Gràcies: Álvarez, Adif, Renfe, socialistes, i espanyols en general.

Encara hauré d’agrair als incompetents que gestionen les infraestructures del nostre país el fet de passar-me 5 hores del meu recurs excloent més preuat –el temps– per anar des de la ciutat de Barcelona fins al meu poble, Capçanes. Aconsegueixen que, durant les estones d’espera a les diferents instal·lacions ferroviàries, pugem llegir, pensar, reflexionar, i canalitzar aquesta inversió temporal en contra de l’establishment que ens envolta. Tot això ho dic perquè el dimecres, des de les set de la tarda que vaig sortir de la capital catalana, fins les dotze de la nit que vaig posar els peus a casa, em vaig poder acabar el llibre d’en Xavier Solano, El mirall escocès.

Com ja haureu pogut veure, n’he comentat fragments i idees, aquí al bloc, ja des de fa uns dies. Així doncs, i per acabar de rematar el tema, us n’apunto alguna cosa més:

A la pàgina 203, ja dins del capítol X, anomenat El referèndum per la independència, Solano apunta un paràgraf que no pot deixar a ningú indiferent. Diu el següent:

[…] Aquest procés ja s’ha viscut recentment a Europa, concretament el 2006, amb el cas de Montenegro, que va votar per la seva independència en un referèndum el 21 de maig. Observem doncs, què va passar després. El 3 de juny Montenegro va declarar la seva independència. Nou dies després, la Unió Europea reconeixia Montenegro com a estat independent. El 21 de juny ja era membre de l’Organització per la Seguretat i Cooperació a Europa i el 28 de juny ja era membre de les Nacions Unides. És a dir, en poc més d’un mes Montenegro va passar de ser una regió d’un estat independent reconegut internacionalment i membre de ple dret de les Nacions Unides. El gener del 2007, Montenegro entrava a formar part del Fons Monetari Internacional, del Banc Mundial i de la UEFA. Finalment, està previst que també sigui reconegut pel COI el juliol del 2007.


Així acaba el desè i últim capítol del llibre.
A què cony esperem?


LA CANÇÓ: Concerto Pour Clavier N°1 En Ré Mineur BWV 1052 (Allegro), de Jean-Sébastien Bach.

Advertisements

5 thoughts on “Gràcies: Álvarez, Adif, Renfe, socialistes, i espanyols en general.

  1. Amb aquest post demostres que gairebé costa el mateix temps ser un estat independent i reconegut per totes les instàncies internacionals que anar de Barcelona a qualsevol part de Catalunya. Tot un auguri de que Espanya no pot durar gaire estona més.

  2. Dessmond,
    hehehe. Amb això que dius em recorda un gag d’ahir a Polònia que per anar des del sud de Catalunya, era més ràpid agafar tres trens, anar fins a UK i tornar, que no pas agafar els busos que ha habilitat RENFE pels usuaris… hehehe
    Son uns cracks, realment.

    Albrock,
    si, amb això que dius tens raó. però compte! hem de treballar molt, si volem ser alguna cosa.

    Bernat Bombí,
    poc li falta, doncs!

    Salutacions pels tres

  3. Hem d’esperar a ser majoria, però la majoria es forma treballant cada dia incansablement per arribar al nostre 21 de juny, a la nostra data per execrir la democràcia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s