Presidents

Avui ha estat el dia de la meva vida en el que he invertit millor dos hores del meu temps, i amb absoluta diferència de tota la resta que he pogut veure: ni Conferències, ni presentacions de llibres, ni sopars, ni Cases Grans… Res. Avui, a petició del company Guillem Carol –tot sigui dit– he pogut assistir a la millor classe magistral de política: Jordi Pujol i Heribert Barrera, junts, a la sala petita del Palau de la Música Catalana.

No havia pogut sentir en un espai tant curt de temps tantes idees brillants. Encara ara em dura l’impacte de les coses que hi he pogut sentir.

La moderació de “la conversa” ha estat a càrrec de Salvador Cot, subdirector de l’AVUI, i l’escenificació volia representar una conversa distesa en un bar: tres cadires i dos taules rodones ajuntades on hi havia cafè i aigua. Una projector al fons de l’escenari reproduïa en vídeo l’acte, en un fons blau on s’hi podia llegir:

“Diàleg de reflexió sobre l’actual situació del país, el nacionalisme català i el seu futur. M. Honorable Jordi Pujol i M. Honorable Heribert Barrera.”

Com a punt d’acord entre les dos personalitats, tal i com ha apuntat Cot, és que les dues són respectades unànimement per tot el nacionalisme català. Ara bé, cadascú té un bagatge diferent dels del mapa polític català. I com que tots sabem qui són i que representen, simplement em cenyeixo a algunes idees que han deixat entreveure, però que sintetitzen clarament cada un dels perfils:

Mentre que Pujol és molt més dinàmic i teatral, i desperta moltes més complicitats entre el públic; Barrera quan parla, ho ha de forma molt més directa i concisa –fet que no ha acostumat mai a caracteritzar Pujol–, i que deixa les ambigüitats ben apartades: “Si fem un referèndum d’aquí deu o quinze anys, segur que perdem. Per cada comici que passa veiem com s’apunten noves persones amb dret a vot, i no precisament aquestes es caracteritzen per ser molt catalanes”.

Pujol, per la seva banda, i sense molts menys pèls a la llengua que quan era president, perfectament ha sabut reconèixer un cert grau de responsabilitat sobre el moment de desconcert i de desorientació que viu Catalunya –“alguna cosa a veure hi ha tingut un personatge que s’ha passat més de 23 anys governant la Generalitat…”–; ara bé, també ha defensat el seu paper mitjançant la governabilitat. Aquest doncs, ha estat el principal eix de discussió entre els dos perfils, el republicà i el convergent. Barrera apuntava per un “estat de guerra”constant amb Espanya, i Pujol per la seva banda feia èmfasi amb la importància de recuperar la dignitat i el lideratge dels polítics del nostre país.

Un apunt: faltaven dos minuts per acabar –eren les 9 de la nit–, i s’ha pronunciat per primera vegada la paraula “independència” –per boca del persident Pujol–. Ha vingut a dir: a Irlanda es va aconseguir arribar a la independència sense pronunciar un sol cop aquest terme. Fa pensar, sens dubte.

Però en tot cas, què hem de fer? Doncs Barrera apunta una possible solució: una acció ràpida i unitària de tots els catalans. Com fer-ho? doncs votar en blanc als comicis del 9 de març. D’aquesta manera, diu Barrera, a mig termini suposarà una regeneració dels partits que han de jugar un paper crucial al nostre país. Pujol, però, com era d’esperar ha dit que no opta per aquesta opció, perquè és importantíssim tenir veu a les Corts espanyoles. Cop de puny contra la taula o ambigüitat per anar fent?

En tot cas, encara hem deixo moltíssimes coses per explicar. Ara bé, com hem comentat amb en Guillem a la sortida: comparem aquests dos personatges amb la mediocritat que ens governa i/o representa, i n’hi ha per a plorar.



LA CANÇÓ: Opus 23, de Dustin O’Halloran

LA FRASE: “El PSC vol el vot dels catalans però sense els catalans.” JORDI PUJOL

Anuncis

13 thoughts on “Presidents

  1. Lídia, felicitats per l’article. És per posts com aquests que et vaig posar com un dels meus blocs favorits. És molt interessant el que expliques. I molt bé també en Guillem Carol a El Singular.

    Sens dubte, tot un luxe poder sentir aquests dos grans polítics, tan maltracatats per l’estupidíssima progressia oficial d’aquest país amb qualsevol excusa. Tens tota la raó. Podria ser depriment fer comparacions…

  2. Guillem Carol,

    la teva crònica també està molt bé. No tens tanta llibertat d’escriputa com en un bloc, però has sintetitzat molt bé. Enhorabona!

