Defensa i elogi de la Política, per Jordi Pujol. (I)

Tal i com vaig dir, el passat dimarts 15 de juliol vaig tenir el plaer d’assistir a una conferència del President Pujol a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna en el marc del curs d’estiu Ètica i Política: grandeses i misèries.

Així, que en acabar la conferència vaig poder aconseguir un petit llibret editat per la Generalitat de Catalunya, que conté una conferència que va impartir Pujol el dia 4 de juny de 2002 –quan encara era President– a l’auditori de la Pedrera de Barcelona: aquesta es titula Defensa i Elogi de la política. Grandesa i misèria de la política*.

Amb tot, ahir el vaig poder llegir amb menys de mitja hora, i em va semblar un text aclaparador, brillant. Va venir a dir més o menys el mateix que a la conferència a la URL però, és clar, d’una manera molt menys formal, diguem-ne, que l’any 2002.

I ara es preguntaran doncs, què és el que hi deia, en aquesta conferència Jordi Pujol. Doncs si em permeten, transcriuré alguns dels fragments que em semblen més interessants –encara que per altra banda els recomano absolutament la seva lectura complerta–.

Comença fent un esment al perquè d’aquest tema, alhora del perquè d’ell i no un altre com a ponent, i ve a dir: «Faig aquesta conferència en un moment no gaire adequat. O potser dels més adequats, perquè també es pot pensar que cal i és just que precisament ara es faci una defensa de la política. El que no sé és si jo, polític en actiu, sóc la persona més adient per fer-ho. Però com que hi ha poca gent disposada a fer-ho, ho faig jo, com a coneixedor de la política per dintre, i per tant en primera persona, i també pel que hi ha de criticable en l’acció dels polítics».

I més endavant apunta:

«La democràcia –i en part gràcies a això és el millor règim polític de tots– comporta una constant confrontació entre els polítics. Això fa que una part molt important del desprestigi de la política i dels polítics la provoquin els mateixos polítics amb un pim-pam-pum a què ells mateixos se sotmeten, i que moltes vegades, es basa en acusacions poc fonamentades. Un pim-pam-pum que es converteix en una penosa cacofonia. El dels polítics és l’únic gremi que no té per objectiu la defensa dels seus membres, sinó el seu desprestigi, fins i tot la seva ruïna. Contràriament al que passa amb tots els altres gremis. I les acusacions de corrupció, de vegades amb base i sovint sense, són una de les municions preferides en la competència política».

[…]

«Ara bé, malgrat tot això, una cosa és certa: la política és necessària. Ho és en general i ho és en la seva versió democràtica basada en partits. No hi ha democràcia sense partits polítics. I és necessària també, perquè sense política l’acció de direcció d’un país i d’una societat és insuficient, queda coixa. Perquè és veritat que la societat civil, ella sola, pot fer molt en la tasca que diem de construir un país i d’impulsar una societat, però ella sola no pot rematar, no pot consolidar. Li cal la política».

* i observadors com són, hauran vist que el títol de la jornada està inspirada en la ja citada conferència.

LA CANÇÓ: Tinc una mania inconfessable, de Pau Alabajos.

Anuncis

5 thoughts on “Defensa i elogi de la Política, per Jordi Pujol. (I)

  1. Un cop escrit això, Pujol només tenia un camí: fer-se i ser polític, perquè si és tan imprescindible que algú visqui suposadament de representar els altres i ningú no ho vol fer i ell sí, doneu-li camp que aterra. A mi, els que com ell es pensen imprescindibles em fan tanta por com els que només són enredaires. Els segons, com a mínim ja els veus, els primers es posen la pàtina de respectabilitat i acaben, de moment i fins que no se’m demostri el contrari, treballant per a qui “el mercat” (multinacionals prou potents per manar i clans familiars que fa tres-cents anys que manen) mana que treballin. Ara per a l’església que té un gran negoci en l’ensenyament i assegura que mai no se n0aniran de la trilla, ara per a Repsol que necessita ampliar el polígon i aigua de gratis… Sort que darrere les paraules hi ha les bres i aquestes em corroboren en l’opinió, antiga però cada cop més clara, que el rei -o Pujol o qui sigui que mani i es cregui necessari en el seu comandament- va despullat. Això sí, la retòrica és bona; només faltaria que tants anys d’universitat d’elit i d’escola alemanya de pagament no es notés.

  2. Pujol va cometre el greu error de perpetuar el seu mandat 23 anys. No va saber retirar-se a temps com ho faria un gran polític.
    Jo pensava que un canvi ens vindria bé als catalans, però vist el panorama dels 5 anys de tripartit que portem, hagués preferit 28 anys de pujolisme sincerament.
    Pel bé de Catalunya i dels catalans, esperem que el tripartit no sumi al 2010 i podem començar a solucionar tota la sèrie de conflictes que el tripartit ha obert en temes institucionals, econòmics, socials i en infraestructures.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s