Lídia Pelejà

Nous independentistes i velles estratègies

lidiapeleja — Sun, 29 Jan 2012 23:29:46 +0000

En pròleg de Semblar, treballar, collir -recull d’articles del President Pujol dels últims 5 anys- Joan B. Culla sintetitza el que segurament és l’aproximació més real als canvis de discurs i de pensament del President Pujol d’aquests darrers temps. Ni el seu es tracta d’un “estirabot octogenari ni tampoc el reconeixement d’una condició amagada tota la vida”. Em refereixo, és clar, a la seva suposada condició de nou independentista. Com diu Culla, “es tracta d’una rectificació sincera i dolorosa, imposada per la involució del marc estatal, i que -Pujol és sempre Pujol- no s’allunya del mainstream de l’opinió catalanista.”

És evident, com costaten les reflexions de Pujol i veiem també tots, que en ben pocs anys estem vivint un dels canvis discursius, de paradigma i d’horitzó polític més grans dels últims tres segles. Trenta anys de consolidació democràtica a Espanya ens han fet mirar al mirall i no som com el que ens hagués agradat veure’ns en fer-nos grans. Ens veiem com el nen llest però marginat de classe, i això no agrada. I no agrada i no ha agradat ni als convençuts de sempre, ni aquells qui fa anys haguessin firmat per trenta anys més l’Estatut de 2006. I aquí hi cap gairebé tot el país.

Culla parla del que és la clau de volta del canvi de paradigma de Pujol: el mainstream de l’opinió catalanista. Encara que molts voldríem veure el país independitzat el 2014 som conscients que el procés de maduració encara ha d’acabar de culminar i que d’aquí menys de 10 anys ja tindrem sobre la taula un referèndum oficial impulsat pel Govern català. Estem cremant etapes tant ràpid que costa creure que això, a mig termini, no pugui passar.

Mentrestant però, i per anar fent caminet, fóra bo que els independentistes comencem a canviar el discurs per un de semblant al de l’SNP escocès. Recomano d’inici a fi la lectura del document Your Scotland, your referendum–, ja que sovint, i més per passió que per reflexió, omplim articles amb paraules com roptura, conflicte, divisió -i que són lògics perquè no ens falten motius-, però seria bo, per començar a construir la idea de l’endemà, començar a llegir, per tots els diaris i tertúlies del país, idees semblants a aquesta. “Much of what Scotland will be like the day after independence will be similar to the day before: people will go to work, pensions and benefits will be collected, children will go out to play and life will be as normal”. Estem guanyant la batalla del discurs i falta començar a guanyar la batalla de la normalitat.

LA CANÇÓ: Strangers, de Portishead.

P

lidiapeleja — Sun, 29 Jan 2012 21:47:46 +0000

La cançó del mil·lenni

lidiapeleja — Mon, 16 Jan 2012 00:30:22 +0000

Passar el vespre de diumenge escoltant les que, per votació popular a l’ara, han estat les deu millors cançons d’amor d’aquest mil·lenni, em fa constatar algunes coses: 1) que tenim un país amb força poc criteri. Com va dir Pau Vallvé “És curiós, “Amic dels Cirerers” pot ser votada com a la millor cançó d’amor 2000-2012 al diari Ara, si voleu voteu-la, però 1: no és la millor i 2: les altres tampoc. 2) Sembla que per estar enamorat s’ha d’estar disposat a tallar-se les venes. Com diu l’Anna, a la cançó “Amb tu no hi surt ni un miserable clau sense esmorzar. Al contrari, la intuïció central del tema és sense tu no puc viure”, [...] “si circulés un discurs més materialista de l’amor, hi hauria menys frustrats i la temàtica de llibres i cançons seria més variada i un pèl més sofisticada”. En canvi, si la gent tingués al cap cançons com aquesta, seriem el país del món amb més feliços per metre quadrat. 3) Aquests darrers anys, hem estat capaços de crear un univers musical català molt divers i molt digne. Enquestes com aquesta demostren que ja no cal viure en la resistència política (parlo de la transició però també de la època d’or del rock català) per saber-se aquestes cançons i tenir-les com a referent cultural habitual. 4 i últim ) Menys conyeta amb la Jenifer. Aquesta cançó ja supera el milió tres-centes mil visualitzacions a YouTube. No m’equivocaré si dic que és la més escoltada de la nostra història a través d’aquest canal. Conclusió: potser som un país políticament depriment, però encara mantenim el sentit de riure’ns de nosaltres mateixos.