    Elies,
    doncs moltes gràcies! Un dia d’aquests a mi també em tocarà parlar dels meus blocs preferits. Sens dubtbe el teu hi serà.
    En tot cas, va ser una de les millors vesprades que he viscut mai -políticament parlant, és clar!-

    Salutacions pels dos!

  3. Tens tota la raó, hi ha per deprimir-se veient que, malgrat tot el que ja ha fet el tripartit en 4 anys, la gent es conformés amb el no fet per 23 anys de pujolisme camuflat de nacionalisme.

    Espero que sigui cert això de que els simpatitzants d’ERC voleu votar en blanc.

    Almenys així l’Herrera no haurà d’aguantar que en J.T. li digui (quan no hi ha càmares) allò de que el seu objectiu, pel que fa a la memòria Històrica, “és que la ferida segueixi sagnant”.

    Realment desitjo que el teu article fos irònic.

    Avui ha quedat molt clar a l’enrevista als matins de TV3 el que en Pujol entèn per nació catalana: ell i CiU (al meu entendre sobretot ell).

  4. David, després de llegir la teva primera frase en la que sembla que diguis que s’ha fet més en 4 anys que en els 23 anteriors arribo a la conclusió que tens poca memòria històrica, t’han explicat moltes mentides sobre el passat i no t’adones del que està passant actualment.

    Als governs sempre els queden coses per fer, però el que no poden fer és retrocedir.

  5. Molt bon article.
    Ara, he de dir que els cops de puny a la taula no serveixen de res. Ha d’haver alguna cosa substancial rere un cop de puny. És el mateix que cremar fotos del rei, que no serveix absolutament de res.
    Els cops de puny, les enrabiades, es poden tenir de d’una posició de força. El testimonialisme només aboca al fracàs i la frustració.
    L’ambigüititat, quan no tens aquesta posició de força, serveix per poder sobreviure. Anar tirant. Anar malvivint. Però és que l’objectiu és el de fer-nos desaparèixer. No ho oblidem això.
    Estic segur que va ser un gran dia. Un i altre són dos pesos pesants d’aquest país. Llàstima que estiguin jubilats.

  6. Jo crec que només arribarem a la independència amb una sotragada, no amb pluges fines ni patriotismes del benestar. La història sempre ha anat així. Arriba un moment en què tot peta, encara que hi hagi ‘calma’.

    És possible que voti en blanc.

  7. Lídia molt bo el post.
    Sobre la proposta de votar en blanc és interassant, molt interassant. Però ara no és el moment, no ho és més que res perquè ara no es té la força per fer-ho. Si ho fessim ara perdriem un cartutx que ens pot ser (molt) útil en un futur no gaire llunyà. Quan tinguem la força per boicotejar uns comicis espanyols, llavors podrem, haurem, de fer-ho. Ara simplement és perdre un llençol, i si seguim així ens quedarem sense res per tapar-nos.

  8. Lidia

    Enhorabona per la crònica, molt reeixida. I, encara més, per la sinceritat, en descobrir, tu mateixa, quan has pogut, la realitat de dos homenots de la política nacionalista catalana, dos grans patriotes, als quals, els de sempre, els espanyols i els seus quintacolumnistes a Catalunya, han volgut enfonsar, denigrar i difamar durant mes de 40 anys consecutius, sense sortint-se’n.

    Ara hauràs pogut entendre com el 1980, amb molts menys diputats que el 2003 i el 2006, tant CiU com ERC, es va formar un govern nacionalista, sense majoria, al Parlament.

    per Patriotisme, per preparació i per capacitat, evidentment.

    I també vas poder comprovar, in situ, que amb idees diferents, en moltes coses, el patriotisme de debó uneix, si són oberts i plurals.

    Molta gent, moltíssima, els ha/hem conegut, en la dictadura, en la transició i amb la recuperació de la Generalitat i del Parlament.

    Políticament i personalment.

    I, per això, amb el mateix coneixement de molts dels d’ara, sempre ens surt allò de “no es això, companys, no es això..”.

    Però hem de seguir endevant amb el que hi ha . I podem seguir i avançar. I quan arribem, col.lectivament, a la sobirania plena, a la independència, tu, que ets jove, i la gent de la vostra generació, segur que esmentareu i recordareu molta gent que durant molts anys ho hauran fet possible, però estic segur que al M.H. Jordi Pujol i al M.H. Heribert Barrera els recordareu, publicament, com uns dels més destacats i decisius en la recuperació de la plenitud nacional del nostre poble.

    I, per acabar, Lídia, i veig que , molt intel.ligentment ho esmentes, a que et va agradar el comentari sobre la semàntica i la independència d’Irlanda.

