Acabo de veure finalment –i sempre tot pel 3alacarta– el segon i últim capítol de la novel·la de Les veus del Pamano, obra de Jaume Cabré. He de dir en primer lloc que ni he llegit a priori el llibre ni tampoc sabia de la seva existència. Em poden insultar, si volen. Ara bé, m’he quedat del tot sorpresa amb la qualitat tant narrativa com d’escena de la producció. I sí, ara se que em diran allò que res com el llibre i que no és fidel al text. Molt bé. No obstant però, no sóc ni crítica televisiva ni en tinc cap ganes –per això ja tenim al grandíssim Monegal (he,he)–; però una cosa que si que em va cridar l’atenció en tot moment en veure la sèrie va ser el meticulós reflex social d’un poble tant petit com el que representava ser Torena, aquest poble imaginari del Pallars. La propietària terratinent, l’alcalde feixista, les classes treballadores del poble –principalment catalanistes–; el paper de l’estanquera –infiltrada de l’alcalde amb la correspondència de la gent–, el paper del xofer de la Senyora Elisenda; l’intent dels feixistes de destruir el país amb l’Escola Nacional, hugo y flecha i bandera inclosa, i canvi de nom de tots els nens i nenes -que per cert el mestre no va respectar…-. Hi ha molts i molts exemples que podria apuntar. Però si alguna cosa queda clara és de la complexitat, com va dir el mateix director del film en una entrevista, de la memòria històrica. Sovint parlem de la Guerra i de la Postguerra amb una perspectiva –segurament els que som ara més joves– que a vegades ens hauríem de replantejar. Darrera de qualsevol fet explicat i acostumem a buscar sempre un judici, i sovint fet, i sense voler-ho, des del desconeixement. I aquesta obra –ara m’espera llegir el llibre- crec que mostra clarament que hi havia dues idees de societat, de veure el món, d’articular la veritat, m’atreviria a dir, fins i tot, dues maneres de veure la vida. Dues maneres de veure el món que és van acabar atrinxerant durant més de quatre anys en una cruenta guerra civil. Però com tot, sempre trobem punts mitjos, grisos, tebis. I això queda completament plasmat amb la figura del mestre, que acaba prenent un paper polític molt i molt important, entre dos fronts, i sense tenir-ne cap mena d’intenció. Doncs això, que ara toca el llibre. Ah, i per cert i si em permeten, un Roger Coma guapíssim.

LA CANÇÓ: Sur le fil (en directe a Razzmatazz, espectacular), de Yann Tiersen.

Llegeixo totalment encuriosida una notícia al Diari Avui del passat diumenge que parla sobre una futura pel·lícula sobre el meu poble, Capçanes. La qual parlarà, especialment, sobre el procés de modernització que va patir el Celler del poble ara farà cosa d’uns quinze anys –recordem que fins aquella època no hi havia embotelladora pròpia; així com també fent referència al tema del vi jueu, el vi Kosher, que s’elabora des de fa una colla d’anys al Celler del poble. I també llegeixo que al projecte hi participaran actors de la talla de Ramon Madaula, Toni Sevilla, Josep Maria Pou o Julio Manrique. No està gens malament, ja que recordem que es tracta d’un municipi de poc més de 400 habitants. En fi, que té la seva gràcia, si més no. Veurem…(he,he).

LA CANÇÓ: Esther, de Yann Tiersen.

I Yann Tiersen explica amb una cançó allò que tots voldríem saber dir i deixar de sentir alguns cops a la vida. Anyway, i can try anything it’s the same circle that leads to nowhere and i’m tired now. És extremadament dramàtic -o potser sorprenent és la paraula- no tant veure que alguna cosa s’ha acabat, sinó el magnetisme que pots continuar transmetent, passats els anys -hi ha coses que el temps tampoc pot canviar-. Ja que Anyway, i’ve lost my face, my dignity, my look, all of these things are gone and i’m tired now. Però com que aquestes coses van com van, sempre ens queda, i com sempre em fet, tot sigui dit, portar-ho amb la millor dignitat. Perquè és força important resumir les històries -perquè tots sovint i egoistament acostumem a acabar resumint les coses-; almenys fer-ho amb un gran regust de dignitat. I encara que algun com hagem pensat un But don’t worry i often go to dinners and parties with some old friends who care for me, take me back home and stay. Sempre, sempre, sempre, acabem dient: but don’t be scared, i found a good job and i go to work every day on my old bicycle you loved.

LA CANÇÓ: Monochrome, de Yann Tiersen.

