17:26 – 19:29

Ahir vaig agafar el tren a Passeig de Gràcia a les 17:26, i sempre que puc em fico a un dels seients que donen a una finestra. I si la sort m’acompanya, m’agrada ficar-me a la banda que dona al mar. Així doncs, com cada divendres vaig asseure’m tranquil·lament i em vaig dedicar durant gairebé tot el trajecte a mirar per la finestra.
Primer tot era foscor, sota terra. Els minuts van passar lentament fins que vaig poder sortir de la negra Barcelona i vaig poder veure el barri industrial de Sans. Fàbriques antigues, pintades per les partes, obres. Un barri que necessita una bona neteja d’imatge. Hospitalet: barri de la gran Barcelona, aquesta ciutat que és capaç d’aclaparar fins i tot allò més bell. Parcs industrials, centres comercials, edificis amb masses plantes, pocs arbres, asfalt. L’àrea metropolitana va quedant lluny i ja s’entreveu alguna cosa menys grisa, menys freda. El mar blau de les cosetes del Garraf, el verd de les vinyes del Penedès. Muntanyes i costa. Vida en dos colors diferents. Més urbanitzacions desastroses. Especulació. Camps de golf i estacions de Rodalies de Renfe. Més urbanitzacions. Després de molts minuts de monotonia urbanística arribem a Tarragona. Maletes, gent que puja i baixa. Enrenou. Després torna la calma però dura poc. Reus. Allí és repeteix: maletes, gent que baixa però ja poca que en puja. Menys enrenou. El tren arranca i el sol sembla que tingui ganes d’anar a dormir. Sol de primavera. Arriba un moment en que tot canvia. Arbres, muntanyes, horts, vinyes, oliveres. Ametllers, pobles, piscines municipals i algun rierol. Núvols. El temps ha canviat, també el meu estat d’ànim. Ja sóc a casa. Túnels i aquell xiulet a les orelles. Fa fred, em tapo una mica. Vinyes immenses ja ben brotades. Encara no s’han esperonat. La Mola. Estació de Marçà-Falset. Gent que baixa del tren i que la venen a recollir. Tenen sort. Arrenca el tren i aquesta vegada el compte enrere ja ha començat. Serra de Llevaria. Montalt. Túnel, el túnel. Apareix de cop la claror del dia. L’últim tomb. Vinyes. El cementiri, camins i la piscina. La cooperativa. Capçanes.

Advertisements

8 thoughts on “17:26 – 19:29

  1. oohhh. Doncs merci Alex! m’alegro que t’agradi alguna cosa que estigui accempta de crítiques… jejeje
    Avui m’he passat tot el matí currant al forn i avui a la tarda hi torno. Diumenge igual! Almenys hem serveix per gunyar algo de pasta, que sempre va bé.
    Res, bon cap de setmana llarg i ens veiem dimarts! mua!

  2. És molt maco! M’ha agradat molt, encara que al principi m’he posat les mans al caP! Lídia, de Capçanes i d’escriure en sabtràs molt, però de Barcelona encara no!

    Puntualització nº1: jo sóc santsenca, per tant: SANTS s’escriu amb t! Abans fa molts anys sí que hi havia gent que ho escrivia així, però ara ja no. Estic d’acord amb tu amb que cal una neteja, però cal que coneguis Sants del tot eh?

    Puntualització nº2: aquesta és més grossa! COm que l’Hospi és un barri de Barcelona? Per favor!! és una altra ciutat dins la conurbació, però no pertany a barcelona.

    Gaudeix del “pont”!

  3. Irene: ja sé que l’Hospitalet de Llobegat és una ciutat a part de Barcelona, però a la pràctica, quan vas per la diagonal gairebé és imperceptible el moment en que estàs o deixes d’estar en una ciutat o en una altra. Quan em referia a barri era en clau “metafòrica”.
    ah! i tens raó, perdona. Sants va amb T. No tornarà a passar. jejeje
    Igualment vagi bé el pont llarg. Us trobo a faltar.
    Ptons

  4. Si que és veritat que encara no coneixes del tot BCN però la veritat que no em puc queixar de la descripció que li donaries a qualsevol turista sobre la ciutat. Respecte al barri d l’Hospitalet, si ens deixessin fer aqui com a Madrid (on s’uneix Getafe, Leganes etc.) l’Hospitalet si que podria ser un barri, igualment que Sant Adrià o Badalona. L’explicació de no poder fer-ho a BCN es que la suma d’habitants seria major que a Madrid…i això es veu que encara no pot ser! jeje però si que l’has encertada si! dew!

  5. paisatge que acompanya aquest trajece tant recorrent com divers, dues hores que, quan no portes cap´distracció, et pares a mirar i remirar, i cada vegada el tens més memoritzat. Inclús afegiria els que, setmana rere setmana, desafien el poder aïllant de la roca que conforma el massís del Garraf provant de parlar pel mòbil en el tram litoral més muntanyós del camí. Aquella conversa tallada tantes vegades com petits túnels es travessen. També destacaria l’augment de concurrència de l’estació de Torredembarra quan s’apropen dies de calor, o el particular personatge que s’amaga rere cada revisor. Hi ha un moment, però, árribat a Pradell, que el paisatge canvia en sec; i, sovint, el clima. Aires de tranquil·litat.
    Per últim, afegir un comentari al túnel, l’últim túnel. No és només el túnel; és la curva del túnel. Quantes situacions de desequilibri s’han generat a capçanencs preparant-se per a baixar?? Ja fa temps que m’aixeco després de la curva. I se m’escapa un somriure quan algú s’aixeca abans…^
    Petons!

  6. fantàstic aquest últim comentari. es nota que fa anys que t’arrossegues per RENFE… :)
    Avui almenys hem pogut compartir un viatge Capçanes-Barcelona, no és el mateix que tornar a casa però millor això que res.
    Petons!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s