    Doncs,es molt aplicable, ací, a diverses personalitats. Per la boca moren els peixos, a terra ferma, i la nostra terra catalana és ben ferma…i serà lliure una altra vegada.

    Visca Catalunya LLiure.

    Reitero la felicitació.

    Andreu

  9. David, ciutadà in fieri,

    1) aquí tothom hi és benvingut, sens dubte: ara bé, el que caracteritza aquest espai és perquè predomina l’eix nacionalista… català, és clar. Dit això, tot el que puguem discutir aquí ja és secundari. M’imagino que per a tu l’obra de govern es centra en l’eix esquerra-dreta, davant de tot.

    2)No hauria de rajar del govern tripartit, perquè alguna cosa han encertat… ara bé, el que segur que no, és la de saber liderar el país (inclós ERC, sens dubte). Això no m’ho negaràs pas, m’imagino.

    2) no votaré pas en blanc perquè en aquestes eleccions serà la segona vegada que podré exercir el dret a vot, i perquè sóc jove. però pels més granadets, m’imagino que deu ser una molt bona opció a contemplar.

    3) En Tardà diu això? i qui et diu que el volgui, jo, aquest home a les llistes d’Esquerra?
    Mira als de CDC amb el Duran…
    és la grandesa de les llistes tancades.

    4) no és pas irònic… bueno, i menys la part final que parlo sobre els polítics d’ara que ens governen i/o representen.

    5) no he vist l’entrevista, però ja se sap que Pujol ja volgut monopolitzar el discurs d’aquesta manera durant dècades. Així li ha anat.

    Ricard,
    coincideixo amb tu en gran part. Ara bé, retrocedir no només es pot fer ompitint actes, sinó també amb errades estratègiques. Ja n’hi ha prou d’anar a Madrid a demanar els 20€ del gag del polonia…

    Dessmond,
    merci pel cumpliment!
    l’acte va ser tot una lliçó. Llàstima que la sala no estava del tot plena, i no hi havia cap dirigent d’ERC, a l’acte.
    Es nota que en Barrera fa dies que fot canya al partit…

    Reflexions en català,

    totalment d’acord amb tu. El que passa es saber com ha de ser, aquest sotrac. Hem de fer cas a Barrera?
    Jo per ara, i si no em repenso, faré un gran acte de bona fe i votaré ERC.

    pere,
    merci!
    Ja m’imaginava que el teu discurs no alimentaria l’abstencionisme…
    hehehe. Home de partit… ;)

    Andreu,
    merci pel comentari tant llarg. Traspues molt optimisme. “Que tinguem sort”, com diu la cançó… (i no ens cagem a sobre).

    Joan,

    merci per recomanar la lectura. Ara no ho puc fer perquè vaig de cul amb la facultat. Pel Nadal, tot net!
    I d’acord amb tu. Som més que fa 20 anys, sens dubte. Esperem que no s’apagi la flama…

    MERCI A TOTS PER COMENTAR!

  10. Hola a tots i totes!

    Després de que algú digués que a Catalunya el tripartit ha fet recular Catalunya només em queda preguntar-li en que es basa per fer aquestes afirmacions.

    Pel que a la resposta oficial de la nostre apreciada Lídia.

    Per mi no hi ha res de contradictori entre el nacionalisme i l’eix esquerra dreta.

    Justament el motiu pel qual sóc catalanista és perquè estimo als catalans (tots i no alguns com fan altres partits).

    Evidentment pots atacar a qui vulguis però espero que em perdonis si jo defenso als que a mi em sembli i ataqui a alguns que tu defensis.

    Pel que fa al teòric jubilat Pujol només et diré que malgrat sigui una persona entranyable cada dia em sorpren més el seu nivell de demagògia fina.

    Sembla ser que aquesta cultura no ha estat heredada pel seu fillet.

    Segurament defensareu CiU perquè és independentista (o això fingeixen alguns). Bé, i…

    Em sembla bastant ofensiu que ara molta gent d’ERC es feliciti perquè la Dreta es torni independentista.

    Si ho fan és per necessitat. Justament volen competir amb ERC però s’obliden que poden perdre vots respecte als que els elegeixen a les autonomiques i a les estatals voten el PP.

    De totes formes segueixen sent persones dignes i no tinc cap problema amb debatre amb ells tot el que vulguin, espero que sigui un sentiment mutu.

    Per acabar només us voldria preguntar exactamen euè és això de liderar?
    Jo no busco grans oradors sinó solucions (i no em confongueu amb “fets i no paraules” que no sóc justament d’aquests)

    Gràcies i fins aviat!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s