El número màgic de Malcom Gladwell (segona part)

*I aquí tenen la continuació de l’article:

Ahir acabava l’article apuntant la resposta a la pregunta: ¿Cuál es el factor que produjo un desarrollo de cerebros grandes? I la resposta, segons afirma Dunbar, es troba en la mida del grup. Vegin:

“Si observamos cualquier especie de primate veremos que, a mayor neocrótex –el responsable del pensament complex i el raonament–, más numeroso es el grupo.

El argumento que esgrime Dunbar es que el cerebro evoluciona y se hace más grande para poder manejar las complejidades que presenta un grupo social numeroso. […] De todos los grupos de primates, los humanos son lo que forman grupos de socialización más grandes y esto es debido a que somos los únicos animales con cerebros lo suficientemente grandes como para manejar bien las complejidades de esa organización social. Dunbar ha elaborado una ecuación, que funciona en el caso de la mayoría de los primates, según la cual es capaz de calcular cuál sería el máximo tamaño posible del grupo social para cada especie concreta, a partir de lo que llama el ratio de neocórtex (el tamaño del neocórtex, en relación con el tamaño del cerebro). En el caso del Homo sapiens, la estimación es de 147,8 miembros, o sea, más o menos 150. “Parece ser que la cifra 150 representa el número máximo de individuos con los que podemos mantener una auténtica reIación de tipo social, ese tipo de relaciones en que basta con saber cómo se llaman los otros y de qué los conocemos. Es decir, esas personas con las que no nos da ningún apuro tomar algo en el bar si coincidirnos con ellas por casualidad.”

Així Dumbar apunta diversos exemples ens els quals, d’una manera o altra, existeix aquesta relació d’aproximadament 150 membres: poblats, unitats militars, grups religiosos… Així que l’investigador apunta en referència a l’organització d’un exèrcit: “por debajo de los 150 miembros es posible lograrlo de manera informal: con ese tamaño de grupo, las órdenes se aplican y la conducta desleal se controla, sobre la base de la lealtad personal y el contacto directo de hombre a hombre. Mientras que, en el caso de grupos más numerosos, esto no es posible.”

Així doncs Malcom Gladwell seguidament i en l’apartat III del capítol apunta el següent: “A lo largo de este libro hemos visto que los cambios relativamente insignificantes en el entorno que nos rodea pueden tener efectos dr6sticos en c6rno nos comportamos y en quiénes somos.” […] La ley del 150 sugiere que el tamaño del grupo es otro de esos factores contextuales tan sutiles pero que pueden significar una gran diferencia.”

I per acabar i parlant d’exemples Gladwell explica la forma de l’organització Gore Associates, una empresa privada amb inversions multimilionàries en tecnologia punta on de forma resumida ve a dir que la clau de l’èxit d’aquesta empresa és aplicar, de nou, la llei dels 150: “Wilbert Bill Gore (el fundador de la empresa, ya fallecido) estaba tan influenciado por las ideas de Robin Dunbar como pudieron estarlo los hutteritas. Igual que estos, parece que dio con la ley por pura experiencia, a base de ensayo y error. “Nos dimos cuenta de que, una y otra vez, al llegar a ciento cincuenta todo empezaba a ir peor.” Así fue como la empresa empezó a limitar a 150 el núrmero de empleados por planta de producción. Esto significa que no construyeron ninguna planta de la divisi6n de componentes electrónicos mayor de 1.600 metros cuadrados, porque así sería casi imposible meter a más de 150 personas. I després Dubar descriu aquesta unió entre els treballadors, en essència, a una mena de pressió entre els grup: consisteix en conèixer la resta de la gent el suficient per tal que ens importi la opinió que tinguin de nosaltres: “las órdenes se aplican y la conducta desleal se controla, sobre la base de La lealtad personal y el contacto directo de hombre a hombre”. Finalment Gladwell apunta que la pressió del grup és més poderosa que la idea del cap. Moltíssim més. Les persones es proposen complir amb el que el grup espera d’aquestes.


