocs minuts van tardar a engegar una campanya per twitter amb el #MenaMarxaTu.

Abans de res i sigui dit d’entrada, que conec personalment alguns dels qui van parlar amb el conseller aquell dia, i que valoro, per sobre de tot, la seva feina i dedicació als respectius partits. I també sigui dit, que segurament els més ben preparats d’allà, són els qui per qüestions ideològiques no acabaré votant mai.

Sigui com sigui però, després dels 30 segons de la intervenció del Mena, em va quedar certa cara d’estupefacció en veure que no havia estat mai tant d’acord amb algú en tant poques paraules. L’allau de crítiques al vídeo em van semblar d’un baix perfil que commovia, així que vaig decidir veure sencera la intervenció del Conseller, per què si alguna cosa tenim els 13alacarta és cert sentit del xafardeig, encara que alguns li diguin curiositat.

I en veure la intervenció sencera, les crítiques no només em van semblar d’un baix perfil per la forma, sinó pel fons. Que si retallades, que si atur, que si precarietat. I que tot això està molt bé de dir, però ja les sap tothom i el mateix Conseller les destaca com a “drama laboral i personal dels joves”.

Però Mena és passa tota la seva intervenció expressant una idea clau, que és per a ell la formació, i especialment en idiomes: “una estada formativa o laboral a l’estranger, ni que sigui servint cafès, és enriquidora, sempre que no sigui obligada.”

Des del “millor no ser fatxenda” fins a “he estat temptat de donar el seu paper, Sr. Coto, a la Ministra Fàtima”, les respostes de Mena són gairebé totes per emmarcar. I no ho són només per la seva gesticulació, eloqüència, i claredat, sinó per la seva contundència. Més que un conseller davant d’una comissió semblava un professor davant dels seus estudiants de màster.

Tothom a tot arreu ha de fer la seva feina, i fins i tot l’oposició d’un Govern ha de fer d’oposició del Govern de torn. Però una cosa és pensar, debatre i criticar, i l’altra és treure de context unes paraules amb un vídeo de trenta segons i una campanya de twitter, que fins i tot descontextualitzades són les més afortunades que s’han dit en molt temps en polítiques d’ocupació juvenil.

* Article publicat al portal 13alacarta.cat

LA CANÇÓ: No need to worry, de Cactus.

Live at Royal Albert Hall – 1970