Crònica d’un dia no qualsevol a Vilafranca del Penedès.

06:20. Sona el despertador. Fins les 6:23 faig el gos al llit però immediatament penso: avui és el dia: Sant Fèlix.

A les 07:05 arriba el tren a l’estació de Capçanes. Destinació: Barcelona Estació de França, però jo en tinc prou fins a Sant Vicenç de Calders. Transbord en aquesta estació a les 08:25 amb un rodalies que m’ha de portar fins a la capital del cava català. Aquest viatge no el pago.

Arribada a Vilafranca a les 08.48. En Pere ja m’espera a l’altre cantó de l’estació: m’ha vingut a recollir amb bicicleta i diu que no ha dormit.

Anem a casa seva, i després de comprovar que realment és un dia festiu a la Vila, acabem fent cap a la Cafeteria de la Rambla. Tal i com indica el nom, òbviament, a la Rambla de Vilafranca del Penedès: Les 09:20. Dos cafès amb llet i un croissant.

A les 09:45 fem d’espectadors pels carrers de la ciutat i a les 10:00 una servidora s’infiltra de ple en la política municipal de la Vila: Objectiu? Penjar un cartell de les JERC a la Plaça de la Vila.

Després de comprovar l’alt assemblearisme i consens d’aquesta filial de les Joventuts Independentistes, al cap d’una hora i mitja i després de fer una visita al local del partit, s’acaba decidint el lloc: es penjarà a un cartell d’una agència de viatges del costat de l’Ajuntament: VOLEM VEGERIA PENEDÈS. JERC. També una estelada.

11:45. Montilla apareix a la Plaça de la Vila: xiulets i crits en contra del president. S’acaba ubicant al balcó de la Casa de la Vila.

12:11. Entrada d’un pilar de la colla dels Castellers de Vilafranca.

I fins les 16:00: Castells a la “més castellera”: Castellers de Vilafranca, els Minyons de Terrassa, la Colla Joves Xiquets de Valls i la Colla Vella dels Xiquets de Valls.

Molta, molta, molta calor; però també molta emoció en veure tanta gent callada i pendent d’una mateixa cosa: els castells, aquella enxaneta que s’enfila ben amunt… i després crits, xiulets, ovacions.

16:00. Dinar ràpidament, sola –ja és ben trist fer qualsevol àpat sol, doncs suma-hi a Vilafranca de festa i a un restaurant…–, trucar a l’Àlex, quedar amb ell davant de l’Ajuntament i just en veure’l que se’m dibuixi un somriure d’orella a orella: feia dos mesos que no ens veiem. Una eternitat.

16:45. Tallat amb gel al mateix bar de l’esmorzar–però aquest cop a la terrassa– de la Rambla, en companyia de l’Àlex. Fins les 19:00.

Arriba el Pere i decidim anar a donar una volta per la Vila.

A les 19:45 podem veure la sortida del Sant de l’Església. Caminem fins la Plaça de la Constitució i allí decidim anar cap a l’estació: ha arribat l’hora de marxar, jo com a mínim.

20:27. Arribem a l’andana; 20:35 arriba el tren: destinació Sant Vicenç de Calders. A les 21:18 un altre tren direcció Móra la Nova. Llibre d’en Tena. Chopin. Cansament, però molta felicitat.

22:40. Capçanes. 22:45 al Casal. 22:50 a Casa.

11 correus a la bústia de gmail. 9 són comentaris al bloc. Moltes gràcies a tots.



EL MOMENT:

L’Àlex i la Lídia en una terrassa de Vilafranca. L’Àlex observa un grup de persones vestides amb camisa blanca, pantalons morats, ombreres sospitoses i molts d’ells porten uns artilugis estranys a les mans…
L’Àlex tot sorprès pregunta: Lídia, què coi i fan tants pilots (d’avió s’entèn)?
Resposta de la Lídia: Àlex, són músics. Toquen en una banda…

LA CANÇÓ: La que sona en el moment que un castell es carregat a partir del 5è pis.

Advertisements

4 thoughts on “Crònica d’un dia no qualsevol a Vilafranca del Penedès.

  1. L’Àlex té molt “paligru”, no?

    Mai he estat a Vilafranca el dia de Sant Fèlix. Dec ser l’únic de la meva família, que ve d’allí per la banda de mare. No suporto les gentades. Però estic segur que és un dia per recordar.

  2. Lidias!! Suposo que estaries reventada quan vas arribar a casa, jo ho estava i m’havia despertat a les 11 o sigui pots comptar… ja veig que has posat el moment “dels pilots”, aviam que consti que no portaven instruments a les mans en aquell moment. I goddamit, no’m diguis que les ombreres no tenien un aire de pilot. Alright vaig a esmorzar. M’ha agradat aquest post ;)

  3. Dessmond,

    hehehe. Sí, l’Alex és tot un persontage: és de la persona que proporcionalment més m’allunyo ideològicament però que més bé em cau.
    Saps allò que deiem de la complicitat entre amics? Doncs això.

    Albrock (és l’Àlex):
    Ja veus, parlo de tu i mira que em diuen… ;)
    Doncs sí, vaig arribar rebentada a casa, però fins quarts de dos no em vaig agitar. sempre estic igual.
    Res, que continuis entrant al bloc. Sinó perdràs la posició que amb molts esforços et vas guanyar fa unes mesos… :)

    Petons!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s