Chopin ets tu*

Avui penjo un article d’aquells personals –aquells que, per cert, ja fa un temps que tanta vergonya em fan de publicar–. Aquest és del dia 7 de desembre de 2007. Vaig penjar-lo per poques hores, ja que després el vaig treure del bloc. Els meus motius tenia. Avui però, crec que és el dia perquè torni a veure “la llum”.

Aquí el teniu:

Chopin ets tu:

Tothom qui ha esdevingut important a la meva vida té una cançó, uns acords, un determinat fragment de record, de vida. Tothom qui ha esdevingut important a la meva vida té una cançó. Però no tothom aconsegueix tenir un autor, un compositor, un arquitecte de somnis. I tu tens a Chopin. Chopin és teu, Chopin ets tu i Chopin va existir perquè tu havies d’existir per a mi. Perquè et dibuixés en aquells dies de juliol, de calor, d’il·lusions, i de papallones a la panxa. Aquell juliol de somnis, d’esperances i de vida. Aquell juliol de missatges i de ganes de viure. Junts. Chopin són tardes de lectura de Joan Sales, i són tardes teves sense ser-hi. Chopin és tot el que he tingut, m’ha passat per les mans i pel cor, i que ha marxat. Ha marxat tant ràpid com els teus acords d’aquell juliol. Juliol de Chopin, juliol de tu, juliol de platja, juliol d’aquell dia i d’aquella sorra. I d’aquella nit. D’aquella nit a l’espigó on hi feia fred, on estàvem sols davant de mar i de la lluna. Estàvem sols tu i jo perquè així ho volíem. Estàvem sols tu i jo perquè així ho sentíem. I per tot això i pel que no t’arribaré a dir mai, has de saber que Chopin és teu, Chopin ets tu i que Chopin va existir perquè tu havies d’existir per a mi. I moltes felicitats, perquè dinou anys no es fan cada dia.

De tot cor.

LA CANÇÓ: Introduction and Polonaise brillante for Violoncello and Piano in C major op.3, de Frédéric Chopin

Advertisements

10 thoughts on “Chopin ets tu*

  1. Molt bonic, Lídia, de debò.

    Tens raó, a mi també m’ha passat algun cop, alguns posts ens surten “massa” personals, i ens fan por. Potser són massa autèntics. Potser ens despullem massa.

    Tanmateix, en llegir el teu post, ràpidament he recordat un poema d’aquest poeta tan irregular que és n’Àlex Susana, del poemari “Memòria del cos”, i que per sort he trobat en el desordre dels meus llibres.

    Diu així:
    UDOL
    Hi ha nits que em sento dèbil,
    quasi diria ploraner.
    Llavors em donaria a les mans
    de qualsevol dona
    perquè m’acariciés i, en tot cas,
    plorem junts la nostra soledat,
    que és la de l’home, i potser exagero.

    Avui n’és una,
    i és per distreure-me’n
    que em lliuro a parlar-ne amb precisió.
    Però sé també que això que escric
    acabarà sent un d’aquests poemes
    que després no t’agrada d’ensenyar:
    el que s’hi conta és humà, massa humà…