LA CANÇÓ: Partita número 1 in B menor for Solo Violin, de J.S. Bach.

“i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”

lidiapeleja — Sun, 15 Jan 2012 21:17:54 +0000

LA CANÇÓ: Suite No. 1 in G major, BWV 1007: Prélude, de J.S. Bach.

Autumn 2014

lidiapeleja — Tue, 10 Jan 2012 19:01:45 +0000

LA CANÇÓ: Nude, de Radiohead.

faust arp

lidiapeleja — Tue, 03 Jan 2012 20:52:09 +0000

LA CANÇÓ: Faust arp, de Radiohead.

La reunió de veins de l’Escala

lidiapeleja — Fri, 30 Dec 2011 11:22:57 +0000

Hola, sóc la presidenta de la seva Escala i fa temps que alguns de vosaltres em pregunteu què ens costa a tots la meva feina ja que la pagueu religiosament, entre tots, cada any. Resulta que un dia al veí del tercer primera li va semblar veure el meu gendre fent un “empalme” de l’electricitat comuna cap al seu pis, i vist que jo sóc la responsable del bon funcionament de l’Escala, em vau demanar que us aclarís com estan els comptes. Doncs un dia, i després de 32 mesos i força insistència, us envio carta per informar: que rebo 292,75 euros anuals –som una comunitat força generosa– , i que 140,51 d’aquests són despeses de representació–. La meva parella i fills cobren una quantitat més modesta però com que ajuden al bon funcionament i a la bona representació de l’Escala en algunes reunions de barri, tothom ho veu en bons ulls i ho accepta de bon grat. Però resulta que la iaia del primer segona es mira els papers i ens pregunta com és que no hi ha contemplats ni les despeses de T-10 ni taxis per les reunions, ni l’assegurança per accidents, ni les despeses del pica-pica que fem cada mes els de la junta per celebrar la gran harmonia en que vivim com a comunitat, ni tampoc tot el material d’oficina. Després d’un cert murmuri a la reunió extraordinària que convoco –no per transparència sinó perquè claríssimament sóc la millor representant de l’Escala que es pot tenir–, simplement afegeixo que el meu gendre no cobra res per la meva feina i que no hi ha cap factura en negre i que fins i tot pago l’IRPF. La iaia del primer segona s’aixeca de la cadira de sobte, em mira i em diu que per aguantar tot aquest teatre prefereix estar a casa mirant La Riera, que com a mínim sap que entre tots els paguem per actors i comediants. Agafa la porta i marxa. La resta de veïnat murmura i la moderna de l’àtic pregunta que tot això està molt bé però que si han sobrat diners per poder repassar l’escala que quan te convidats passa vergonya que hi ha alguna rallada. Es fa un silenci i tothom torna a casa, és l’hora del telenotícies.

LA CANÇÓ: Jigsaw falling into place, de Rardiohead.

vint-i-tres

lidiapeleja — Fri, 23 Dec 2011 12:07:38 +0000

Pel que em van dir fa molt anys sembla que avui faig l’aniversari. Exactament 23 anys. Aprofito doncs per desitjar a tothom unes Bones Festes i sobretot, no dubtin en cap moment de pensar que arribarem tant personalment, com professionalment i col·lectivament allà on vulguem arribar.

LA CANÇÓ: Stairway To Heaven, de Led Zeppelin.

