13D: “Hem d’anar a votar: això no és Itàlia, això és Catalunya.”

LA CANÇÓ: The Resistance, de Muse.

12-D

Feia dies que esperava l’article de la Pilar Rahola sobre l’esdeveniment de demà diumenge. I finalment avui ha arribat. Amb el seu to de sempre al final ve a dir la més gran evidència de tot el què hem viscut aquests darrers temps: “Sólo cabe felicitarse por la sensatez ciudadana, cuya valentía en preguntarse por el futuro de su país choca con la cobardía de los partidos, todos tan asustados que aún no saben dónde esconder la cabeza. ¡Pobres! Creían dirigir el país, y el país los dirige a ellos.” I no se com acabarà tot plegat, però si alguna cosa hem fet és donar una lliçó d’una maduresa democràctica de la societat civil espectacular com pocs països: volent un Estat i  fent d’Estat, exercint-lo com a tal. El temps dirà, però una imatge com aquesta, la de la voluntat del poble, no la pot aturar absolutament ningú. Excepte, és clar, nosaltres mateixos.

LA CANÇÓ: Uprising, de Muse.

És l’hora de la llibertat

Una servidora va poder estar, el passat dia 13 de setembre, a la Vila d’Arenys de Munt. Si recorden es tractava del dia on es va celebrar la primera consulta sobre la independència de Catalunya de tot el país. Poques coses que he pogut viure col·lectivament es poden comparar amb tot el que vam poder sentir, tots els presents, durant tot aquell dia. A part d’evidenciar un moviment que escapa d’una forma espectacular i que va molt més enllà dels partits polítics -tots, des del primer a l’últim-; vam poder viure milers i milers de persones quina era -ni que fos amb un referèndum jurídicament no vinculant- la nostra manera d’entendre la llibertat. Resultat: participació d’un 40% i un 96% a favor del sí. Que d’acord, pràcticament només els qui volien la independència van sortir al carrer aquell dia. I que les condicions no són les mateixes que en un futur i eventual referèndum vinculant a nivell nacional. Però una cosa si que va quedar clara: quan comencem a fer coses serioses des de fora -l’endemà més de 60 diaris en paper d’arreu del món van fer referència a la consulta d’Arenys- ens comencen a tenir en compte. Amb esdeveniments com aquests el nostre país passa de ser una comunitat autònoma de règim comú d’Espanya a un poble adult que n’està fart de tanta estupidesa i mediocritat castellana. I encara puc recordar les cares, les mirades d’il·lusió, d’esperança, de tots els qui vam poder estar aquell dia a Arenys escoltant el recompte final, allà, al mig a la Riera, expectants per conèixer el desenllaç d’allò que semblava una anècdota. I el cap de setmana que ve resulta que més de cent municipis de Catalunya estan cridats a les urnes per respondre a una senzilla pregunta: Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràctic i social, integrat en la Unió Europea?. Perquè ja ha arribat l’hora de la llibertat. I encara que cap d’aquests referèndums no sigui jurídicament vinculant, estan impregnats d’un altíssim contingut polític. No deixem escapar la oportunitat de dir qui volem ser per tal de ser molt millors. I el Priorat, en un futur no pot pas quedar-se de braços plegats. Perquè tal i com va escriure el poeta Miquel Martí i Pol, nosaltres tenim l’obligació moral de fer-ho.“Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara.Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora! que tot està per fer i tot és possible”.

* article publicat a El Diari del Priorat el dia 5 de desembre de 2009.

LA CANÇÓ: Unnatural selection, de Muse.

