Al Palau

Si ahir estava parlant del fantàstic dia que vaig passar a Sabadell (cosa que no nego en cap moment), ara no tinc paraules per descriure el que vaig sentir quan vaig entrar a la millor obra arquitectònica de Domènech i Montaner: El Palau de la Música Catalana.
Es simplement fascinant. En teoria, ja hauria d’haver estat preparada psicològicament per aquell moment, perquè aquesta obra s’estudia a Història de l’Art a 2n de batxillerat, però no. Mai s’està preparat per una cosa com aquella. M’havien parlat de la història de l’edifici, del significat de cada un dels elements arquitectònics, els busts, l’estructura, els materials… però és com tot: una imatge és molt més que mil paraules.
Com tots sabem, el Palau de la Música Catalana va ser creat com a seu de la Societat de l’Orfeó Català (que fins aquell moment no tenia seu fixa), i alhora representar un símbol de tot el catalanisme. Òbviament això és una realitat indiscutible, però cal tenir en compte alguns detalls que són més que simples anècdotes.
Continuant amb el fil del què vaig fer ahir, a part de visitar la sala de concerts del Palau i escoltar la 6a simfonia de Beethoven, el concert número 3 per piano i orquestra de Bela Bartok, i un recull de peces de la festa patrimoni de la humanitat de la Patum de Berga, també vaig tenir una estona per esmunyir-me dins de la cafeteria de l’edifici. Enmig de tota aquella gent – bàsicament dones d’avançada edat, força maquillades, plenes de joies i parlant en català de les seves coses- em va semblar com si em traslladés 70 anys endarrere, en plena dècada dels anys trenta, on es respirava aquell aire burgès a la ciutat. Però tal i com he explicat i vaig observar, a l’any 2007 encara es respira en algunes zones de Barcelona.
Em vaig asseure en una de les poques taules que quedaven buides i vaig començar a llegir el diari esperant que algun cambrer em vingués a prendre nota. Vaig haver d’esperar-me gairebé deu minuts abans que un cambrer molt simpàtic em mirés amb cara de sorpresa (suposo perquè jo feia disminuir la mitjana d’edat considerablement) i em va dir: –Que quiere señorita?- I jo vaig contestar: –Un cafè amb llet, curtet de cafè, si us plau– . Se’m queda mirant i em diu: Como? I jo repeteixo: –un cafè amb llet-; i em torna a dir: Un café con? I jo veient el que estava passant vaig respondre: –leche, un café con leche.- El noi em va respondre: –enseguida lo traigo-.
Sempre estem igual. Ni en l’espai del catalanisme per excel·lència de la ciutat de Barcelona en ple segle XXI, pots demanar tranquil·lament un cafè amb llet sense que et facin una cara com si estesis parlant una llengua estranya. [D’altra banda, he de dir que el cambrer va ser del tot educat i simpàtic, i quan va venir a portar el compte vam establir una petita conversa, la qual ara no ve al cas.]
Aquí és on apareix el detall: s’hauria d’obligar a aprendre al català a una persona estrangera que pretén viure i treballar a Catalunya? Ja que aquest fantàstic Estatut d’autonomia, -que per cert van firmar els mateixos que encara estan al Palau de la Música perpetuant aquest aire burgès catalanista- diu clarament que es una obligació entendre el català dins de Catalunya. Qui el fa complir? Aquestes dones s’adrecen al cambrer en català? Em sembla que tots ja sabem les respostes.
De totes maneres, i per acabar, vull destacar una persona que vaig conèixer ahir en la mateixa cafeteria: la Teresa Gibert, una dona de 90 anys, plena de vitalitat, i que em va ensenyar que aquest aire burgès és ben bé una màscara, perquè en el fons, tots volem un cafè amb la llet calenteta i si pots ser amb una mica d’escuma.

Advertisements

5 thoughts on “Al Palau

  1. Mmm… Lídia, perdona sa meva torpesa illena; no sé si estic escrivint on toca, i desde s’ordenador de n’helena no sé si ho faré com toca! aquest teclar és delictiu!
    Per què a vegades no entenem un “piripo”? Una qüestió més de filosofia barata com diuen aluns, i dadolescent, com més viat pens jo.
    ara he perdut es fil acaba d’arribar n’helena tota indignada de de descanviarmonedes d’euros per modedes de 50 cnt….siiii,ditxoses elles, que són ses úniques que vol sa rentadora! mentresatant…després de què… 20 minuts!? s’ha baixat es dossier tema 1 d’història! rico rico. idò això! en reinspirar-me VOLVERÉÉÉÉÉÉ!!!!!

  2. Ostra Ariana.. sort que vaig dir que volia comentaris una mica “formals”… jejeje
    Merci de totes maneres!
    Ens veiem demà a les 12:30, que a les 11:15 vaig a examinar-me de la teòrica de cotxe!

  3. Lídia!Molt maco el bloc d’avui! Però tornes a obviar-nos en les teves súper historietes diàries… jo no faré com ahir i ho explicaré, ja ens mencionaràs en un moment o altre. Simplement: tarda de trankis amb el victor i el mud! I…

    MOLTA SORT DEMÀ AL TEÒRIC! MUAAA!

  4. Carai Lidias veig que vas postant regularament… avera quan dura això. ‘colta una cosa, tant que critiques les dones grans burgeses, fan elles més activisme lingüístic que no pas molts d’aquests comunistes biopijos iniciatius… Lidia, lidia, que rere els teus posts hi veig un rerefons stalinista. hahaha. ah i envia’m allò que’ncara no ho he rebuuuuuut.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s