Bilbo i l’autenticitat

lidiapeleja — Tue, 13 Dec 2011 23:23:09 +0000

Si m’he de quedar amb alguna ciutat d’Euskadi aquesta és, sens dubte, Bilbo. Tothom malparla del que és segurament la ciutat que millor defineix aquell petit país. Tant és així que per tirar-ne una de totes, Donosti quedaria clarament en segon terme. Si la intenció es veure una ciutat pija, aneu a París i llestos. Sempre és aconsellable quedar-nos amb l’original i no la copia. Donosti és preciós però aquell aire burgès afrancesat, i una platja que sembla més mediterrània que cantàbrica o atlàntica li resta actitud. Sort de les roques d’entre les dues platges perquè sinó seria una ciutat amb un caràcter força depriment. En canvi, Bilbo té aquella mescla de ciutat industrial, bruta, grisa, i alhora, impregnada d’un aire europeu que ja li agradaria tenir a Barecelona. Una ciutat que per molt caòtica que pugui semblar, està molt ben pensada. La combinació de colors vermells vius, blaus, verds, transparents i grisos bruts i negres l’omple d’uns contrastos interessantíssims. I el riu, tranquil i obert, li dóna cos i l’omple de contingut. També diu molt d’una ciutat i d’una societat com la Basca, que tingui les universitats a tocar del gratacel d’una de les empreses més important del país. Bilbo respira aquell caràcter tant típicament basc de ruralitat però també de modernitat: bars bruts, terres plens de papers però al mig de la ciutat els parcs infantils més psicodèlics que he vist mai. Així que ja ho saben, si han de triar entre autenticitat o façana, Bilbo és la vostra ciutat.

Les retallades com a pedagogia

lidiapeleja — Tue, 06 Dec 2011 12:04:21 +0000

En aquest article em proposo parlar sobre l’anomenada «transició nacional» com un camí per a sumar majories que, a llarg termini, ens ha de portar a exercir el dret a l’autodeterminació d’una manera democràtica i pacífica; evidentment, a través d’un conflicte –legítim– amb l’Estat, però amb la seguretat de tenir prou «múscul» per a poder-hi fer front. I guanyar-lo.

I la pregunta clau és: Com fer-ho? Com plantejar aquesta etapa de transició per a sumar majories àmplies de país, les que van des de la Cambra de Comerç, passant per les pimes, fins als treballadors de la SEAT?

Doncs la resposta crec que ha d’anar lligada al rigor i la credibilitat en la gestió política dels propers anys, que ja serà prou complicada; però, sobretot, lligada al fet que tot aquest estrenyiment de cinturó és conseqüència directa, també, del dèficit fiscal. Hem d’aconseguir crear un xoc entre els nostres interessos i els seus, el nostre futur com a país o la nostra decadència.

Parlem de la política de retallades.

A diferència del que poden dir alguns opinadors i votants autoanomenats d’esquerres, molta gent del país i no de classe benestant entén, en general, una gran part de la política de retallades del Govern, no tan sols perquè els catalans som gent que generalment saben sumar i restar, sinó perquè tots, a casa nostra, quan tenim una forta disminució dels ingressos, no tenim cap altre remei que reduir les despeses: un joc de suma zero.

El debat sobre la dimensió dels pressupostos públics ha arribat al centre del debat polític ara, en època de vaques magres, però ja fa molts anys que molta gent –i no grans il·lustrats ni pensadors de prestigioses columnes– denunciava el que no era normal llavors i que encara ho és menys ara: privilegis d’uns determinats funcionaris, organismes públics amb duplicitat de serveis, metges que recepten a la consulta privada amb el taló del matí de la sanitat pública o la corrupció i l’evasió fiscal.

Molta gent amb sentit comú entén que s’hagin de reduir despeses, i no solament tenen opinió els funcionaris de torn quan els abaixen el sou un 5% i munten una vaga tres dies abans de les eleccions generals.

Però compte!, perquè si aquesta política d’austeritat no va lligada, dia a dia, a un discurs radical en favor de la sobirania fiscal, del dret a decidir sobre en què ens gastem els calés, si el Govern no és valent per a repetir-ho dia rere dia, acabarà sent un discurs que podria fer la mateixa Alícia Sánchez-Camacho.

L’estratègia és clara: si hem de retallar totes aquestes prestacions públiques és perquè no podem disposar de tots els nostres diners. I això requereix valentia política a l’hora de teixir un discurs que cali totes les capes de la societat per a deixar per un temps en segon terme el debat esquerra-dreta. No som un país normal, i fins que no aconseguim ser-ho, qualsevol distracció serà una pèrdua de temps i d’il·lusions de tots els sobiranistes del nostre país.

* Article publicat el 5 de desembre de 2011 a la secció Unes altres veus són possibles, a la web de la Fundació CatDem.