  2. Bona nit. Passava per aquí. No sóc massa aficionat a contestar articles però intentaré anar al gra. Com que sé que si escric en el dia de la publicació de l’article no ho veurà ningú ho faig aquí. És sobre l’article del 10 d’agost del 2007: “castellà o espanyol?”. La veritat és que no sé perquè ens entestem a fer les coses més difícils del que són. Per què ens entestem a portar la contrària, eh? La teoria del personal d’ERC que tu utilitzes i que diu que del castellà se pot dir un dialecte de l’espanyol ben bé es podria titllar de rebuscada. I és que realment el que vols justificar és en si rebuscat. És habitual parlar de castellà per referir-nos a l’idioma oficial en tot l’estat espanyol i no pas d’espanyol. Per què dir espanyol al que se’n diu castellà ? És, des del meu punt de vista, ganes de tocar la PERA. Però anant més enllà del que és estrictament de sentit comú, per no quedar com una simple opinió no argumentada, t’exposo la meva “bateria” d’arguments. Tot depèn de com ho vulguis entendre. És com si et pregunten, i tu d’on ets? Què hi dius? Miri, jo sóc europeu, sóc espanyol, sóc català, sóc terrícola, sóc del Montsià o sóc de la Via Làctia…El castellà, en el seu origen, fou un dialecte del llatí (a l’igual que ho fou el català). Aquest dialecte PASSA A SER LLENGUA en el moment en el qual es donen dos factors: 1.-) Es disposa d’un nombre de parlants considerable. 2.-) Es disposa d’una literatura pròpia. Per exemplificar-ho, i com veig que tan t’agrada posar exemples, a Espanya hi ha encara avui en dia dos dialectes del llatí: “Navarro-Aragonés”, parlat en algunes valls del Pirineu de “Huesca” i “Astur-Leonés”. Actualment, s’està potenciant sobretot aquest segon. No obstant, segueixen essent dialectes perquè no acompleixen les condicions citades. Quin és aquest número de parlants? Com s’ha d’entendre això? Bé, això ja és més subjectiu. Ni 1000, ni 500 ni 2000 parlants. Això s’estableix amb el pas del temps. Anant més enllà, a Espanya, una nació molt rica des del punt de vista lingüístic, trobem característiques a nivell fònic, morfològic, sintàctic i fins i tot lèxic diferents. En l’andalús s’aspira la “h”, en el canari es tendeix a pronunciar com a “s” una “c” davant de “e” o “i”, etc. Però és que entre un barceloní i un tortosí també hi ha diferències. Com que els nostres senyors catedràtics no es posen d’acord i no saben com dir-li a això parlen dels dialectes. Des d’aquest punt de vista i molt agafat pels pèls és l’única zona on et vols defensar per portar la contrària a la resta del món com tu dius: anar justificant pel món…Doncs bé, ja que tu utilitzes el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans en la teva peculiar (i escassa) “bateria” d’arguments, jo et dirigeixo cap a la “Vigésima segunda edición del Diccionario de la Lengua Española”. En la quarta accepció del mot “castellano” trobem literalment: “Lengua española, especialmente cuando se quiere introducir una distinción respecto a otras lenguas habladas también como propias en España”. Perfecte. Podria acabar aquí però encara afegiré una coseta. Com a castellà entenem la llengua espanyola parlada a Espanya (Península i Illes). En els diferents països de l’Amèrica Central i l’Amèrica del Sud, a excepció de Brasil, antigues colònies de l’Imperi, a causa de les variants que ha anat patint al llarg del temps el castellà s’anomena pròpiament “espanyol”. Espanya i espanyol és un concepte polític posterior al castellà. De tal manera que la llengua castellana s’ha emmascarat sota el mot de llengua parlada a l’estat espanyol. Com ben és sabut que la tendència humana a l’hora de parlar és estalviar paraules, per metonímia s’ha el·lidit tot això i es diu llengua espanyola. Siguem concrets, si t’agrada portar la contrària amb uns arguments tan agafats pels pèls perfecte. Ara bé, no fotem. El castellà és la llengua parlada a Espanya i l’espanyol fa referència a tot el domini lingüístic. Són dues cosetes diferents, per molt que intentem emmascarar-ho i ajuntar-ho tot en el mateix sac.
    Està clar però que això no són matemàtiques i que no hi ha una fórmula per la qual basar-se. Per tant, sempre sortirà algun il·lustrat que intenti tergiversar el que és de dos dits de seny, de sentit comú. Si fins i tot es va arribar a justificar el genocidi nazi a partir dels escrits de Nietzsche, entre d’altres, imagineu-vos si es poden arribar a tergiversar les coses, imagineu-vos si es poden arribar a dir de coses absurdes i il·lògiques…imagineu-vos si es pot voler tocar tant la pera com per haver d’anar pel món discutint i justificant l’ús de la paraula espanyol en comptes de castellà. És el més important de la nostra vida, oi que sí? Que el terrorisme d’ ETA, més que pur feixisme, sigui el pa de cada dia, que el preu dels pisos faci que ens haguem d’hipotecar fins al coll o que 4 immigrants sense papers violin, robin i matin diàriament perquè per ells la vida no té cap altre sentit i al cap de 24h estiguin al carrer és menys important que això no? És que ens estem tornant ximplets senyors? No faig més que veure debats, taules rodones i tertúlies de quatre il·lustrats que es passen el dia parlant del català i del castellà. Posem ORDRE a les nostres prioritats i deixem-nos de bajanades. D’aquí a no res estarem flotant en la merda i encara ens tirarem els plats per sobre i parlarem de les competències de la Generalitat i de l’Estatut de Catalunya.

    La vida és molt més que una ESTÚPIDA POLÍTICA LINGÜÍSTICA.

    …EN FI…

  3. Lídia, les històries d’amor no surten mai bé… fins que n’hi ha una que sí que surt bé. I els records de les històries passades, fracassades, gairebé sempre acaben per ésser bons (vaja, segons la meva modesta experiència)… o hauríem de procurar que fossin bons, encara que dolorosos.
    Per cert, a mi em sembla que Chopin és una mica pesat; massa tècnica, massa virtuosisme. La vida és molt més senzilla (i, per tant, molt més difícil).
    Salut ;)

  4. Lídia, realment l’escrit és preciós, arriba a l’ànima de debò, enhorabona! Hauries d’escriure més posts com aquest perquè realment se’t dóna molt bé la literatura!
    Un petonet!!

  5. snif, snif!!! això és un article i no el que ens fas llegir a diari.
    Ai Lidieta meva… que munic!!! Jo també vull ser Chopin per algú. Bé, potser m’estimaria més ser Fito, Calamaro, Manà…tampoc demano tant, oi?

    Clara

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s