“La independència és negoci”

Com ja vaig dir, ahir va tenir lloc la presentació del llibre El mirall escocès, de Xavier Solano –politòleg i assessor del SNP– a la Sala Josep Mª Arnau del Centre Cultural Calisay d’Arenys de mar.

Si he de ser del tot sincera, fins ahir el meu coneixement de la realitat nacional d’escòcia no anava gaire més lluny de les faldilles de quadres, el whisky, i la música tradicional escocesa.

Així doncs, a banda d’aquest incís, durant el gairebé parell d’hores que va durar l’acte, en Xavier Solano va explicar de forma molt clara i entenedora coses que van força més lluny del que sabia fins aquell moment. L’acte també va comptar amb la presència del ja molt anomenat en aquest bloc, Maiol Sanaüja, que va fer una molt bona introducció de l’acte, organitzat per les JERC d’Arenys de mar.

D’aquesta manera, el primer que va apuntar l’autor va ser una diferència clara que existeix entre les realitats nacionals catalana i escocesa: que Espanya no és el Regne Unit; és a dir, que allí no s’ha produït un procés de regionalització durant 300 anys. Escòcia mai ha estat forçada a deixar de ser una realitat nacional per passar a ser una regió –i com tots sabem, aquest sí que és el cas català–.

Partint d’aquesta idea, Solano ens va explicar quins eren els espectaculars resultats electorals de l’Scottish National Party –una clara victòria d’aquest partit: passar de 25 escons a 47 i d’aquesta manera aconseguir-ne un més que el partit laborista, fet que els va permetre formar govern i proclamar Alex Salmond el primer ministre d’Escòcia–

Solano, vist els brillants resultats obtinguts en aquests comicis, ens va dir que la clau de volta d’aquests resultats brillants va ser la de guanyar la batalla dels arguments –tenint en compte que no tenien un mitjà de comunicació que els fes costat ni pedagogia –com podria ser en el nostre cas, el diari AVUI –

L’assessor polític de l’SNP, a banda del citat fins ara, va apuntar una cosa que va ser la que em va cridar més l’atenció: ens va dir que a escòcia, amb això de la batalla dels arguments, havien convençut l’elit empresarial del país, i que gran part d’aquest col·lectiu actualment recolza el projecte independentista, amb la idea que va deixar palesa un dels personatges més influents –si no em sembla mal recordar, el president del Royal Bank of Scotland– on va apuntar clarament i sense complexos la següent idea:“la independència per a Escòcia és negoci” –d’això n’haurien de prendre nota molts dels nostres gestors financers públics, i sobretot privats. M’agradaria veure a Fainé, president de “la Caixa”, pronunciar una cosa semblant–.

A banda d’això, però estretament relacionat també amb la qüestió econòmica, Solano va parlar de la possibilitat de rebaixar la càrrega fiscal escocesa a les empreses de forma substancial, i d’aquesta manera incentivar a molts empresaris a crear nous negocis al país –d’aquí la gran importància de teniu una política fiscal pròpia–.

Finalment, Xavier Solano va fer un apunt molt interessant: va dir clarament que sí els països adquireixen la voluntat de ser independents, és perquè s’han adonat que no són objecte prioritari dels governants que prenen les decisions que els afecten directament. “Per aquest motiu mai castella voldrà ser independent; aquests són clarament conscients que sí que en són, de prioritaris.”

Crec que hauríem de prendre nota de tot plegat.

LA CANÇÓ: Simfonia n 39 en mi bemol M, K. 543 – Andante Con Moto, de Wolfgang Amadeus Mozart

Anuncis

12 thoughts on ““La independència és negoci”

  1. El model escocès de centrar la independència en qüestions econòmiques i de Benestar Social, és el model que hauriem de prendre aquí. Sense oblidar la llengua i la cultura, però deixant clar que independència és progrés. Només així guanyarem l’Estat.

  2. Deixeu-me ser una mica crític amb adoptar aquest criteri de que “és negoci” com a central.

    És obvi que jo crec que és així, i que a més a més, aquest argument és potent i cal defensar-lo. Pot servir per convèncer algú.

    Tanmateix, tinc alguns dubtes sobre la fortalesa d’aquesta argument com a palanca de canvi. Sí, insisteixo, com a suport i fins i tot pilar del canvi.