Des de fa cosa de dues setmanes que ja puc dir que sóc col·laboradora del nou quinzenari que surt des del mes de setembre, a la meva comarca, i amb el nom de Diari del Priorat. En fi, que per primer cop en paper. (he,he). Aquí tenen l’article que hi vaig enviar. I per variar una mica de tema, Josep Pla.

La fil·loxera al Priorat per Josep Pla

Josep Pla durant la seva llarga trajectòria com a escriptor –la seva obra completa es composa actualment per més de quaranta volums d’una dimensió considerable cada un d’ells– va tenir temps d’escriure sobre moltes i moltes coses, i és clar, també ho va fer moltíssim del país. I en el seu llibre Cataluña, de l’any 1961 –escrit en castellà, com poden observar pel títol– parlava de la nostra comarca, del Priorat, amb una genialitat increïble. I dedica unes quantes pàgines a parlar, el què segons ell, ha esdevingut un drama històric: l’absoluta desinformació de qualsevol cosa referida als esdeveniments relacionats amb la plaga de la fil·loxera, que un segle endarrere, va deixar a la majoria dels nostres avantpassats en la més profunda misèria econòmica. I Pla, després d’apuntar que “El pagès del Priorat [després de la replantada de vinya que anys més tard va fer per superar la plaga de la fil·loxera] va donar la impressió d’una admirable tenacitat i d’una gran energia” diu: “No hi ha manera de trobar en la bibliografia catalana un miserable paper manejable sobre tant bast i sensacional esdeveniment. És un cas d’abandonament inexplicable, complet, que contribueix a fer pràcticament inintel·ligible la nostra història moderna, i la transformació que ha patit el paisatge de moltes comarques de la nostra terra [...]”. I això Pla ho va escriure l’any 1961, ja farà gairebé cinquanta anys. Una servidora no s’ha dedicat a fer una recerca exhaustiva sobre si darrerament s’han publicat moltes i poques coses sobre aquest tema, segurament un dels més rellevants de la nostra història com a país. Però el que està clar, com moltes de les coses d’aquest país d’una gran importància, tarden a arribar. I  no hi ha res tant important per saber qui som que conèixer la nostra història, i és clar, també la més propera i recent.

LA CANÇÓ: Monochrome, de Yann Tiersen.

I això és el que veuré el proper dimecres en directe a Razzmatazz. Què bèstia. I després s’estranyen quan diem que els francesos són moralment superiors en gairebé tot. Aquí tenen Yann Tiersen:

LA CANÇÓ: Trini Sanchez Mata, de l’Anna Roig i l’Hombre del Ton Chien.

El cap de setmana del 28-29 de novembre, a Manresa, tindrà lloc la 2a Trobada de Joves d’Òmnium. La trobada ha estat impulsada per un grup de socis joves interessats en generar una dinàmica de treball que animi a la participació dels membres més joves de l’entitat i, alhora, que sigui un punt de referència per al jovent del país.

Amb aquesta finalitat, s’ha preparat una programació que contempla tant espais de formació com de lleure. Entre les activitats programades hi ha xerrades, taules rodones i projeccions de cinema, així com dinàmiques per afavorir la coneixença i l’intercanvi d’experiències entre els participants durant els diferents moments de convivència del cap de setmana.

La trobada està dirigida a joves d’entre 18 i 29 anys, tant si són socis d’Òmnium com si encara no ho són.

INSCRIPCIONS
A partir del 9 de novembre des d’aquest formulari:

http://www.omnium.cat/www/omnium/ca/projectes/trobada-joves.html

Preu:
20€ (socis d’Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear)
30€ (no socis). Aquest import inclou les activitats i l’allotjament amb pensió completa a l’alberg de joventut de Manresa (el Bages), lloc on es duran a terme la majoria d’activitats.

Les places són limitades.

PROGRAMA
La trobada es desenvoluparà entre les 10.00h del dissabte 28 i les 16.00h del diumenge 29, amb els àpats i l’allotjament inclosos.

I properament es farà públic el programa concret d’activitats a www.omnium.cat.

LA CANÇÓ: Le Matin, de Yann Tiersen.