Plaça Reial

Baixem amb el pare per la Rambla. És diumenge i són les deu tocades del matí. La ciutat està concorregudíssima de turistes. Cap de setmana de pont i botigues obertes. Entrem pel carrer Ferran i l’accés a la Plaça Reial es fa pel Passatge Madoz, una mena de placeta que fa de comunicador entre aquest carrer i la plaça de les grans palmeres. Ja de lluny veiem que la Plaça Reial està força plana de gent. Els diumenges fan mercat de tot tipus d’objectes antics. Des de monedes fins a segells i passant per calendaris, pins i plaques de cava. El sol il·lumina mitja plaça, gairebé fins a l’alçada de la font que hi ha al centre, i hi dóna un càlid ambient. La majoria de gent és gran i la boina sembla que sigui l’element impresicndible per travessar els porxos de la plaça i localitzar-te davant d’alguna de les paradetes. La idiosincràsia dels venedors per treure conversa de les coses, si em permeten dir-ho, més banals, és absoluta. No obstant però, enmig de tot aquell brogit de botiguers n’hi ha un hi que destaca per sobre de tots. Es tracta del senyor Lluís, el botiguer més antic de la Plaça Reial. Vesteix amb boina, com no pot ser d’un altra manera, però la seva elegància va molt més enllà del seu barret. Vestit gris elegantíssim, i corbata i camisa. El pare s’hi posa a conversar i per l’accent ens pregunta si som de Lleida (un de tants); i li diem que no. La conversa deriva a parlar de la Guerra Civil i la Batalla de l’Ebre i molt amablement el senyor Lluís ens ensenya una de les coses més maques que he vist i que té per vendre. Es tracta de tot de vinyetes de la Guerra Civil i la República que es posaven a les cartes juntament amb els segells per donar suport a les diferents causes de l’època. I em crida l’atenció una editada a Barcelona i que posa: Per una pàtria lliure i culta. La meticulositat en el tracte i l’afable parla del senyor Lluís és encantadora. Finalment ens acomiadem i el pare es queda una estona més a a plaça mentre jo enfilo camí cap a Liceu. I de sobte penso que les fulles marronoses i verdes que decoren la parada de metro són ben boniques.

LA CANÇÓ: Undisclosed Desires, de Muse.

A prop del teu carrer moral

Sempre he pensat que les millors coses no passen per viure-les sinó per recordar-les i en el millor dels casos poder-les explicar. Feia anys que no olorava un whisky amb cola, amb l’olor aquella d’estius d’efervescent adolecència. L’última illa de l’Eixample que havíem visitat i que no era la nostra havia estat la d’aquell dia a carrer Diputació. I sorprèn veure com la nostra no és ara la illa més maca. La més maca es troba a l’Eixample esquerre, tal i com dius, a prop del teu carrer moral -on per cert ahir hi vaig estar sopant-. Haurem de tornar-hi. I després d’escoltar Mozart qualsevol cosa sembla poc, fins i tot el sur le fil del francès pesat que sempre et faig escoltar. La terrassa, i als nostres peus l’illa de l’eixample, relativament poc il·luminada, i mostrant un modest cel -el modest cel de Barcelona- amb tres o quatre estrelles mal contades. Suposo que ara deus recordar què en diu Roger Mas, de tot això.

LA CANÇÓ: Exogenesis: Symphony Part 3 (Redemption), de Muse.

Barri moral

Sortir pel matí des de casa i trobar-te enmig d’un Eixample plenament de tardor és segurament un dels millors plaers del dia. Les bufandes, per fi, recobren el seu sentit. Els plataners del carrer perden les fulles amb una rapidesa excepcional, i la gent comença a treure de l’armari els grans abrics i els gruixuts jerseis. Rentar la roba, de nou, torna a ser aquella lenta tasca on la roba i des de la Galeria s’hi asseca sense cap mena de pressa. I la Diagonal irromp trencant la dinàmica quadriculada de les illes de l’Eixample, deixant pas a un constant riu de cotxes, autobusos, motocicletes i les bicicletes. El sol s’escola entre antics edificis, entre les seves balconades i finestres. I res com veure tot això amb banda sonora Muse. Dolça rutina. Sempre he pensat que l’Eixample és el meu barri moral. 

 

LA CANÇÓ: Resistance, de Muse.

Muse. [Mon Coeur S'ouvre A Toi] Segona part.

L’altre dia ja els vaig parlar del nou CD de Muse, The Resistance. Continuo mantenint que és segurament un dels discos més complets que he escoltat mai. Es nota que aquests tios, en saben i molt, de música. Passin-se pel youtube i busquin Makings of del grup, si volen. N’hi ha alguns realment espectaculars. Però jo em quedo amb aquest. És tracta de les gravacions de les tres últimes cançons, que formen part de una peça sola que es diu Exogenesis Symphony: la primera és l’Overture, la segona la Cross-Pollination i la tercera i última –per a mi la millor– Redemption. I la lletra, amb l’orquestració, la bateria i tot, és impressionant.

Let’s start over again

Why can’t we start it over again

Just let us start it over again

And we’ll be good

This time we’ll get it, get it right

It’s our last chance to forgive ourselves

LA CANÇÓ: Exogenesis: Symphony Part 3 (Redemption), de Muse.