Contra les quotes

Ahir escoltava força encuriosida en una classe on es tractava –de forma indirecta– el fenomen aquest que consisteix en ocupar càrrecs en funció no pas per les pròpies capacitats sinó per qüestions de gènere. Bé, com deuen suposar m’estic referint als criteris que segueixen alguns països per tal d’ocupar tant càrrecs públics com privats (!): les quotes per discriminació positiva –segons afirmen– per afavorir la igualtat entre homes i dones.

Bé, doncs ja des de fa temps una servidora manifesta que s’oposa a aquest tipus de polítiques de discriminació positiva –vegin, per cert, quin oxímoron: discriminació i positiva–. En fi, el cas és que analitzant aquesta situació i en dades de l’OCDE –extretes d’un article de Xavier Sala i Martín– estem parlant de les següents dades: la retribució mitjana anual femenina dels països desenvolupats és d’entre un 20 i un 50% inferior a la masculina.

Bé, doncs el mateix autor explica citant un estudi d’O’Neill i O’Neill que aquest –per molt que aporti dades molt interessants sobre alguns dels factors que expliquen perquè els salaris mitjans són inferiors: major propensió a viure en zones rurals, menys educació, pitjors notes, etc–aquests no expliquen perquè les dones dels països de l’OCDE cobren menys que els homes.

Així que posteriorment O’Neill i O’Neill com diu Sala i Martín: “demostren que un dels elements explicatius rauen en el fet que una dona tendeix a abandonar el mercat laboral temporalment per tenir i criar els seus fills i aquest fet redueix la seva experiència”.

Però el més rellevant de tot està en aquest paràgraf:

El estudio de los O’Neill apunta a que la verdadera diferencia entre hombres y mujeres proviene del distinto papel juegan dentro de la familia: por alguna razón, son muchas más las familias que deciden que será la mujer la que irá a buscar a los niños al colegio (y por tanto, la que tendrá menos flexibilidad en su trabajo), la que renunciará a empleos que conlleven viajes o largas horas o la que abandonará el mercado laboral durante meses cuando se tienen hijos. Y como la dedicación y la flexibilidad son características que se valoran económicamente, quien las acepta (y en este caso tiende a ser el hombre), acaba cobrando más. Corroborando la hipótesis del rol familiar está el hecho de que mujeres solteras y sin hijos cobran lo mismo (de hecho, un poco más) que los hombres solteros y sin hijos.

En fi, que ja veuen: la solució no es troba en posar menys o més quotes sinó en la compatibilització entre horaris laborals dels pares i les mares per igual; sinó també que cada dona sàpiga delimitar lliurement les seves preferències en relació a la qüestió de la cura dels seus fills en primer lloc, i la del seu sou en segon –és a dir, fins a quin punt està disposada a cobrar menys per tenir més hores per cuidar els fills; el cost d’oportunitat serà diferent per cada una de nosaltres. I també, és clar, –i no per això menys rellevant– en el moment d’elegir els pares dels seus fills i en l’opinió que tenen els primers en la seva implicació en la cura dels segons.

En fi, que conec moltes amigues i companyes que lliurement prefereixen escollir com a prioritària la primera opció: menys sou i més cura de la família. Així que menys quotes i més llibertat d’elecció a la dona i a les respectives parelles sobre quin model de família volen: i aquí sí que ha d’intervenir el sector públic.


LA CANÇÓ: Com un tros de fang (versió acústica), de Mishima.

Anuncis

D’ovelles i tigres

Fa uns dies vaig estar mirant un vídeo –recomanat, per cert, per una de les millors amigues que he tingut– que tractava sobre una conferència impartida per l’economista i consultor internacional Fredy Kofman. El cas és que a banda d’estar o no d’acord ideològicament amb l’autor –fins i tot acaba recomanant les lectures de Hayek– el vídeo té la seva part d’interés.