LA CANÇÓ: Al mar!, dels Manel

Anuncis

El número màgic de Malcom Gladwell (primera part)

*Vist que l’article original m’ha ocupat massa espai he decidit dividir-lo en dues parts i aquí tenen la primera:

Ahir, tot llegint les lectures recomanades de l’assignatura de Teories de l’Acció Col·lectiva –examen de la qual tinc demà i acabo finalment el període d’exàmens– vaig trobar-me amb un text força interessant de Malcom Gladwell del seu llibre El Momento Clave. Las pequeñas cosas que producen grandes cambios. Aquest, i en el capítol “El poder del contexto (segunda parte)” introdueix en l’apartat II el que ell anomena la capacitat canalitzadora que tenim els éssers humans pel que fa a la quantitat d’espai del nostre cervell per a certs tipus d’informacions. L’autor comença a posar tot d’exemples de la vida diària pels quals només podem manejar determinada quantitat d’infirmació una sola vegada: els números de telèfon, la classificació de sons, de sabors, etc.

Així doncs Gladwell proposa fer un experiment apuntant també que aquesta capacitat de canalització afecta els nostres sentiments: diu “tómase un minuto para elaborar una lista de toda la gente que conoce cuyo fallecimiento podría dejarle realmente destrozador. Lo más probable es que acabe con un total de unos doce nombres. Esta es, al menos, la respuesta media que da la mayoría de gente. Estos nombres conforman lo que los psicólogos denominan grupo de compasión.” ¿Por qué no es más grande este grupo? En parte, se debe a una cuestión de tiempo. Si observa los nombres de su lista de compasión, seguramente verá que se trata de las personas a las que más atención dedica en su vida, ya sea por teléfono, en persona o pensando en ellas o preocupándose por ellas. Si su lista fuera el doble de larga, si tuviera treinta nombres, querría decir que usted solo pasa la mitad de tiempo dedicado a esas personas. Así que, probablemente, no sé sentiría usted tan unido a ellas. Para ser amigo íntimo de alguien es necesario invertir mucho tiempo en la relación. Además, le exige un desgaste emocional. […] A partir de cierto punto, entre las diez y quince personas, empezamos a sentir una sobrecarga. […] Así estamos construidos los seres humanos. Como escribe el biólogo evolucionista S.L Washburn:

“La mayor parte de la evolución humana tuvo lugar antes del advenimiento de la agricultura, cuando el hombre aún vivía en grupos reducidos, con relaciones directas, cara a cara. Como consecuencia de ello, la biología humana ha evolucionado como un mecanismo de adaptación a unas condiciones que ya hace tiempo que desaparecieron. La evolución de la especie humana nos ha llevado a tener sentimientos profundos hacia unas pocas personas, en relaciones de cercanía física, y con intervalos de separación relativamente breves; y así siguen siendo las dimensiones vitales que son importantes para el ser humano.”

Sin embargo, puede que el límite natural más interesante sea lo que podría denominarse nuestra capacidad de canalización social. El antropólogo británico Robin Dunbar ha presentado el caso más convincente de esta capacidad social. […] ¿Cuál es el factor que produjo un desarrollo de cerebros grandes? La respuesta, según afirma Dunbar, es el tamaño del grupo.”

I demà publico la continuació de l’estudi de Dunbar i ja entendran el perquè d’això del “número màgic de Malcom Gladwell”… (he,he)

LA CANÇÓ: Symphony No. 3 ‘Eroica’ – Part 1, Ludwing Van Beethoven.

Fragments:

Tot just fa un any republicava aquest post que vaig escriure l’estiu de l’any 2007. Es tracta d’un recull de fragments de l’obra Incerta Gloria de Joan Sales. Ho rellegeixo ara i encara em sembla més increïble. Vegin:

“Com ja vaig avançar al post ahir, el dilluns vaig començar a llegir el llibre de Joan Sales, Incerta glòria. Com de costum, sempre que llegeixo tinc el meu bloc ben a prop per poder anotar algunes coses que em vénen al cap, o algun fragment que em crida especialment l’atenció. Així doncs, aquí en teniu alguns de l’obra de Sales:

“Allò; veus, era una emoció; si bé et diré amb franquesa que m’hi faltava l’essencial. L’essencial de l’emoció, saps: llegir-la en uns altres ulls. Aquesta és una de les faltes més sensibles: que les nostres emocions, per ser-ho de debò, necessiten un còmplice.” Capítol 1, de la primera part.