    Però jo continuo pensant que el principal argument per a la independència és la voluntat de ser. Ja sé que no és comparable, com a argument, però imagineu aquest argument crematístic en relació a les seleccions catalanes. Difícilment podem defensar que som més forts exclusivament amb les nostres seleccions; tenim més possibilitats de guanyar “amb els espanyols”. I tanmateix continuarem defensant costi el que costi i passi el que passi, les nostres seleccions.

    En l’argument econòmic hi pesa el fet de l’espoli i la mala distribució de recursos que fa l’estat espanyol. Però podria a ser un argument on quedéssim “perillosament atrapats”. Jo no el faria mai l’argument central, tot i que sí elaboraria una argumentació sòlida i convincent per a tots els ciutadans (no va amb segones, ho faig servir per referir-me a tots els possibles votants en un referèndum) de Catalunya.

  3. Elies,
    estic també molt d’acord amb el que apuntes al teu comentari.
    Per exemple, crec que les tesis estil Xavier Vendrell -com en el seu llibre Disculpin les molèsties- que diuen que s’ha d’aconseguir que sigui independentista aquell que ara s’identifica nacionalment amb Espanya, porta el toro d’Osborne i va al bar a veure, cada partit, la selecció espanyola; crec que va molt equivocat.
    No podem únicament parlar d’independència per necessitat, per calers. Per sort som un país que és molt més que economia.
    Ara bé, i pel que fa al fet de convèncer als empresaris, s’ha de dir que quan hi ha diners pel mig, hem de tenir clar que si ells ens recolzen, és perquè hi guanyen. Que no vol dir que no se sentin catalans! Com diu en Solano, hem de guanyar la batalla dels arguments.
    Ara, la feina es del Cercle. Són l’esperança.

    Salutacions

    Garmir,
    doncs m’alegro que t’hagis passat pel bloc.
    Benvingut!

  4. Bravo Lídia, molt instructiu.
    La independència arribarà quan les èlits s’hi interessin positivament i no com ara que intentem boicotejar-la.
    La batalla dels arguments serà cruenta i difícil, però crec que estem en disposició de guanyar-la.
    El debat independentista és per primera vegada el centre de la discussió política del país. Alguna cosa es mou…
    Els calés i la voluntat de ser, de progressar, aquesta és la qüestió.
    Ens ve feina, i als del cercle encara més.

  5. Hola:
    Jo sóc dels que penso que Catalunya és una nació que avui per avui li interessa perqué ella vol, pertanyer a Espanya, peró el dia que no vulgui, …..porta i a ocupar seient a la ONU.
    Un tema interessant.

  6. Jo soc independentista de convicció, però no dubteu que sense la sensació d’ofec econòmic, d’infraestructures que no van, ara no hi hauria aquest clima molt més favorable que uns anys.
    Els adeptes a la independència necessaris per decantar la balança només s’aconseguiran amb arguments econòmics i de benestar social. La societat, fins i tot la joventut, encara que es defineixi d’esquerres, és profundament conservadora.
    Lídia, tens tota la raó en el teu comentari. Aquesta és la feina que cal fer, a tots.

  7. Guillem Carol,
    Doncs gràcies, de debò.

    Pere,
    totalment d’acord amb el que dius. A mi em fan gràcia aquelles persones que diuen coses per l’estil “amb la burgesia no farem uns països catalans més lliures”. Que prenguin nota.

    Garmir,
    és el que jo sempre defenso: serem el que vulguem ser.

    Enric I Canela,
    Tal i com van apuntar al programa de 8tv, les estadístiques parlaven més o menys d’un 34% dels catalans que creien en l’Espanya federal. Es aqui on em de treballar. El projecte plural espanyol fa dies que fa fracassar i el que hem de fer es convèncer clarament -a molts votants del PSC, també- que la independència és una necessitat.

    Bernat Bombí,
    exactament, el mateix que he comentat a la resta: a treballar!

  8. Lídia,
    En això que dius sobre els que voten l’Espanya federal no hi crec.
    Potser menystinc algunes persones però no hi puc fer més. M’explico. Molta gent es defineix d’esquerres i no sap ni què és ser d’esquerres. Se’n diuen progressistes i són uns conservadors acabats.
    Imaginat una cosa tan complicada com federalisme. Dien que són federals perquè el PSC i el PSOE parlen de federal, però no tenen ni la més mínima idea de què vol dir. Si els preguntes independència, més autonomia, menys autonomia, t’entendran, si els dius federal, confederal, etc. res de res.
    Les preguntes simples i inequívoques. Blanc o negre.
    Respecte al que importa, d’acord, a fer feina, però pensant que la butxaca mana a la majoria. Viure millor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s