La ironia segons Vicens Vives

Ja fa força dies que vaig començar a llegir un clàssic de la nostra literatura, però fins ahir no vaig tenir la decència d’acabar-lo; m’estic referint a l’obra mestra de Jaume Vicens Vives, Notícia de Catalunya.

És tracta d’un llibre de 1954 que –tal i com em van dir quan me’l van recomanar– és d’obligada lectura per poder entendre alguna cosa de la tradició de pensament del catalanisme polític. Així que tot llegint l’obra de Vicens Vives em van cridar l’atenció els primers i últims capítols –els intermedis una mica feixucs, tot s’ha de dir– i especialment interessant era el fragment d’aquest últim capítol que es titula: Els ressorts psicològics col·lectius. I en el primer apartat ens trobem amb un títol Les contradiccions psicològiques i l’autor apunta una cosa que em va fer pensar molt ens veure-ho. Diu el següent:

[…] Esprement la quinta essència de la catalanitat, Josep Ferrater i Mora ha cisellat magistralment, en termes de la més bona època orsiana, les característiques de les nostres formes de vida. Recordem-les. De bon antuvi, la continuïtat o sigui el sentit de pervivència, motivat doblement per l’arrelament a Europa –consciència històrica– i per l’acostament a Castella –permanència ètica fora de tota contingència. Segonament, el seny, rebaixat de graduació com a factor psicològic, però encara situant-nos al bell mig de la nostra vida i perfeccionable per la prossecució del que és just, convenient i correcte. Després, la mesura, com a actitud individual que retruca sobre el seny, en fa viables les manifestacions i ensems determina la tendencialitat del català a realitats concretes, eficaces i profundes. I en darrer lloc, la ironia, forma vital que permet els redreçaments i anul·la la gangrena de la passió i del fanatisme. El seny, la mesura i la ironia es troben al servei de la continuïtat, expressada en la fórmula «que tot el que ha passat no ha passat immotivadament, i que tot el que s’ha esdevingut haurà d’ésser incorporat d’alguna manera, sense perdre res d’essencial, al futur».

Bé, doncs com veuen parla de la ironia com una de les característiques dels catalans; el cas és que tot just llegir això em va venir al cap el fantàstic programa Polònia de TV3 i la manera com parodien la classe política del nostre país. No obstant, i encara que m’alegri saber que per Josep Ferrater és una de les característiques del poble català, penso que no té cap mena de mèrit. O sí més no després de veure gags de Vaya semanita, o del programa d’humor de la segona cadena de televisió d’Israel Eretz Nehederet: riure’s d’un mateix fins i tot quan hi ha morts sobre la taula.


LA CANÇÓ: Wa yeah!, d’Antònia Font.

Anuncis