“– No se si t’has fixat que el ciri pasqual s’encén el dissabte de glòria i s’apaga el dijous de l’Ascenció, i fins l’any que ve. Tots vivim amb l’esperança que cada any, el dissabte de glòria, es tornarà a encendre; el dissabte de glòria, és a dir, a principis de primavera. Però vindrà un any que no s’encendrà. Un any no tornarà la primavera. ¿No has pensat mai que l’abril, el de la incerta gloria, se’ns està escapant dels dits? Incerta o no, és la única gloria.” […] pàgina 75; Capítol 1, primera part.

“[…] ¿saps que et dic jo, jo? Estima-la, però amb tota l’ànima; estima-la tant com puguis. Si no pots creure en res més, creu almenys en l’anarquisme. La qüestió és creure i estimar; si creus en alguna cosa, si estimes de tot cor, prou que aniràs trobant el bon camí de mica en mica.” pàgina 96; capítol 2, primera part.

“[…] Era una borratxera, però ¿de què? ¿Era allò que en diuen una passió? En tot cas, alguna cosa que no havia sentit mai fins ara. No sé què val un sentiment així, ni m’importa; només sé que és un desig tant lancinant, que si amb ella hagués de sofrir el suplici més atroç la desitjaria igual o encara més…” pàgina 102; capítol 3, primera part.

El que m’agrada més però, és aquest:

“[…] Oh, no, la solitud no és el meu fort. Necessito còmplices, ¿sents? Parlar tot sol en veu alta em desmoralitza; necessito la complicitat d’un que m’escolti. Ve a ser com l’amor, que com tots sabem és un crim, però allò que té de més desagradable és que no el puguem perpetrar sense un còmplice. pàgina 80; capítol 1, primera part.

Publicat el 8 d’agost de 2007.”


LA CANÇÓ: Ballade nº4 in F minor op.52. Andante con moto, de Frédéric Chopin.

Alguna cosa encara batega (13.10.08)

Avui els volia parlar sobre els socialistes i els amos que estan fets després de veure el transcurs d’aquesta setmana –mossos, finançament, etc– i comprovar que ha quedat tothom emmerdat menys el partit que encapçala el Govern. Cada dia em reafirmo més en pensar que n’hem d’aprendre molt i molt, d’ells… però bé, ben mirat, millor els deixo amb una republicació que vaig prometre d’un article de 13 d’octubre de 2008. Aquí el tenen -i que passin un bon diumenge-:

Alguna cosa encara batega:

“Permetin que els expliqui una cosa que me va passar pel cap durant la tarda d’ahir dissabte en que es van celebrar els actes del Correllengua 2008 a la meva comarca organitzat pel Col·lectiu Independentista del Priorat (CIP) i el Centre Quim Soler.

El Priorat ja fa anys –potser no en la mateixa intensitat que en altres indrets de Catalunya però si en augment– està immersa en un procés d’arribada de nouvinguts amb el corresponent impacte econòmic i social, però sobretot cultural i lingüístic. Res de nou pensaran. Doncs el cas és que ahir i just després de poder veure els actes organitzats a la Plaça de la Quartera de Falset –correfocs, tambors, gegants i grallers– amb tot de nens –i fills d’immigrants inclosos– voltant per allà al mig i sense cap adscripció partidista concreta, vaig poder veure que la integració s’havia fet i s’estava fent en català. Vull dir que no s’estaven qüestionant si son mig catalans o mig espanyols, o més catalans que espanyols, o només catalans o només espanyols… Vivien amb normalitat una realitat a la plaça del seu poble. Nens de pares senegalesos, marroquins i romanesos menjant pa amb vi i sucre i pa amb xocolata tal i com feia jo ja 10 anys. Potser els semblarà poc significatiu ja que m’estic referint a una població que no supera els 3000 habitants, però allí palplantada veient nens a qui doblo d’edat em donar una lliçó ben clara: no cal anar sempre a presenciar mítings polítics per veure que no tot està perdut i que alguna cosa encara batega.”


LA CANÇÓ: Pla Quinquennal, de Manel.