El cas és que com d’altres –ara em ve al cap l’escriptor de contes d’autoajuda Jorge Bucay– Kofman explica mitjançant una simplificació a través d’animals –tigres i ovelles– els comportaments que segons ells caracteritzen l’ésser humà. L’economista explica amb força gràcia algunes situacions que ens poden succeir habitualment a la vida –i quina és la resposta que en dóna cadascú– en funció de si actua com a ovella –Kofman diu que el 90% de les persones actuen com ovelles: es creuen víctimes de les coses que els hi passen i que no poden fer res per canviar-les excepte mostrar lamentacions constants–; o bé com adoptar l’actitud de tigre: oposada completament a l’actitud de l’ovella la qual consisteix en assumir les pròpies responsabilitats a través d’actuar d’acord amb els valors i principis propis. Ell parla de llibertat, excel·lència, ètica… però podrien ser-ne molts d’altres. Si veuen el vídeo fixin-se especialment amb dos dels exemples que posa: una de la seva filla i una ampolla d’aigua –la qual actua com una ovella donant les culpes a la seva mare perquè no li ha posat l’ampolla d’aigua a la bossa (però és ella la qui té set)–, i un altre exemple d’un noi que té per objectiu treure a ballar una noia en una discoteca. El cas és que Kofman apunta en aquest últim exemple la possibilitat del fracàs com a element que pot succeir –no tot depèn de nosaltres, és clar– però diu que en aquest cas el noi pot actuar com ovella o com a tigre: o espera que ella li digui alguna cosa, o bé li demana ell per a ballar. És clar que ella –en general gairebé totes (he,he)– tenim l’última paraula, però ell en aquest cas i segons Kofman no haurà actuat com una ovella com el 90% dels éssers humans que no saben que poden passar de ser ovelles a tigres.

En fi, que si poden vegin el vídeo.


LA CANÇÓ: Ni una coma, de Feliu Ventura.

“Anem” de Verdaguer, aquesta nit a l’Apolo:

ANEM:

Ja hi he navegat prou
per les mars de la terra
de golfos de neguit,
d’onades de tristesa.
Barqueta mia, anem,
anem’s-en, barca meva,
cap a la mar del cel,
avui que està serena.

Ací navego a rem,
allí ho farem a vela,
sens témer los esculls,
sens por de la tempesta.

Ai! en la mar d’ací
taurons hi ha i balenes;
en la d’allí tot són
blanquíssimes nimfes
florides en l’atzur
entre esgranalls d’estrelles.

“Anem”, de Jacint Verdaguer per Roger Mas:


Matí per Reus

Reus és una d’aquelles ciutats que en passejar-s’hi hom observa una majestuositat perduda amb el pas dels anys, però que amb el tarannà dels seus ciutadans encara traspua una certa classe d’impregnació burgesa de primers de segle XX. Només cal asseure’s al bell mig del centre de la ciutat, a la Plaça dedicada al General Prim, per veure que per anys i guerres que passin la seva gent continua fent vida de nou ric entre l’antic Casino –ara reformat amb un restaurant de la casa Viena– i el Teatre Fortuny els quals encara arquitectònicament conserven –el segon molt més que el primer, és clar– aquest tarannà de nou ric de primers del segle passat. Sinó fixin-se amb una de les fotografies que resten penjades al restaurant anteriorment citat: una imatge amb blanc i negre que no pot amagar mostrar gairebé el mateix que es pot observar actualment només mirant l’exterior de l’antic Casino –des d’un altre angle, això sí–, però mantenint, com ja he dit, gran part de la seva essència modernista. En tot cas és clar que els màxims representats d’aquesta manera d’ésser i de viure no són pas –només– els transeünts d’aquesta vila del Baix Camp; sense cap mena de dubte ho són els botiguers de les cases –casasses– de roba “de mudar” de tota la vida. Vegin sinó com i què es respira dins d’aquestes antigues i presents fonts de luxes diversos on hom li agradaria poder comprar sovint. Els paisatges essencialment són configurats per les persones i Reus és un clar exemple d’aquesta singular suma que conformen el ser d’aquest petit país que és resulta ser la ciutat de Reus.

PS/ sense ànims de pedanteria aquest ha volgut ser un experiment descriptiu –més o menys– a l’estil del mestre Pla. Bé, almenys la intenció sí que hi era.


LA CANÇÓ: Concert per a violí i orquestra de corda en Re menor de– Allegro, de F. Mendelssohn.