Estat de la qüestió: l’Arnera diu tancar la paradeta…

Bé, després de llegir aquestes paraules sembla que l’apreciat Joan Arnera es desconnecta com a paper actiu, activíssim de la nostra petita bombolla d’aquesta xarxa catosfèrica. En fi, que no diré res de nou si faig saber que per a mi és una de les persones que més bé escriuen –i amb diferència– d’aquest fenomen dels blocs que a mi, encara ara, no em deixa de sorprendre. Doncs bé, si em permeten no penso fer esment a cap dels seus brillants articles sobre política; republicaré un post que va fer en Joan fa més d’un any que es titula “Estat de la qüestió”. És simplement sublim. Vegin, vegin.

Estat de la qüestió

(Avui és un post personal, gairebé íntim)

M’he despertat d’hora, avui. Encara era fosc. La meva dona murmura, somnolent: Aixeca’t amor. Avui és el seu aniversari, li he fet un petó, ella dorm una miqueta més. Jo m’he llevat cansadíssim, exhaust. Darrerament cada matí és així de terrible, llangueixo. Esgotament total. Bé. Vaig cap a la cuina i preparo les coses pel cafè i l’esmorzar. Després al lavabo, em dutxo, una estoneta sota l’aigua calenta. Em mig vesteixo. Acabo de preparar el cafè, trec de la nevera un parell de croissants de xocolata de fa dos dies, però encara són tous. Poso la taula. Recordo que m’he de planxar una camisa. Trec la taula de planxar, els cables (el sistema és complicat, coses nostres) i l’aigua destil·lada. Endollo la planxa, el llum vermell. Mossego un croissant. M’aixeco per anar a avisar la dona, que dorm encara. Passo pel costat del prestatge. Veig un rellotge…

Hòstia, són dos quarts de tres!

Miro un altre rellotge. Dos quarts de tres! Miro el mòbil. Dos quarts de tres! Vaig fins a l’habitació, miro els números vermells del despertador. Dos quarts de tres! Matinada profunda. Reina –la desvetllo– són dos quarts de tres i ja m’he dutxat, he mig esmorzat i m’he mig planxat la camisa. Hòstia –diu ella, i es posa a riure. Jo que li dic: Ets tu que m’has fet aixecar! Ella somriu, ulls tancats, vint-i-nou primaveres que compleix avui, dolça com la mel. Torna cap aquí –diu–, dorm una mica més.

Dos quarts de tres.

Estem molt, molt, molt, molt malament, nois. Molt malament. Sort que la vida és bonica, malgrat tot. I complicada, que deien aquells. Molt complicada. O potser no tant…

(Ep, aquesta història és completament verídica. I demà ja parlaré del catalanisme refundat, tothom tranquil).

El que els hi deia… sublim.

En fi, que moltes gràcies per tot i reveure.

LA CANÇÓ: Simfonia número 9,de Ludwing Van Beethoven.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s