Sala vs Stiglitz (II)

Ahir finalment, i després de tres setmanes, vaig acabar-me el llibre de Joseph Stiglitz –tenint en compte que són gairebé 500 pàgines, no està gens malament–. En tot cas però m’agradaria acabar de treure unes quantes conclusions sobre el llibre El malestar en la globalización, i així acabar de matar el duel que vaig encetar fa unes setmanes entre Xavier Sala i Martín i Joseph Stiglitz.

Així doncs, destacaria unes quantes idees sobre aquesta obra i també trauria alguna conclusió “positiva” del llibre del Sala:

La primera, i que és comuna en els dos autors, és que la globalització com a fenomen ha ajudat a molts països a millorar la seva capacitat productiva i ha fet disminuir la pobresa de forma substancial en alguns d’aquests –això que sembla tant obvi, per a mi fins fa ben poc era una grandíssima aberració–. En tot cas però, aquí és on es planteja la primer divisió d’opinions: en Sala diu que s’han de reduir les traves alhora de facilitar el comerç entre diferents països, ja que ell creu que és aquest comerç lliure el que farà recuperar els països pobres; i per la seva banda, l’Stiglitz ens diu que sí, s’han d’obrir els mercats, però aquesta liberalització ha de ser esglaonada, amb uns mecanismes que garanteixin una bona transformació d’aquests –en Sala també parla sobre aquesta qüestió del compliment de les fases de forma esglaonada, però hi dona una importància relativa. Ell té la fervent creença que el mercat és capaç, sinó a curt termini a llarg, arreglar els problemes de mala distribució de béns, preus i serveis– i Stiglitz ressalta el gran paper que ha de fer l’Estat com a òrgan regulador dels habituals errors de mercat que es produeixen. Així doncs, tenim un neoliberal i un liberal intervencionista.

En segon lloc, l’Stiglitz fa una radiografia sobre diferents situacions en diferents països, i entre d’altes, parla sobre els EUA. I d’aquest país explica que el que li sorprèn més d’alguns economistes que el que el defensen com el més liberal i menys intervencionista del món, resulta que les polítiques d’aquest acaben basant-se en la pràctica d’unes polítiques aranzelàries anomenades dumping, i com tots sabem aquestes priven als països més pobres exportar productes als EUA ja que aquests queden gravats amb aquests aranzels totalment anitliberals.

D’altra banda –i com a norma general en tot el llibre– també critica el caràcter i tarannà dels funcionaris del FMI. Diu que moltes de les seves polítiques estan portades a extrems que ell entén com a polítiques fonamentalistes de mercat –gran concepte, per cert–, ja que aquestes més que tenir en compte la realitat individualitzada del país, han estat molt generalitzadores i s’han basat en excés en teoria econòmica, i poc en la realitat del país en qüestió.

Per la seva banda, del Sala – i per trencar una llança a favor d’algunes coses que pensa– m’agradaria apuntar una cosa que vaig interpretar i que em va agradar molt: va dir que moltes vegades, les polítiques intervencionistes dels Estats en els mercats, per molt benintencionades que siguin, no acaben resolent els problemes per les quals s’havien posat en pràctica. Així doncs, és pitjor regular malament que no regular.

Abans d’acabar però –i per fer palesa a la meva convicció socialdemòcrata–, m’agradaria destacar una frase i un fragment del llibre del membre del Consell d’Assessors del Govern Clinton. A la pàgina 467, Stiglitz explica com n’és d’important i necessària la intervenció de l’Estat en alguns casos en l’economia, i exemplifica aquest fet de la següent manera: la situación actual me recuerda al mundo de hace unos setenta años. Cuando el mundo se sumió en la Gran Depresión, los partidarios del mercado libre dijeron: “No os preocupéis, los mercados se autorregulan y, con el tiempo, la prosperidad económica retornará. […] Keynes sostuvo que los mercados no se autocorregían, o al menos no lo hacían en un marco temporal relevante (como dijo en su célebre frase: “a largo plazo todos estaremos muertos).[…]”

Finalment, us adjunto l’últim el paràgraf del llibre:

“Los acontecimientos del año pasado [2002] han probado más claramente que nunca que somos interdependientes: la globalización es un hecho. La interdependencia hace necesaria la acción colectiva, que los habitantes del planeta trabajemos conjuntamente para abordar los dilemas que afrontamos conjuntamente, ya se trate de riesgos globales para la salud, el medio ambiente o la estabilidad económica o política. Pero la globalización democrática significa que estas decisiones deben adoptarse con la plena participación de todos los pueblos del mundo. Nuestro sistema de gobierno global sólo puede funcionar si se acepta un multilateralismo. Por desgracia, en el último año se ha extendido el unilateralismo en el Gobierno del país más rico y poderoso de la Tierra. Si queremos que la globalización funcione, eso también tiene que cambiar.”

LA CANÇÓ: Faig saber, dels Pets

LA FRASE: “A mi me gusta Cataluña, pero sin catalanes.” Santiago Bernabeu

LA CONVERSA:

Lídia Pelejà: – Bolado, que tal l’examen, llarg no?

Jordi Bolado:- Llarg? Collons, però si semblava una telenovel·la!

Anuncis

13 thoughts on “Sala vs Stiglitz (II)

  1. Hola Héctor. Supongo que no eres capaz de entender el catalán. Si, realmente es una lástima porqué para mi es la mejor lengua del mundo. jejeje.
    En todo caso, te invito a que leas mi post con el traductor que se puede acceder desde mi bloc. Esta debajo del contador en la parte izquierda.
    Espero que la traduccion este mas o menos bien. Si tienes alguna duda solo tienes que preguntarmelo.
    Muchas gracias.
    Besos

  2. Ok, Lidias, una cosa és el “liberalisme” (que dieu els europeus) dins un mateix país i l’altre el liberalisme en les relacions econòmiques amb altres països. Estats Units és el país amb més llibertat econòmica domèstica, però sí que és veritat que encara hi ha algunes pràctiques proteccionsites com el dumping, encara que’l Bush -amb forta oposició d’alguns republicans- s’entesti en eliminar-les.

    Pensar la globalització en termes “multilaterals” i mariconades per l’estil és pròpia de demòcrates i idealistes esquerranosos. La situació actual internacional és que hi ha una clara potència que té el poder. I la globalització ens la fem venir bé pq ens beneficiï. I Punt. En l’economia no hi pot haver-hi judicis morals (com fant tant el Sala com l’Stiglitz), hi ha una realitat i la situació la reflexa. Les organitzacions internacionals són una broma (FMI, ONU…) i bàsicament són allà per fer bonic.

    És obvi que cada país mirarà pel seu propi interès. Si a Estats Units ens convé mantenir un mercat intern lliure però alhora protegir els granjers (com tu, veus, lidia, com tu) d’Iowa, o Kansas o d’on sigui (cosa que ‘l sala-martin odia… que no’s d’extranyar ja que ell viu a “la city”), ho fem. Hipòcrita? el que tu vulguis, però funciona prou bé.

  3. A veure Alex, aquest si que és el colmo del colmo.
    Com pots quedar-te tant tranquil deprés de dir coses com les que acabes de dir? Estic d’acord fins a cert punt amb aquelles persones com en Sala i Martin que defensen un lliure marcat però que pensen que aquest pot beneficiar als mes pobres; però que em surtis tu i em diguis que estás d’acord amb les polítiques que només et beneficien a tu, encara que d’aquesta manera puguis ser còmplice, o millor dir botxtí, de moltes de les desigulatats i injusticies del planeta, realment em fa pena.
    Està clar que tothom intenta mirar pels pròpis interessos, però potser és aqui on esn em de replantejar les coses. Estem disposats a permetre que tanta gent estigui morint-se de gana, passant guerres i malalties, mentre nosaltres estem tant tranquils amb la nostra familia (amb la dona i set fills)? Si realment creus que la familia i els fills és el més importat, intenta deixar un món una mica millor de com te’l van deixar a tu. De ben segur que t’ho ho agrairàn
    Ah, pel que fa a això de les subvencions als pageos -o grangers-: vam estar parlant amb el meu pare d’això l’últim dia que vaig estar a Capçanes, i ell em va dir que seria millor que no exisitissin -aquestes subvencions Aquestes només serveixen als polítics per omplir-se la boca dient que estan fent el que poden per la pagesia- que amb el lliure comerç les coses anirien molt millor. És més, li semblen ridicules aquestes manifestacions tallant les autopistes per demanar 40 € de subvenció. Ell diu que per anar a fer el guilipolles a l’AP7, millor que aquell mati l’aprofitis i te’n vagis a treballar al tros, segurament faras molt més de 40€. Realment el meu pare, de vegades sorpren. A veure si aquest estiu tens la sort de conèixer-lo i parlar una estona amb ell.
    Merci pel comentari!
    Petons