Comunicat de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC)

I aquí va el comunicat de la FNEC en relació als fets del passat dimecres 18 de març de 2009 a Barcelona:

Comunicat de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC)

La Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, organització estudiantil present en els claustres de la majoria d’universitats catalanes, davant els fets ocorreguts arran del desallotjament de la “Tancada contra Bolonya” del rectorat la Universitat de Barcelona , manifesta:

1. La FNEC dona suport al rectorat de la Universitat de Barcelona en la decisió de desallotjar els estudiants que, des del 20 de novembre de 2008, havien ocupat l’edifici històric de la UB a Plaça Universitat. Tal com ja havíem manifestat en d’altres ocasions, la “tancada a la central” havia degenerat en una ocupació sense sentit, que negava qualsevol tipus de negociació que no passes per la paralització de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), decisió que no és competència de les pròpies universitats sinó del Comissionat d’Universitats i del Ministeri d’Educació. A més, aquesta “tancada” havia anat perdent el suport de bona part de les organitzacions que en el seu moment van defensar-la, i actuava al marge de l’esforç que la majoria de la comunitat universitària estava fent per reconduir la situació i intensificar les vies de diàleg. Des de la FNEC un cop més reivindiquem el paper que tenim els representants dels estudiants escollits democràticament en unes eleccions, i que actuem com a interlocutors vàlids i legítims dels estudiants en els òrgans de govern de les universitats.

2. Acceptem tota forma pacífica de protesta i oposició a l’aplicació de l’EEES, però creiem que la fórmula d’ocupar sistemàticament espais públics de les universitats, no aporta cap solució al debat sobre el Pla Bolonya. Des de la FNEC, un cop més apostem per la via del diàleg, sigui a través de les institucions i els espais establerts per fer-ho, o a través d’altres vies que d’una manera consensuada, hi pugui participar la majoria d’estudiants, i aportin solucions i millores reals a la complicada implantació de l’EEES.

3. Condemnem rotundament la violència desproporcionada, arbitrària i gratuïta emprada pel cos de policia dels Mossos d’Esquadra. La repressió violenta de les manifestacions pacífiques del moviment estudiantil anti-Bolonya, no són pròpies d’un estat democràtic on hauria de prevaler la llibertat d’expressió, i no aporten res positiu al conflicte, ans al contrari, provoquen una radicalització de les protestes i n’allunyen les vies de solució. Les situacions de persecució gratuïta que es van viure ahir per alguns carrers de Barcelona, d’estudiants que es manifestaven de forma pacífica i que no es trobaven dins dels puntuals nuclis violents que hi podia haver; no està inclòs dins el protocol d’actuació dels Mossos d’Esquadra i, per tant, demanem la dimissió del Conseller d’Interior, Joan Saura, com a primer responsable polític dels lamentables fets ocorreguts. De la mateixa manera, demanem que es depurin responsabilitats dins del cos policial, per evitar així, que es tornin a repetir situacions similars.

4. Expressem la nostra solidaritat amb els estudiants, que manifestant-se de forma pacífica, van ser detinguts o bé van resultar ferits i contusionats durant de les càrregues policials. De la mateixa manera, també expressem el nostre suport a la trentena de periodistes que mentre exercien la seva professió, van resultar ferits per les agressions dels Mossos d’Esquadra. El dret a la informació no es pot coartar sota cap concepte. Així doncs, la nostra organització es posa a disposició de tots els afectats.

5. Finalment no podem obviar que els fets ocorreguts s’emmarquen dins de les protestes per l’aplicació del Pla de Bolonya. Per això, exigim al Govern de la Generalitat, que malgrat la situació d’espoli fiscal que pateixen els Països Catalans, s’inclogui en els pressupostos públics el finançament necessari perquè les universitats catalanes, puguin continuar oferint aquest servei públic amb la qualitat que es mereix, i no es vegin abocades a dependre de finançament aliè; a l’hora que demanem als diferents equips rectorals que denunciïn i en facin ressò a l’opinió pública, de la precària i endèmica situació d’endeutament que pateixen les Universitats Catalanes. Aquesta situació és, per nosaltres, la principal causa de desavinença amb l’aplicació del Pla Bolonya a les nostres universitats, ja que en molts casos aquesta s’està desenvolupant amb una completa manca de recursos i transparència, no preveu un bon model de finançament públic, ni un bon sistema de beques que garanteixi la igualtat d’oportunitats, i l’accés a una educació superior pública i de qualitat a tothom.

Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC)

Barcelona, 18 de març de 2009.


LA CANÇÓ: Harder To Breathe, de Maroon 5.

