Al Palau (II)

Dimarts al vespre –vaig anar per segona vegada en menys de dos mesos– al Palau de la Música Catalana. S’hi representava Romeu i Julieta de Prokofiev a càrrec de la Orquestra Simfònica del Vallès –el director era Xavier Puig– i una representació amb titelles del grup Per Poc. Aquest acte estava emmarcat en el cicle de concerts simfònics i curosos universitaris de lliure elecció a les Universitats catalanes i de les illes Balears de l’obra social “la Caixa”. Aquest espectacle va començar puntualment a les 21:30, però com que penso que si vas al Palau i primer no passes pel bar és com si no hi haguessis estat del tot, vaig sortir amb temps de la biblioteca i vaig plantar-me al número 3 del carrer “Palau de la Música”. L’ambient era espectacular: es ponia el sol i els rajos rebotaven sobre la façana de davant del Palau. Hi havia molta gent a la terrassa i anaven, en general, molt ben vestits –jo en canvi venia de passar-me tot un dia a la biblioteca de la facultat amb la carpeta i els diaris sota el braç. D’aquesta manera doncs, vaig entrar a la cafeteria i la vaig trobar més maca que a la primera vegada. Suposo que ho va fer el fet que era més tard i estava cansada de veure apunts d’història. En tot cas però, vaig anar directa a la barra i després de veure el munt de canapès que hi havia i les copes de cava que s’estaven servint, no em vaig resistir la temptació d’agafar-ne tres dels primers i una dels segons. Anava bé de temps i vaig asseure’m tranquil·lament a una taula per acabar de llegir la Vanguardia del dia i com a l’altra vegada que vaig estar-hi, tenia una dona al costat, però aquesta no em va causar ni molt menys la mateixa sensació que la senyora Teresa Gibert, la dona de 90 anys en que vaig compartir una bonica conversa el mes d’abril en la funció de la Simfonia de Beethoven; aquella dona era antipàtica, desagradable i especialment lletja. No vaig adreçar-li ni un “bona nit” quan em vaig aixecar de la taula. Després d’això vaig dirigir-me a les escales que m’havien de conduir a la sala de concerts. El meu lloc era al segon pis, fila 10, butaca 29. Dit i fet, en menys de dos minuts vaig trobar el meu seient, i després d’una petita espera de 10 minuts, els llums de la sala del Palau es van apagar i l’espectacle començava.

No em dedicaré a explicar l’obra de Sergei Prokofiev, sinó les sensacions que em van passar pel cap. Vaig sentir des de felicitat fins a solitud, por i tristesa, però també molta calma. Calma per poder fer un parèntesis en la meva vida, almenys durant una hora, dins d’aquella fantàstica sala de concerts.

Vaig sortir d’allí a les 22:30 i tot seguit em vaig dirigir cap a la parada de metro d’Urquinaona per anar fins a Verdaguer, i d’allà fins a casa. Una passada de nit, de debò.

LA CANÇÓ: País petit, de Lluís Llach

Anuncis

7 thoughts on “Al Palau (II)

  1. Som ben difrents, lidias, déu ni do. Tens un estil de vida tant típic de l’alta burgesia barcelonina en serio eh. Que si els bons dinars, els 4 gats, el Palau, la literatura… L’única diferència és que els altres burgesos vien en els seus pisos enormes de Barcelona i tu vius a la teva cova ;)

  2. jajajaja. bé, bé, m’agrada que diguis això, més que res perquè no em vaig gastar ni un euro per l’entrada al Palau… però si t’agrada dir-me burgesa, ho accepto.. jejeje
    Com portres C política? jo perfecte! jajajaj segurament…
    Petons!

  3. Nosé jo m’ho llegiré abans d’anar a dormir i demà xl matí. és una parida i no penso memoritzar res (ell va dir que no ho féssim). o sigui, qu’n dia tranquil estic tenint, bueno fins ara, que anem a l’aeroport a portar a la meva germana que se’n va a boston. i la turca que?? les notes encara no les ha penjat no??

  4. per cert, he vist la traducció automàtica d’aquest post en anglés i “La Caixa” esdevé “The Box”, “les sensacions que em van passar pel cap” com a “sensations that passed for me through the boss” i “una passada de nit” –> “one passada by night”. Boníssim! Bueno que ja veus, estic aquí perdent el temps en comptes de llegir polítiques.

  5. Alex despres diás que el sistema borocràtic europeu és complicat…
    Lídia vaia vidorra que t’has muntat a barcelona!!!
    Bé avui no m’allargaré més ja que no puc criticar escriptors feixistes ja que no en parles…

    Bé doncs fins demà. Al final no sé segur si podré anar al sopar, han sortit alguns problemes…
    Salut!

  6. jajajaja Si, si. El traductor te tela… quan parlo del grup “Els Pets”, em tradueix… the Farts!! jajajaja Que bo!!
    Pedro: pobre de tu que no vinguis al sopar… si això no fos així, perdries molts punts i deixaries de ser el meu guia espiritual!!!!!
    Fins dema!!

  7. eieieiei gent!! Primer volia saludar l’alex i preguntar-li: has llegit el superEnglishcomment k et vam fer ahir al teu bloc?? jajajaja

    Lidieta amor meu, jo el post ja el vaig llegir ahir en primicia, quina emoció! I amb l’autora al davant… mmm jeje. Avui ens hem tornat a veure, i t’he ensenyat una bona biblioteca i just al costat de casa teva!! Veus?? una que és de Sants i en sap!

    Pere pobre de tu que no vinguis al sopar! muaaaa!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s