  4. Felicitats. Gràcies per demostrar-nos que l’evolució és possible. Tot i això: encara queda camí per corre i cuagul per diluir. jejeje

  5. ai lidia, lidia si sembla que estigui parlant amb una ultraliberal convençuda. Jo no dic que “estigui d’acord” amb que la gent es mori de gana i bla bla bla, només dic que és absurd pensar que la gent d’un país sacrificarà el seu nivell de vida per ajudar a la d’altres països. A l’hora de la veritat això no passa, que no vol dir que t’estigui bé veure com es moren de gana (però tampoc es pot culpar els països rics de la seva situació, això és una parida, hi ha una multitud de factors que influeixen).

    I felicitats al teu pare amb aquest esperit liberal/pioner que sempre demostra i admiro, però tots sabem que les coses van molt bé econòmicament perllà baix i que la cooperativa porta milions i milions a les arques dels grangers del priorat hahaha. Però aviam Lidia, s’han de distingir entre subvencions “à la comuniste”, pròpies dels països europeus (i les q reclamen els beneits que tallen les carreteres) i ajudes al món rural, que especialment a Estats Units s’està perdent i milers de ciutats estan quedant abandonades, perdent així l’esperit de la granja familiar americana, peça clau pel desenvoluipament del país. El govern hauria d’invertir en bones infraestructures per estats com Oklahokma, kansas, nebraska, les dakotas, wyoming… per tal de re-dinamitzar l’àrea i posar fi a la recent ultra-urbanització (que per cert fa que cada cop hi hagi més demòcrates).

  6. A veure Alex, però es que no es pot defensar alhora el lliure comerç per a uns i restriccions per a altres. Com diuen: “o follem tots o matem a la puta.”
    La situació als EUA és la mateixa que la que succeeix en aquests moments a Catalunya:
    Els mercats decideixen el preu dels productes i òbviament els mes baixos son a països en vies de desenvolupament. Així doncs, el que hem d’aprendre és a fer una agricultura d’una altra manera, és a dir, amb innovacions i avenços. ara ja no podem competir amb les avellanes de Turquia o amb les fruites de l’Africa. Hem de fer coses que aportin al producte un valor afegit. -com és el cas de l’oli i sobretot el vi a Capçanes- Daqui el famós boom de la comarca. Em sabut innovar per crear coses noves, que ens fan singulars i diferents. D’aquesta manera és triomfa. Però ara, després de veure que aquesta forta crescuda ja s’esta aturant, haurem de veure si realment és algo que te futur o bé només una flor en la primavera (ostra! el vi dels jueus es diu exactament així: flor de primavera jejeje)
    Res, que si em de suprimir les granges americanes i catalanes, fem-ho, si realment no som capaços d’aportar res de nou. Aqui es on entra el nostre paper com a futurs empresaris. No és res més que una questio de justícia.

    Petons!

  7. osti lidia… ia vec ia…cada cop més socialdemócrata, la veritat no m’ho esperava…però bueno, sorpresas te da la vida, jeje! ia parlarem quan torni d’aketes terres, podriem dilsi, més revolucionaries… la base del sistema capitalista es la explotació i la dominació d’una clase per l’altra, no hi ha un capitalisme “bo” i un capitalisme “dolent”, un capitalisme “pur” i un capitalisme “impur”, un capitalisme “humà” i un capitalisme “inhumà”.
    sortir del sistema capitalista, avui en dia, es imposible, tu tries si segueixes treballant per mantindre’l i reproduil o busques altres vies per combatrel.
    suerte noiaa! petonss

  8. ANDREA: Quina il·lusió! un comentari de de l’Argentina! :D Doncs si, sóc una socialdemòcrata convençuda. Aquest estiu, quan les tomateres estiguin a punt per collir ja tindrem converses a la piscina!
    Res, vagi molt bé aquest temps que et queda per l’hemisferi sud i molts petons.

