La de dos egoistes solitaris

“I és que la felicitat no consisteix pas en quelcom que algú pugui donar-nos, sinó en una troballa que nosaltres mateixos hem de saber fer, individualment, solitàriament, sense que hi valgui l’ajuda d’altri. És com un tresor interior, ocult al fons de cadascú, no una mina que cal anar cercant enfora. Per això mai no hi ha hagut, ni hi haurà, felicitats col·lectives, com les que eternament prometen a la humanitat que les va somniant el explotadors i els il·lusos; hi ha tant sols paròdies i al·lucinacions multitudinàries. La felicitat autèntica és sempre personal i intransferible, com les més altes valors humanes; i la més gran de totes les felicitats, la més profunda, és la de l’amor assolit, la de dos egoistes solitaris que la descobreixen i realitzen fonent-se en un de sol. És, per dir-ho d’un cop, un equilibri perfecte, per bé que inestable, damunt el present pur, sense el més lleu aliatge de passat o d’avenir.”

GAZIEL, «NO ÉS PERDULARI QUI VOL»; del recull “L’Exprés de França. Tres històries de París.”

PS: Demà, la crònica del sopar amb Alfons Lopez Tena.

Advertisements

5 thoughts on “La de dos egoistes solitaris

  1. Quin gran periodista, el Gaziel.

    Els periodistes d’ara no saben ni qui és. Així estem.

    Espero la crònica del sopar amb delit i una mica d’enveja.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s