Mumford i fills
Any 2011. Festival Internacional de Benicàssim. Per què hi va haver una època on encara no s’hi programava David Guetta. Després de tres nits, i envoltats de guiris marranos, partides Continua llegint
Author Archives
Archive for: lidiapeleja
Wankelmut, un berlinès normal
Diuen que Berlín és la nova capital cultural europea. Com un Londres, però subvencionat. On no regales el sou a canvi d’una habitació que, al teu país, no hi posaries Continua llegint
Rocking al menjador de casa la iaia
Shoreditch, a Hackney. Un Londres gèlid, era nit freda per ser abril. Érem a Bedroom Bar, però com fóssim al menjador de la casa de la iaia. Estovalles de quadres, Continua llegint
Extremoduro
Any 2004. L’època on ZP encara no havia passat a la història com el pitjor president de l’Espanya democràtica. A l’únic institut d’educació secundaria del país on el cinisme de Continua llegint
L’Oriol que es fa dir John Talabot
Una vergonya nacional no és que algú com Carme Chacón ocupi l’escó amb més vots a la circumscripció de Barcelona. Una vergonya nacional és que un productor i DJ català Continua llegint
Jack White, el blanc que vol cantar com un negre
Es troben un americà, un anglès i un irlandès. Aquest podria ser l’inici d’un acudit. Però es tracta del It might get loud. I el documental que reuneix Jack White, Continua llegint
Quan Noel Gallagher fa més el ridícul que Justin Bieber
NME Magazine publicava la setmana passada el següent titular. Noel Gallagher: My cat is more rock n’ roll than Justin Bieber. I a Facebook, on la mala llet està repartida Continua llegint
Lonerism a la catalana
Uns barrots i una fotografia amb el 3r filtre de l’Instagram. Barri de Les Corts. La Cafeteria del Centre Cívic Can Deu. Un sol de dissabte i una terrassa plena Continua llegint
El baixista amb els mitjons de fruites
Birmingham. La segona ciutat d’Anglaterra i de llarg la més desconeguda. Un city centre desproporcionant, com un Londresgarrulo. Un grapat d’edificis malpensats, mal distribuïts. El tres-en-un-centre-comercial més gran d’Europa, custodiat a quatre Continua llegint
L’electrònica més enllà de l’LSD: Nicolas Jaar
Vint-i-dos anyets. Massa guapo per no ser llatí i massa tranquil per ser del sud. Nicolas Jaar és un non-real-newyorker que tampoc no es defineix ni com a francès ni Continua llegint
#PS13
La setmana passada corria pel tuiter un pretensiós #bestfestivalever. Pretensiós i prou repel·lent. I sembla que fins i tot van organitzar una festeta per presentar cartell. Modernet amb aifon per Continua llegint
The greatest rock’n'roll band of all time
Anglesos i americans fa moltes dècades que es tenen un per l’altre com el parent estrany que tothom té. Aquell a qui veiem molt de tant en tant i que Continua llegint
A Anglaterra els tarats són artistes
Des de la setmana passada que també em podreu trobar entre les pàgines del Diari El Singular Digital. Secció Cultura, categoria Música. Aquí el segon article que hi publico: Una Continua llegint
Grans i majestuoses merdes, o altrament dit «The 2nd Law»
En pocs espais de reflexió és pot fer més el ridícul que els destinats als crítics musicals. No generar vergonya aliena quan s’opina d’un disc, passa per no escriure’n res Continua llegint
A little true story
Un poble petit, teixit de carrers desordenats i cotxes caríssims. Una actitud impregnada d’un orgull gens cosmopolita. I alhora, zero provinciana. Un paisatge aplanat, obert, de vegades monòton. Lleugermament angoixant Continua llegint
Keep cool and speak using “lo”
* dissenyat amb la idea d’un tuit de @2dabril.
Democràcies liberals de dilluns a diumenge
Només en els països seriosos, la complexitat dels ordenaments jurídics s’acaba transformant en una més que estricta Realpolitik basada en principis ètics. M’atreviria a dir que el respecte a les Continua llegint
Elogi a les identitats
Anglaterra és, probablement, el país europeu més classista. Això és tant evident -en la seva parla, gestos, costums i mirades-, com també ho és la seva tant natural i extraordinària Continua llegint
Del robot a la Plaça Artur Mas
Ni el més gran dels optimistes hagués pogut pronosticar que un fill de la petita burgesia del calla-i-no-t’enredis-, amb quatre idiomes i crescut entre els ambients universitaris posh dels 80 Continua llegint