L’altre dia vaig fer un article parlant sobre el fet que el bisbe de Girona Pardo, escrivís aquella nota prohibint l’us de les instal·lacions de l’Església en els referèndums del dia 13 de desembre. Però per sort, com en tot, sempre hi ha una cara i una creu de les coses. Així que per la meva sort el passat dissabte vaig poder presenciar una entrevista que m’ha marcat profundament. Es tractava d’una entrevista a Francesc Badia, veguer de la Seu d’Urgell a Andorra, el qual va estar en aquest càrrec més de vint anys, i fins el 1993, va representar el copríncep de la Seu a Andorra. Badia és un home gran, 87 anys ens va dir que tenia, però irradiava una vitalitat aclaparadora. El seu rostre és afable i proper, i la seva veu fluixa per l’edat, però alhora plena, encara gaudeix d’una gran capacitat comunicadora. Ens va explicar –a tres joves que no passàvem dels 22 anys a les 8 del vespre d’un dissabte– en què consistia la seva feina de veguer, càrrec força polifacètic, però que en essència representava els interessos d’Andorra a Espanya, així com els interessos del Bisbe a l’Estat Andorrà. Va viure més de vint anys en el càrrec, des de 1972 fins el 1993 –any de la reforma constitucional Andorrana– i va encapçalar –juntament amb el veguer francès– la representació internacional del petit estat dels Pirineus durant molts anys. I com va el mateix Badia, es tractava d’una política molt d’anar per casa –però no pas amb connotacions negatives– sinó d’aquell tipus de política de proximitat, i sobretot una política caracteritzada per la bona fe. I una cosa molt important que ens va dir va ser que si Andorra va esdevenir sense cap mena de dubte un Estat de ple reconeixement internacional va ser per l’obstinació del Bisbe Martí de fer una Constitució. I que aquesta blindés les competències Andorranes, amb el mutu acord entre França i Espanya a través d’alguns afers d’una important rellevància que apunta aquesta Constitució. D’aquesta manera, Andorra s’assegurava la seva existència com Estat independent entre França i Espanya, ja que cap d’aquests dos, sense mutu acord, no renunciarien a part del seu poder i representació sobre el territori d’Andorra. I com poden imaginar, amb totes aquelles narracions explicades amb una atenció i lucidesa tant importants, me’n vaig poder adonar que hi ha perfils que representen d’una manera o altra l’Església i que tenen un alt perfil intel·lectual, cultural i  personal, com el del veguer Francesc Badia. Tot un plaer.

LA CANÇÓ: 7:PM, de Yann Tiersen.

Sovint faig referència al meu poble, Capçanes, el qual m’ha vist crèixer però que ja des de fa uns anys ha deixat de ser la meva residència habitual. No obstant però, i per sort, les visites i  els caps de setmana hi són del tot freqüents. Així doncs, vegin, i si els sembla, del què és tracta allò que més ens representa: el Celler de Capçanes. Facin un petit tast, doncs, a aquest video que gràcies a un amic vaig descobrir fa uns dies:

LA CANÇÓ: Que boig el món, dels Lax’n'busto.

Una molt bona amiga ja fa un temps em va dir una frase que em va fer pensar moltíssim; aquella tant coneguda que diu “el temps posa sempre les coses al seu lloc”. I és una frase que pot aplicar a molts i molts àmbits i aspectes de la vida; i és clar, també és molt útil en política. Ahir llegia amb certa tristesa el comunicat del Bisbe de Girona, Francesc Pardo, on ordenava a través d’una “nota” que “no s’han de realitzar ni les reunions preparatòries ni la consulta posterior, en cap dels locals o dependències parroquials”, referit a la consulta sobre la sobirania a més de 100 municipis el dia 13 de desembre a tot Catalunya. I tot ho feia en nom de la llibertat. En part em sap greu sentir manifestacions d’aquest tipus -sobretot per veure, com realment i per molt que em pesi, hi ha coses, persones, institucions i determinats comportaments -o si més no una part d’aquests- que històricament es repeteixen. De la mateixa manera que Ovidi Montllor va dir “t’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense”. Doncs això, que perquè surti un Bisbe, i per pressions d’algú, aquest no se sent representat per l’Església catòlica quan aquesta adopta actituds nacionalistes; doncs ja em perdonaran si els hi ho dic, però aquest algú té un problema. I podria prendre’m aquesta notícia d’una pitjor manera de com ho estic fent. Però si aquest Bisbe s’ha molestat ha redactar una carta d’aquestes característiques és perquè alguna cosa es mou. L’olla ja fa dies que bull. Doncs en fi, el què deia: el temps posa les coses al seu lloc. I per sort hi haurà milers de creients  que el proper dia 13 de desembre es manifestaran a favor de la llibertat d’aquest país tal i com ho fan fer en altres èpoques perquè, sens dubte, saben què vol dir ara com ara “la Catalunya del present i del futur”.

LA CANÇÓ: Summer 78, de Yann Tiersen.

Si no fos per la tendresa que ens cura quan fa por la solitud…

LA CANÇÓ: C’etait ici (live), de Yann Tiersen.