Càrrecs i blocs: una responsabilitat asimètrica

Avui m’he pogut adonar, en unes circumstàncies una mica especials, el molt que em queda per aprendre –i m’estic referint simplement en termes de coneixement polític, i no en d’altres àmbits de la vida, perquè sinó ja m’acabaria deprimint–:

Definida pel Gran Diccionari de la Llengua Catalana com «la Capacitat que té tot subjecte actiu de dret de conèixer i d’acceptar les conseqüències d’un acte propi conscient i lliure», la responsabilitat sembla que, moltes vegades, els que ens passem hores davant del PC escrivint blocs i intentant treure l’entrellat de la situació política del nostre país, no acostumem a tenir massa present aquest factor, com tampoc que la responsabilitat recau gairebé exclusivament sobre els que prenen decisions: els polítics –d’acord que per alguna cosa els paguem, i fet que jo no en vec un duro de tot això, però en tot cas, una mica de comprensió (que no compassió)–

Avui prefereixo ser una mica més benevolent que de costum, i faig una crida perquè intentem posar-nos a la seva pell –encara que només sigui una mica– i pensem que darrera d’un teclat s’hi viu molt bé –sobretot quan s’és estudiant i es viu dels pares, tot s’ha de dir–. Però en tot cas, només en veure tot el que ens queda per fer, millor que hi posem de bona cara. Tant els que vivim com els que no vivim per/o de la política.


PS: Avui he pogut estar a menys de dos metres del Premi Nobel d’economia John Forbes Nash. Quin dia.

LA CANÇÓ: Habitar-te, de Feliu Ventura.

Advertisements

9 thoughts on “Càrrecs i blocs: una responsabilitat asimètrica

  1. UN APUNT:

    M’autocomento -trist, sí, però com allò que diuen: “triste es pedir pero mas triste es robar”….

    pocs minuts després de publicar això, em diuen per conversa de messenger:
    “per cert, ets mes influenciable q un Camaleó” i seguidament:
    “pq els camaleons canvien d color segons la situació”

    Referit, òbviament, al post que precedeix aquest comentari.

    Simplement, dir que si afirmacions com “darrera d’un teclat s’hi viu molt bé –sobretot quan s’és estudiant i es viu dels pares” piquen? doncs a rascar.

  2. Encertat comentari Lídia. No és que sigui un llibre de gran categoria literària, però si que serveix per treure algunes conclusions, parlo del llibre El Elogio del Imbecil de Pino Aprile http://www.mcu.es/cgi-brs/BasesHTML/isbn/BRSCGI?CMD=VERDOC&CONF=AEISPA.cnf&BASE=ISBN&DOCN=001024567&NDOC=11&EXPBUS=%28DISPONIBLE%29.WDIS.+%26+%28APRILE%29.WAUT.
    Ensenya una mica com va tot en el sistema que tenim. Per veure les relacions humanes et recomano Allegro ma non tropp de Carlo M. Cipolla http://www.mcu.es/cgi-brs/BasesHTML/isbn/BRSCGI?CMD=VERDOC&CONF=AEISPA.cnf&BASE=ISBN&DOCN=000248470&NDOC=27&EXPBUS=((250812.WAUC.)+NOT+(ANULADO.WDIS.))+
    M’agrada molt. De fet els polítics són com la societat és. Encara que siguis de “lletres” com dic jo als que no són de ciències o tècniques, coneixeràs perfectament la llei normal, la de la campana de Gauss. Així, les qualitats humanes es distribueixen entre els individus seguint la llei Normal sempre que la mostra sigui suficientment gran. En altres paraules, entre el col•lectiu de polítics hi ha la mateixa proporció d’imbècils que entre els químics o que entre la població en general. El mateix passa amb els intel•ligents o entre els dolents. Passa però que els químics tenen una diferència, saben més química que la població en general, és el fet distintiu. Què vull dir? Que no demanis als polítics qualitats que no tinguem la resta dels ciutadans, a banda es clar que sàpiguen més dels seus temes. Hi ha una tendència a considerar-los corruptes o altres coses per principi, un error.
    Crec que ho penses però no m’he pogut estar, em molesta la gent que per sistema desqualifica als polítics. Si mires les carreres d’alguns, què els vols demanar?

  3. Estic molt d’acord amb tu Lidia. Es una tradició molt lletja d’aquest país el que qualsevol pugui omplir-se la boca criticant a una serie de persones, que ocupen el seu càrreg a través de la democracia (i per tant de la elecció de la població), ja sigui des d’un blog, en una conversa entre amics o des de la barra d’un bar.
    Un ministeri, per exemple el de foment, esta format per molts treballadors; quan alguna cosa no va bé, qui ho paga es el dirigent. Una empresa, per exemple SEAT, també esta formada per molts treballadors, quan les coses no van bé, els que van al carrer són els treballadors de planta, mai els executius.
    I és que aquesta és una de les gran meravelles del món dels MBA ESADE, que només baixen a la terra per criticar i dir-nos com s’han de fer les coses; un exemple daixò Xavier Sala Martí, qui encara no ha acceptat cap lloc de responsabilitat on s’hagi de menjar marrons i respondre dia a dia, i no només aparéixer mediàticament per donar lliçons de moral al món.

  4. La gran diferència entre “nosaltres” i “ells” (els càrrecs), és que ells viuen de resoldre els problemes que ens afecten. Per tant, sembla lògic que demanem que retin comptes, de la mateixa manera que tots nosaltres (incloent el senyor Sala-i-Martin) retem comptes a les nostres feines.

  5. Enric Canela,

    m’han agradat molt les recomanacions de llibres. M’ho apunto per la pròxima vegada que m’arribi a alguna llibreria!
    I també l’apunt sobre això de ” entre el col•lectiu de polítics hi ha la mateixa proporció d’imbècils que entre els químics o que entre la població en general”

    Pepeking,
    sobre la primera part del teu comentari, totalment d’acord; ara bé, pel que dius d’en Sala Martín no hi estic d’acord:
    I tant si te responsabilitats! el que passa és que estan molt lluny de res relacionat amb Catalunya (excepte el Barça, si em permets): Umbele, assessor de països pobres, Columbia, etc..

    Jaume,
    M’ha fet gràcia el comentari, però després de veure la direcció IP d’on prové, encara me n’ha fet més: Grup Damm.
    Casi que queda tot dit, però en tot cas, subscric un comentari d’un altre bloc:
    http://reflexionsencatala.blogspot.com/2007/11/moritz.html

    Reflexions en català,

    això no és pas que ho discuteixi. Però tot son graus, en les coses, no?

    David,
    és clar que hem d’exgigir, però dic el mateix que el comentari d’abans: tot són graus.

    Salutacions!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s