De Mossos i manifestants

Saben els lectors d’aquest petit espai –si em permeten afirmar– que no sóc d’aquelles persones que es puguin considerar instal·lades en la política del no constant, maniqueista i de l’extremisme absorbent i obsolet. I bé, espero que quan acabin de llegir aquest apunt d’avui –si és que l’acaben– continuïn pensant més o menys el mateix de la meva persona.

Tot això els hi ho dic perquè suposo que estaran al cas dels esdeveniments ocorreguts ahir durant tot el dia que van monopolitzar la premsa durant força hores. Doncs bé, la meva primera reacció en despertar-me i escoltar el Basté explicant el fet que s’havia desallotjat la Central de la UB dels estudiants anti-Bolonya vaig pensar: ja era hora! –no crec que sigui gairebé res del que fan la millor manera de reclamar res políticament seriós–.

Però fins aquí tot dins d’una certa normalitat. La meva sorpresa però, va ser al migdia en consultar Internet i veure tot de vídeos sobre els esdeveniments ocorreguts en diferents mitjans i redactat en diferents tendències. Però era innegable que Plaça Universitat semblava traslladada el 1975. No obstant això, i que quedi dit d’entrada que no conec exactament les circumstàncies del desallotjament, ni les condicions, ni les persones que finalment es van quedar a dins; en tot cas però és indubtable que imatges com aquelles no deixen indiferent ningú –a mi, per exemple, més que els cops de porra i les corredisses em va impactar moltíssim la imatge d’una noia resseguint una filera de mossos amb un llibre a les mans–. I també dir amb franquesa que no conec els procediments pels quals actua la policia en casos d’aquests ni tampoc sóc tant ingènua en pensar que les persones que van oferir resistència fossin tots uns santets baixats de l’escolania.

El dia va anar desenvolupant-se, la manifestació improvisada al migdia també i finalment, i després d’unes quantes hores a la biblioteca davant dels apunts vaig acabar decidint anar a Plaça Universitat a la concentració en contra les agressions –que no contra Bolonya: recordo dir fa uns dies, i amb insuls inclosos que em van oferir de comentaris, que no estic en contra del procés fet que per altra banda seria tema per un altre article–. Però el que els hi deia: a les 20:30 em planto davant d’Universitat i busco els meus companys que sí que estan en contra de Bolonya els quals per cert no són no dropos ni ganduls ni tota la carrua de desqualificacions carregades de demagògia que es diuen força sovint i que volen generalitzar el comportament d’alguns (i algunes) –veuen, si fins i tot se m’apega aquesta cosa feminista casposa de posar també el gènere femení he,he)–.

I com els estava dient, la concentració feia una estona que s’havia engegat i pocs minuts després començava la marxa –també desconec si es tractava d’una manifestació improvisada sense notificació a les autoritats– direcció Plaça Catalunya. Els crits eren una mica els de la línia de sempre però vaig veure persones que, com jo, no s’haurien sumat a la manifestació si no fos pels esdeveniments del matí.

I bé la cosa en arribar a l’alçada de Rambla Catalunya em va semblar que es van començar a posar una mica estranyes i després de pensar-m’ho cinc minuts vaig pensar que seria millor que marxés i em vaig refugiar –després de veure la quantitat més gran de mossos de la meva vida– a l’Ateneu. Des d’allà i amb la biblioteca en un silenci sepulcral i tot estudiant només se sentia l’helicòpter que va sobrevolar la ciutat durant tota la nit–.

I a les 10, hora de tancament de portes de la biblioteca vaig decidir trucar els amics –una de les quals, per cert, de les millors de la promoció de polítiques a la Universitat– i després d’insistir dues o tres vegades per telèfon sento una veu d’ella tremolosa, morta de por i mig plorant dient-me que els Mossos els havien perseguit per tot el Raval, que havien estat a punt de ser agredits i que estaven dins d’un bar refugiats esperant poder marxar cap a casa.

I si volen complementar la informació només cal que es passegin per la premsa del dia d’avui i veuran el pa que s’hi va donar.

PS/ bé, i repeteixo que no estic en contra del desallotjament. No hi fan res 4 mesos tancats els estudiants en una Universitat. Ara, crec que és molt important destriar el gra de la palla, i en aquest cas el d’ahir va ser molt seriós.

PS2/ i si poden els suggereixo que mirin aquestes fotos fetes per David Datzira. Molt bona feina:

http://www.flickr.com/photos/datzira/


LA CANÇÓ: This love, de Maroon 5.