No sóc com "la Juani"

Ahir justament vaig quedar amb uns amics per anar mirar una pel·lícula. Vam anar a un pis molt maco de la Diagonal –casa d’en Jose – i allí vam decidir què mirar. Entre la gran varietat de pel·lícules (totes per descomptat pirates i descarregades d’internet) no ens vam aclarir sobre quina era la que volíem veure, perquè ja se sap: quan 4 persones queden per mirar una peli, sempre passa que alguns ja han vist allò que vols mirar, o simplement no els agrada allò que proposes. En tot cas, es van acabar decantant per “Yo soy la Juani” de Bigas Luna. Òbviament a mi era la pel·lícula que menys il·lusió em feia de veure, però no sempre es fa el que un vol. No obstant he de dir que em va sorprendre, i per cert, molt positivament. La pel·lícula estava feta amb força estil i qualitat i s’entreveia un pressupost força generós. Bona feina, “a pesar” del contingut.
Com ja deixa entreveure el títol, la protagonista és una noia d’aproximadament vint anys, de família treballadora, de nivell cultural mig-baix, castellanoparlant, consumista i amb ganes de menjar-se el món. Cal afegir però que també disposava d’un atractiu considerable i un caràcter decidit i amb esperit de lideratge.
No obstant, volia parlar de les impressions i conclusions a les que vaig poder arribar quan estava mirant la pel·lícula. Està clar que la Juani representa un estereotip i caricatura d’un col·lectiu de persones molt determinat, però alhora no difereix massa del que podem veure quan sortim pel carrer. Les imatges i ambientació de la pel·lícula estaven rodades i gravades als voltants de la ciutat de Tarragona –una ciutat catalana- però en cap cas es feia referència a aquest lloc perquè m’imagino que la intenció era aconseguir identificar aquest espai en qualsevol altre lloc d’Espanya.
En aquest film, es mostrava una realitat totalment diferent a la meva, encara que hagués estat rodat a un espai no molt llunyà d’allà d’on sóc jo. En tot cas, són dos mons diferents. Les motivacions que mouen a aquest tipus de gent no s’assemblen en res als meus –dins del que cap, i molt discutible en el fons, ja que allí s’entreveuen algunes coses que com a ésser humà i dona que sóc comparteixo, és a dir: amor, amistat, desenganys…- però a banda d’això, allò que mou a aquest tipus de persones són el tunning, una estètica força atrevida i pel meu gust ortera, un vocabulari i expressions excessivament col·loquials, una música i uns ambients de festa força diferents als meus… amb tot això vull arribar a una conclusió: jo no sóc com ells ni ells són com jo. No compartim ni la llengua, ni hàbits, ni mirem la mateixa televisió, ni escoltem les mateixes emissores de ràdio, ni ens identifiquem de la mateixa manera alhora de veure la realitat, tenim esquemes i estructures de vida ben diferents, no ens considerem del pateix país ni nacionalitat encara que compartim segurament el mateix DNI…
On vull arribar amb tot això doncs? Ahir per la nit, llegint el meu llibre de St. Jordi “El preu de ser catalans” de Patrícia Gabancho, vaig poder seleccionar alguns fragments que poden ajudar-nos a arribar a algunes conclusions:
Una llengua és una identitat i no és el mateix néixer amb una llengua que néixer amb una altra.[…] No és la mateixa Barcelona la que veu un nen català de l’Eixample, que un nen de família andalusa de Nou Barris i un nen marroquí del Raval, malgrat que tots passin pel mateix programa escolar. […] Precisament perquè les llengües són comunicació, et relacionen simbòlicament amb l’entorn que ajuda a construir-te: aquesta és la clau. No és el mateix, a Catalunya, créixer en castellà o créixer en català: desenganyem-nos d’una vegada i acceptem que tenim dues comunitats culturals: permeables, amables, d’anada i vinguda… el que vulguem. Però dues. [pàgina 57]
Més clar impossible. Compartim espais físics però no establim relacions de cap tipus amb “l’altre costat“. Jo, sincerament, mai diré que sóc com ells, ni que alguns em vulguin fer creure el contrari, ja que no sóc ni seré mai com ells. I amb tots els respectes. No té sentit dir que tots som catalans si no compartim res més que un carnet d’identitat que ens diu que residim a la mateixa província. Ho sento, però jo per aquí no hi passo.

Anuncis

4 thoughts on “No sóc com "la Juani"

  1. Lídias, Lídias… què vols que’t digui, em sembla que és el primer article amb el qual estic totalment d’acord. I és una llàstima perquè no puc fer cap dels meus comentaris impertinents…
    Però veus això que dius tú en aquest article és el que’t deia jo fa uns dies sobre ser Texà o no. És una cosa que’s porta a dins, no quelcom definit pel lloc de naixement o alguna altre tonteria legal. Una “juani” no és catalana, com tampoc ho és Texà un tio de Vermont que ha immigrat a Texas per buscar feina. Es porta al cor, yes ma’am.

  2. Ostra Alex, m’has sorprés. em pensava que em diries que si que ens assemblem jo i la Juani pq tenim el mateix esperit consumista… jejeje
    Merci per estar d’acord només que sigui per una vegada amb mi!
    Fins dema!

  3. Lídia t’he de dir que estic altament decepcionat ja que avui no he tingut el plaer de llegir un dels teus articles. Que vegis que esperat fins a les 00.00 per tal de fer aquest comentari… ‘ns veiem demà! ;)

  4. igual que l’albrock, també crec que és el primer article al qual compartim opinió.

    si senyora. Aquesta és la Lí que jo coneixia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s