“Ells han perdut un esclau…”

Ahir, dijous 16 d’agost de 2007 es van celebrar els funerals de Lluís Maria Xirinacs, i encara que m’hagués agradat poder anar a l’església de Santa Maria del Mar a Barcelona, he de dir que d’alguna manera, encara que fos en la distància, jo també vaig estar entre totes aquelles persones que es van congregar per acomiadar a l’ex-cenador independentista.

Durant el matí d’ahir doncs, per la televisió van mostrar una curta connexió durant el programa Els Matins de TV3, i justament en el moment de veure les imatges, una persona em va preguntar qui havia estat Lluís Maria Xirinacs i Damians.

No sabia ben bé per on començar, però després d’explicar les circumstàncies de la seva desaparició vaig dir gairebé com un impuls incontrolable: “Xirinacs a ha mort de tristor i pena en veure la mena de polítics que ens representen”. La persona que m’estava escoltant va quedar-se del tot sorpresa, però tot seguit, ho va entendre quan vaig explicar amb més detall quina havia estat la trajectòria d’aquest «profeta», en paraules del mateix Pujol.

En tot cas, i unes hores més tard, quan estava mirant les imatges de l’homenatge al Fossar de les Moreres, i en sentir cantar a tantes persones l’himne nacional de Catalunya, no vaig poder evitar l’incontrolable impuls de que se’m poses la pell de gallina.


ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians (Barcelona, 6 d’agost de 2007)


LA CANÇÓ: Nocturne, Op.27 No.2, de Frédéric Chopin.


EL FRAGMENT: “Quan es girava per donar-nos la benedicció, la seva mirada em recordava els ulls oberts de l’assassinat… ¡Quina mirada, Déu meu! ¿Perquè diuen que l’ànima és invisible? JOAN SALES, Incerta gloria; pàgina 221, de la segona part.

Advertisements

5 thoughts on ““Ells han perdut un esclau…”

  1. Jo també he pensat força en ell aquests dies, el perquè va decidir marxar, el com i on ho va fer. Sincerament respecto la seva decisió d’anar-se’n.

    Ell portava lluitant pràcticament des de que tenia noció de la política i ja havia arribat l’hora de descansar. Que descansi en pau, que la seva lluita, la nostra lluita, no quedarà desatesa ni sense nous guerrers disposats a continuar-la.

    Fins sempre més!

    PD: Lidia, en Xirinachs era ex-senador i no encenedor. ;)

  2. mira que posar encenedor… què hem de fer amb la Lídia eh Ignasi? Flama, caliu, sang roja… ;)!

    Una abraçada a tots dos, inclús un petó per tu!

    PS: No vilipendiem el llegat d’en Xirinacs!

  3. Oh, casi que no m’ho crec: Vos, senyor Maiol, per aquestes contrades! La donzella Lídia de les terres vitivinícoles del sud del regne li fa saber que espera amb delit alguna senyal de cortesia de la seva persona.

    PS: Pot fer arribar les seves notes a través del se humil servent postal, també conegut per Gmail.

    Petons cortesos,

    donzella lídia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s