    GUILLEM: N’hi ha molts de coaguls per diluir, i tothom en té una bona colla. Tot arribarà, si és que ha d’arribar.
    Molts petons. Merci per recomanar-me el Pla. Es fantàstic.

  9. Hola, Lídia.
    La veritat es que no tinc un grua suficient de coneixement per a parlar-te d’equilibris econòmics mundials. Però sí puc dir-te, amb la meva pròpia experiència que aquest món té moltes cares diferents. Moltes!
    Si algú ha tingut la sort de visitar Califòrnia, pot dir que el benestar és tant important que les seves preocupacions no passen més enllà de regar el seu jardí i mantenir la casa neta. Oi que m’enteneu? Només aquella gent amb un grau de cultura elevat i que ha viatjat es dóna compte de la gran sort que tenen de viure en un indret com aquest.
    Per contra, si algú viatja a Mendoza (Argentina) pot veure una realitat complètament diferent. En una regió on hi ha una superinflació (>10% anual) i on els interssos superen el 12% a l’hora de fer prestecs… ja us podreu imaginar que el benestar no és el mateix! I si hi sumem que fa menys de 10 anys estaven 1/1 amb el dòlar, la cosa encara es fa més engoixant.
    La meva opinió es que l’equilibri mundial potser si que es pot donar sense intervencionisme, però això es produeix a tant llarg termini que a mi em sembla inútil pensar-hi.
    Ara bé, també és cert que val més no intervindre que fer-ho malament.
    Espero no haver-te aburrit.
    Petons.
    Txema.

  10. i bue…no he viatjat a california pero m’imagino les diferencies entre akell país del nord, i aket del sud, també m’imagino que si uns poden tindre lo “privilegi” de dedicar-se únicament a rega lo jardi, es perqué als altres se’ls hi complika arribar a final de mes, demanar préstecs i tirar endavant am la seva economia… pk tot i k fa deu anys estaven a 1/1, fruit de la nefasta, qualificaria de terrorista, política menemista, akella situació, kom no podria ser d’altra manera, acabà estallant amb lo conegut corralito a europa, aki kom la rebelió popular de l’estiu (desembre) del 2001.
    argentina seguirá sent un país dependent, k als 90 va estar givernada per un mono que s’ho va vendre tot a preu de fireta… seguirá sent n país explotat en benefici del gegant del nord, (i de l’altra banda de l’atlàntic), i si, això es bastant engoixant!
    jaja, sembla k li he agafat lo gustillo a comenta al blog,en aixo consisteix la kosa, en debatree! osti txema t’has perdut buenos aires… l’aire porteño te molt de bo, tb algo fotut a kops… només cal veure la segona volta que mos espera de les eleccions a governador de la ciutat…

  11. Que va Txema!! Com m’has d’aborrir! Merci pel comentari! Ei! i no em digueu neoliberal siusplau! que ploraré! Jo nomes vull m’he proposat trencar alguns tòpics de l’esquerra, i acceptar-ne alguns d’altres del que entenem per “dreta”, però això no treu que no em senti d’esquerres. Tal i com dic a la carta de presentació del meu bloc. Soc d’esquerres (PERÒ SENSE DOGMATISMES). Crec que es millor crear-te opinio per un mateix, i no pel que diuen uns o altres.
    Vagi bé!

  12. Defensar esquerra per esquerra no té sentit. Lídia cadascú s’ha de crear el seu propi camí, i tu ho estas fent. Fantastic. Estic d’acord amb tu que amb dogmatismes no es va enlloc. Llàstima que aquesta frase només s’aplica en gent d’esquerres i no ( tot i que seria molt recompenable) en gent de dretes.
    Ja ho vaig dir “innovar o morir”. N’hi ha entestats a no innovar…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s