Benvinguda, Revolució del ’08

Des de fa ja una colla de dies, estic escoltant diferents arguments sobre diferents opinions en relació al que la gent pretén fer el pròxim 9 de març. Hi ha de tot, com sempre, però l’argument que més perplexa em va deixar, suposo que per la seva absoluta simplificació argumental, va ser un que venia a dir alguna cosa com: la meva única opció és el PP. És de la única manera que m’asseguro, que amb el meu vot, no s’investirà president un socialista. O el PP o no votaré. –No està de més dir que els diferents autors d’aquesta conclusió, es consideren liberals i independentistes–.

– El PP i el PSOE, en tant que espanyols, queden automàticament incompatibilitzats amb l’assoliment dels seus fins. Ergo: Ni el més liberal espanyol defensarà millor els seus interessos –catalans i liberals–. Ni Rajoys, ni Aguirres, ni Pizarros.

– Tampoc està de més dir que les politiques del PP tenen de liberals el que jo tinc d’espanyola. és a dir: res de res.

– L’elecció d’una opció –en tant que jo no crec en la estupidesa aquesta del vot útil– es pot basar en diferents criteris, però el que més entenc i simpatitzo, és aquell que recorre a l’elecció del partit que més bé –a nivell poblacional i territorial–, s’ajusta millor a les preferències de cada individu. No votaré al PNB perquè no estableix com a preferència Catalunya: de la mateixa manera passa amb el PP; la diferència rau que aquest últim fa veure que si que ho és, la seva prioritat (i qui diu PP diu PSOE).

– Si el que es vol és, a nivell estratègic deixar de dependre d’Espanya –ergo ser independentista– no es pot, lògicament (com diria el nostre conseller Nadal), votar un partit els interessos del qual es troben a l’altre extrem. Ideològic –i no parlo d’esquerra/dreta, sinó del conflicte centre/perifèria.

– Seguint amb la idea que s’entreveu, en tant que es sobredimensiona la premissa liberal –ja discutida anteriorment com a no vàlida–, ja que la primera preferència és la binominal esquerra/dreta – o liberal/comunista–, es cau en l’error tàctic més habitual: superposar els interessos de classe, als nacionals. Em canso de repetir el mateix: l’enemic són els espanyols, i no els liberals/ comunistes/ socialdemòcrates/ democratacristians/ verds.

Quan tinguem un Estat amb poc més de vuit milions d’habitants, ja votarem aquells que representin els nostres corresponents interessos liberals /comunistes /socialdemòcrates /democratacristians / verds.

El tenim? Doncs no fem el guai votant el PP –perquè ben mirat, ara, a diferència de fa quaranta anys, queda més alternatiu votar les dretes que les esquerres–. Benvinguda doncs, Revolució del ’08.


LA CANÇÓ: Trio for Piano, Violin and Violoncello in G minor op.8. 1-Allegro con fuoco, de Frédéric Chopin.

Advertisements

4 thoughts on “Benvinguda, Revolució del ’08

  1. El PP és liberal en l’economia, un terreny on la van encertar de ple durant el periode 1996-2004.
    En canvi, en altres àmbits com la religió, l’ensenyament, la política territorial… el liberalisme és enlluernant per la seva absència.

  2. També penso que en la disputa PP-PSOE per aconseguir el major nombre de vots a Catalunya, el tema “centre-perifèria” serà cabdal durant la campanya.
    Els peperos acusaran a ZP de pactar amb els independentistes d’ERC “que quieren desmembrar la unidad del Estado español único e indivisible” i els sociatas atacaran amb el PP per ser anticatalanistes i frenar constantment l’avenç del país.

    PD: Realment hi ha alguna diferència entre els dos partits en aquest tema? Estic d’acord amb la Lidia, i a més, es barallen perquè tots dos són iguals i xoquen inevitablement.

  3. El PP és liberal en l’economia, cert, però més o menys tant com ho són el PSOE, CiU o ERC: avui dia la majoria de partits no es diferencien pas per la seva posició econòmica si no és que hom es diu Partit Comunista d’Espanya.

    Per tant, les diferències cal anar a cercar-les a l’esfera social i a la nacional. A la social, quan parles amb gent de fora de l’Estat t’adones que en Zapatero té molt bona imatge entre la gent d’esquerres -matrimonis homosexuals, retirada de l’Iraq…-, mentre que el PP els continua fent pudor a ranci.

    A Catalunya, en canvi, la percepció hauria de ser diferent -i dic hauria perquè per a molta gent no ho serà: els progressistes catalans tenen com a mínim unes altres dues opcions socialment d’esquerres -o, almenys, tan d’esquerres o tan poc com el PSOE- per poder votar-les: ERC i ICV. Dos partits que no depenen d’un centre de poder situat a 600 quilòmetres.

    El drama és que una part significativa de la població catalana vota presonera dels falsos lligams que senten envers Espanya. Aquests lligams, evidentment, no els solucionen els retards de la Renfe, ni la manca de finançament per millorar escoles i hospitals, ni ni ni… I malgrat tot, voten PSC-PSOE perquè, de forma difícilment comprensible, se senten vinculats a l’Estat que els fa la vida una mica més difícil del que seria si els recursos del país on viuen i treballen -Catalunya- es quedessin i fossin gestionats aquí.

    Per tant, per a la gent que viu i treballa a Catalunya -tingui l’origen que tingui-, allò que és socialment progressista no és votar el PSC-PSOE, evidentment. De la resta de partits -dels d’obediència catalana, vull dir-, totes les opinions poden ser vàlides i ben trobades.

  4. Completament d’acord Lidia.
    La qüestió no és si som més d’esquerres o més de dretes. La qüestió és que des de Catalunya poguem gestionar els nostres recursos al nostre gust i acord amb les nostres necessitats.

    La tria és fàcil.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s