Com si d’una aposta es tractés la tria esdevé essencial. Dels set trens disposats en paral·lel i anunciats cronològicament a través d’uns panells informatius escampats per tota l’estació, hom pot fer moltes coses, però només dos esdevindran els objectes de la disjuntiva: o pujar a un tren amb destinació Riba Roja a les 20:18 i acceptar aquest fet com derrota moral, com una falsa tria, com una obligació faltada de qualsevol sentit de la llibertat; o esperar que el bell i antiquíssim rellotge de l’Estació de França marqui, exactament 47 minuts més tard, les 21:05, i que un tren arranqui, així de fàcil, per conduir-te fins a París Austerlitz, de nou al cor de la civilització occidental, i poder viure, de nou, aquell immens París. Doncs això, suposo que temps al temps. Ja que, de fet, la distància que separa un tren de l’altre no supera els deu metres.
I el que és extremadament greu de tot plegat no és ni que el vicepresident primer de la Diputació de Barcelona, ni que un ex-conseller de la Generalitat de Catalunya, ni que un alt assessor del Govern de Pujol durant els anys 90, o que un ex-Diputat del Parlament de Catalunya hagin estat detinguts per un presumpte cas de corrupció immobiliària; això fins i tot em podria –en termes pràctics– resultar secundari. El que em sembla extremadament indecent és que la Sindicatura de Comptes de Catalunya l’any 2007 literalment apuntés en un informe de fiscalització (el 7/2007, relatiu a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, exercici 2003), referent a les inversions reals i el seu finançament, “15) Control d’expedients de contractació d’obres”, a la pàgina 86 d’aquest informe –el qual, per cert, m’agradaria saber què ha costat a tots els contribuents– diu:
“en la revisió efectuada, s’observen nombroses irregularitats que posen de manifest greus mancances en l’elaboració, comptabilització i control dels expedients d’obres. Es recomana l’establiment dels sistemes de control necessaris que garanteixin l’adequat compliment de la normativa vigent.”
I amb més collons, per parlar clar, la Sindicatura va informar al Parlament d’això, però curiosament cap formació política va considerar oportú debatre. I saben què és el millor de tot? Que ha de venir un jutge espanyol a fer-nos la feina. Doncs això: Gràcies, Espanya.
I l’Albert Pla escriu la nana més bonica que mai s’hagi pogut escriure. I encara puc ser a dalt de tot, entre milions del llums i tant lluny, -entre mil colors vermells i blaus i verds i grocs, colors brillants però relaxants…- entre els somnis més guapíssims que es poguessin tenir.
Fa un parell de dies vaig llegir un article de l’Enric Vila al seu bloc on parlava del que va ser, per a mi, una dramàtica escena que van protagonitzar pagesos i mossos d’esquadra diumenge passat a Reus. Doncs bé, dit això, no puc estar més d’acord amb les paraules de l’Enric:
Jo crec que la base de qualsevol societat és, i serà sempre, per més formigó i tecnologia que hi tirem a sobre, una cosa tan primària com la propietat i l’explotació de la terra. Els pagesos catalans tenen d’entrada tota la meva simpatia. Crec que si el país hagués crescut més de cara als pagesos, la pedanteria urbanita hauria tingut més de gruix i tots hi hauríem sortit guanyant. També crec que el tripartit, especialment la seva branca ecologista, no ha sabut tractar amb la pagesia. No conec un sol ramader o agricultor que estigui content amb els salvadors de balenes. Això hauria de fer pensar tots aquests predicadors de l’amor a la natura que van a donar lliçons a pagès sense haver munyit mai una vaca ni plantat una ceba. La Catalunya social no s’acaba a l’àrea metropolitana. Si ens carreguem els pagesos en comptes d’un pais tindrem un parc temàtic. Tots els països amb mentalitat de poder, començant pels Estats Units, donen un tracte preferent a l’agricultura. Dit això, la policia és la policia i m’emprenya que els pagesos estovessin els mossos. Si els pedants del canvi climàtic coneixessin la història sabrien que no hi ha col·lectiu més irreductible i més bèstia que els pagesos, i haurien previst la situació. Els pagesos són la base del país. Un govern que no sàpiga tractar-los, dirigir-los i reprimir-los amb eficàcia, un govern que no tingui un discurs sòlid sobre l’explotació de la terra, és un govern de fireta.
Ahir vaig coincidir a una xerrada organitzada per la Plataforma Universitaria pel Català a la Universitat amb un noi -francès- el qual, després d’escoltar detingudament el contingut de la conferència -es tractava de la presentació de la traducció del web del Parlament Europeu al català per Miquel Català; la primera pregunta que em va formular -amb un català força estrany però sorprenentment fluït- va ser: m’agradaria saber si ets independentista. A jo pensant, coi, quina sort he fet, tots els homes haurien de ser tant directes (he,he); però fora conyes. El cas és que li vaig respondre que sí, que creia amb la independència com la única opció viable, amb tot el que ha passat darrerament, perquè de nou Catalunya pogués ser un país normal com tots els països normals del món. I el noi em va respondre, molt educadament, que veia més possibilitats en una Catalunya com la millor regió d’Europa que no Catalunya com l’últim Estat de la Unió Europea -he de dir que no vaig acabar d’entendre què volia dir això de l’últim Estat- però li vaig dir que això tampoc seria possible, perquè nosaltres no volem ser només una regió, i menys una regió d’Espanya. I ell, després d’escoltar això em va dir: però Espanya no està malament, és un país de l’Europa occidental, amb ells també us pot anar bé. I jo li vaig respondre, amb certa ironia: com diu una amiga, jo si Espanya fos França potser em pensaria això de ser catalana, o si més no això de voler crear un altre Estat; ara, França és infinitament millor que Espanya, i com Espanya no ha estat capaç d’aportar res amb cert sentit moral a la història com ho fa fet França no ens queda cap altre remei que deixar de ser espanyols. I bé, després de dir això em va venir al cap la frase d’Unamuno quan va dir levantinos, os ahoga la estética. I ben mirat, tampoc em sembla tant mala idea això de construir referents morals en base d’estètica..
I surtes i plou i el terra està completament xop, immensament mullat. I intentes esquivar qualsevol dels tolls que hi ha per tot arreu. L’aigua es va precipitant sense complexes, ilimitadament, des del cel, immensament ennuvolat, i amb tot, les precaucions per no absorbir l’aigua -entre el paraigües i l’impermeable- són poques. Però de sobte, perquè la visió t’incapacita per veure tots els tolls, tots els desnivells del terra on hi pot haver una quantitat exagerada d’aigua, les teves sabates acaben fent cap al lloc menys adequat per tal de mantenir una mínima impermeabilitat: un gran toll entre els teus peus. I veient que ja no hi ha res a fer, que les sabates estan completament mullades i s’han inundat irremediablement d’aigua, penses que res ja no importa. Amb els peus com dos mars i la sensació de veure que el pitjor ja ha passat, continues caminant, per allà on els peus passarien si no estés caient un xàfec brutal, però ara amb la voluntat i el convenciment de veure que camines per on vols i quan vols, i que plou. I que bé que continuï plovent. I penses que, per sort, t’has trobat un gran toll entre els teus peus i que les sabates estan completament mullades i penses, ai las, que res ja no importa. I plou i que guai que ho continuï fent com fins ara.
De la mateixa manera que ja fa un temps vaig dedicar un article a parlar del comiat del qui, segurament, és un dels millors blocaries catalans; doncs bé, i ara, tornem a tenir notícies seves. I no només l’Arnera torna a la xarxa , sinó que ho fa a través d’un bloc nou, Les segones intencions.
