Esquerra: El perquè de tot plegat

«¿Que puede salir de una situación donde el Presidente del gobierno respectivo […] acepta toda la atención mediática y donde el público dedica poco tiempo a informarse?

Evidentemente, el principal socio de gobierno tiende a acaparar todos los méritos y la atención, mientras los socios menores tienen grandes dificultades para mostrar sus diferencias y sus propios perfiles. Estos partidos se encentran atrapados entre la necesidad de mostrar su lealtad al equipo de gobierno, para no facilitarle el trabajo a la oposición y echar piedras sobre su propio tejado, y la necesidad de mostrar un perfil propio. Éste resulta indispensable por dos razones: para el sector más politizado del propio electorado, por la necesidad de hacerle entender cuáles son las contrapartidas programáticas que se han logrado en un acuerdo donde, lógicamente, el más pequeño ha tenido que ceder más. Para el público más pragmático y que sigue con menos atención la vida política, porque le cuesta entender por qué deberían votar a ese pequeño partido cuando, aparentemente, está básicamente de acuerdo con el mayor y parece interesante reforzar a éste frente a la oposición. No es un callejón sin salida pero sí una situación en la que resulta extremadamente complejo construir un discurso político creíble y comprensible.»


«El pez grande se come al chico: las consecuencias electorales de gobernar en las CCAA y municipios españoles», de JOAN FONT, pàgina 171.

LA CANÇÓ: Nocturne op.37. Nº2, de Frédéric Chopin.

Anuncis

2 thoughts on “Esquerra: El perquè de tot plegat

  1. Hola Lídia,

    això sempre ha estat així, quan en Barrera va recolzar a Pujol, en CDC quasi és menja ERC. Ara ha passat el mateix amb el PSC-PSOE, l’únic problema és que el PSC-PSOE és un partit sucursal d’un partit nacionalista espanyol i lògicament el marge per els catalanistes i independentistes és molt pitjor.

    Però el més greu, és que no cal ser gaire llest per veure que passaria. No és pot mai pactar amb la força guanyadora si no ho mostres realment que tens un programa ben clar i d’obligatori compliment. Amb el primer tripartit amb el pacte del Tinell, si que es veia que ERC tenia un programa i tenia la Clau, però no la varen saber aprofitar i amb la poca traça per aprofitar el procés de l’estatut es va començar a perdre la credibilitat i ara amb el pacte exprés ,sense cap condició amb el Montilla, s’ha acabat de malbaratà tot el que encara quedava.
    Si Esquerra no es renova a fons, anem directe de com érem desprès de la fagocitació del Pujol a Barrera.
    El que em fot més ràbia, és que molts de nosaltres, militants afiliats al RCat, ja ho varem avisar fa més d’un any. De fet fins i tot el 28 de Maig, en el meu bloc em vaig atrevir a fer un pronostic, és a dir 2 o 3 diputats i ho vaig clavar. Quina ràbia que fot veure que ens la fotrem i que ningú et faci cas!. Merda d’incompetents
    Cal passar de la Esquerra 1.0 a l’ERC 2.0

  2. Hola Lídia,

    Molt encertat això de subratllar el que diu en Joan Font. Crec que, a banda del debat generat sobre per on cal que ERC aposti estratègicament, amb prou feines ningú parla que la immensa majoria de l’electorat no fa aquesta mena d’anàlisis.

    Hi ha hagut molt vot útil, això és cert, però ningú diu que a molts votants l’avenç d’un estat de les autonomies cap a un estat diguem-ne federal li és absolutament igual. I no parlem-ne d’un estat independent.

    Sóc un ferm partidari del sobiranisme pràctic basat en la idea de créixer gradualment i fonamentat en el benestar i la cohesió soical, i crec que, al marge dels pactes de govern existents, cal reconstruir els ponts de diàleg amb CiU per fixar uns continguts de mínims per sota dels quals no val la pena ni negociar, en especial a Madrid.

    Només si som capaços de superar el que va passar quan ERC va recolzar CiU, podrem entendre que allò important no és d’on venim sinó a on volem anar i que les aliances amb els altres partits seran bones en funció del benefici que en tregui el país. Què passarà si retallen l’Estatut? Què se n’ha fet d’aquella manifestació pel dret a decidir que va reunir després de molts anys gent catalanista des d’un punt de vista transversal i, fins tot, situats al marge de l’actuació dels partits polítics?

    Ara, ens trobem davant de conseqüències potser precipitades que no crec que obeeixin estrictament a com ha d’actuar estratègicament ERC en endavant.

    Altra vegada a fer-nos mal, altra vegada obligats a prendre partit. I gent com en Joan Ridao, d’una solvència contrastadíssima, no tenen cabuda a ERC? I tant que sí.

    Algú recorda que l’electorat castiga profundament les escissions i les crisis dins els partits? NO, aquí sembla que tothom va a la seva i, com sempre, el país se’n ressentirà.

    Bé, en fi, per no allargar-me més paciència, ànims a tots i, sobretot el cap fred al congrés del mes de juny.

    Jordi Martí

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s