Petits canvis

Sobretot en els detalls t’adones que no és en absolut el mateix veure a Capçanes que a Barcelona. Posaré només dos exemples molt quotidians però que crec que il·lustren perfectament el que vull dir:
Ahir, després de sopar i haver publicat el post vaig anar cap al Casal (el bar del poble) on havíem quedat els del grup de teatre per assajar. Però justament quan estava de camí cap allà vaig pensar que m’havia descuidat el mòbil a casa. I si, sóc addicta al mòbil, i què? Però en aquell moment vaig dir-me a mi mateixa que podria passar dos hores sense ell, però no. Vaig arribar al Casal i quan vaig veure que encara no havia arribat tothom per poder començar l’assaig, vaig plantejar-me anar a buscar el mòbil a casa. I com que l’addició va ser superior a mi, vaig fer mitja volta i vaig anar cap a casa. Una cosa així segurament fa un any no l’hagués fet, i no pas perquè fa un any no estigues tant enganxada al mòbil, sinó simplement perquè tenia una altra concepció de les distàncies. A Capçanes, per anar d’una punta a l’altra de poble no t’estàs més de cinc minuts. A Barcelona les coses funcionen molt diferent: caminar, caminar, caminar i caminar una mica més encara. Per fer una distància molt més gran a la ciutat ni em plantejo el fet de fer-ho, simplement és Barcelona i les coses funcionen diferent.
El segon exemple que vull apuntar és també molt curiós, i alhora em sorprèn la pròpia capacitat d’adaptació. Em refereixo a la seguretat que es viu en un poble. No és la meva intenció -ara que estem en campanya per les municipals del 27 de maig- dir que la ciutat de Barcelona és insegura, bruta i comunista [veure vídeo del bloc sobre la opinió dels candidats per Barcelona sobre “neteja”] sinó que el fet que convisquin un milió i mig de persones ja ho fa més propens a ser més insegur. En tot cas, cada vegada que agafo les meves coses i marxo del pis de Barcelona sempre he de tenir en compte com a mínim el mòbil, l’iPod i la cartera. A Capçanes això és impensable. Ningú et robarà absolutament res. És igual si deixes la jaqueta damunt d’una cadira o a un banc i no recordis d’agafar-la. Segur que quan tornis encara hi serà o com a molt algú l’haurà agafat per guardar-la en un lloc millor i ja te la tornaran. D’aquesta manera quan estic al tren he de fer un canvi de xip, tant quan vinc com quan marxo de Capçanes.
Amb tot això us vull dir que les coses més simples em fan veure que estic canviant, i això no em desagrada en absolut, tot el contrari: m’encanta.

Advertisements

4 thoughts on “Petits canvis

  1. Hola!! Jo sóc a Barcelona i trobo que tens molta raó, molt encertat. Sobretot això de les distàncies, les meves amigues del poble quan vénen a Barcelona es cansen de segioda, això de caminar..- aquí un lloc proper pot estar a 15 minuts caminant, a un poble això és gairebé anar fins el poble del costat! Això fa que a Barcelona siguem menys mandroses, no trobes? No ens fa res “perdre” mitja hora en desplaçaments. Per exemple, mai m’hagués imaginat que arribaria a agafar el metro, estar-me més de 20 minuts, per anar simplement a visitar una amiga, a xerrar una estona amb ella, un dia a la tarda sense cap motiu. Jo també he canviat els hàbits. T’estimo!

  2. Doncs crec que si que tens raó quan dius que som una mica més mandroses. jejeje. no sé a mi m’agrada estar-me als dos llocs, però la vida a Barcelona m’encanta.
    Quan “sigui gran” m’enctantaria viure en aquesta ciutat, de debó.
    Bon cap de setmana.
    Lídia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s