No té preu

Fins aquest cap de setmana, i degut a la meva curta experiència com a ciutadana de ple dret i amb la majoria d’edat necessària, encara no havia tingut la oportunitat d’anar a un casino. Així doncs, i diumenge per la nit, vam anar a parar, jo i quatre amics, al Casino de Tarragona. –he de dir que des de sempre havia estat reticent a anar a un lloc amb aquelles característiques, però ja se sap: per a tot sempre hi ha una primera vegada–.

Així doncs, vaig entrar –molt ben acompanyada– amb quatre nois que m’havien de fer de guia per les instal·lacions: després de veure que la primera atenció de les recepcionistes era en català, vaig anar a treure diners del caixer: Comissions: 2,5€ de Banesto –en poques paraules: un atracament– i Caixa de Pensions 0,75€. Òbviament, i com a bona catalana vaig optar per la segona opció: almenys, aquesta vegada, l’espoli fiscal es queda a casa.

Tot seguit, i amb una gran sorpresa per part meva, vam poder acabar de comprovar que la gran majoria de crupiers i de treballadors del casino utilitzaven el català (!) i que el 70% de les persones que apostaven al casino també ho feien; així doncs, i després de poder observar aquesta nova realitat, vam anar a canviar els bitlles per fitxes i ens vam submergir en l’ambient del local. Per part meva: 3 apostes –a la ruleta americana– de 2€ al número 22; –totes perdudes, òbviament–; 6 apostes de 2€ a diferents columnes de la taula –3 encerts i 2 errades–. I una aposta de 2 € finalment al número 31 dos euros més. Total? –14€. S’ha de dir però, que no tots vam tenir la mateixa mala sort: un afortunat va començar amb un desemborsament inicial de 10 i va sortir amb 70. Deu ni do.

Ara bé, a banda de la despesa monetària que suposa anar a un casino, s’ha de dir que la de diumenge va ser una de les nits en les que m’ho he passat millor d’aquestes últimes setmanes. Ja ho diu l’anunci: “veure com hi ha persones que poden arribar a perdre 5000€ en una jugada, no té preu. Per a tota la resta: VISA Caixa Catalunya – Carnet universitari de la UPF.”


LA CANÇÓ: Nocturnes In A Flat, Op. 32/2 – Lento, de Frédéric Chopin.

EL FRAGMENT: “Anaven disfressats de proletaris com tothom a Barcelona fora del meu pare. El meu pare, no sols no ha volgut deixar de dur americana i corbata com sempre, sinó que d’ençà de la revolució va cofat amb un barret, essent així que abans solia anar sense res al cap. «El carnaval revolucionari», com diu ell, li crispa els nervis. El més curiós és com se’ls veu d’una hora lluny que són senyors a despit de la disfressa […]”. JOAN SALES, Incerta gloria: pàgina 237, segona part.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s