El nas de Mussolini

La setmana passada em vaig acabar una novel·la premiada l’any passat amb el Premi Sant Jordi 2008 que atorga Òmnium Cultural cada any. Es tracta del llibre de Lluís-Anton Baulenas, El nas de Mussolini, la línia argumental del qual es basa tal i com apunta la contraportada: “una jove revolucionària té la missió d’assassinar el dictador Primo de Rivera. Mentre espera l’ordre d’executar l’atemptat, s’amaga en un poble dels Pirineus amb el seu pare. Però van passant els anys i l’ordre no acaba d’arribar. Sola i aïllada, en la misèria, com més temps passa, amb més força s’aferra als ideals com a mecanisme de supervivència”. I quan para d’ideals, per exemple, es refereix a frases com aquestes:


A la Unió Soviètica molts camperols no acceptaven les col·lectivitzacions i havien de ser reduïts a la força. Incapaços de veure enllà del seu tros, del seu terreny, de la seva egoista i ignorant insolidaritat, se’ls havia de mostrar la força dels beneficis de la nova societat socialista.


El que li havien ensenyat era que les guerres capitalistes només tenien un objectiu egoista, dur a la mort milers i milers de joves per tal de preservar els privilegis de classe dels dirigents, enriquir fabricants i venedors d’armes… La guerra capitalista i un futur socialista eren conceptes antagònics. La guerra d’ella i dels seus era per les idees.


Ella tenia consciència de classe. I no podia evitar l’odi més profund contra els que creia que eren els responsables de l’explotació, la cretinització i l’esclavització de les masses. Els capitalistes eren voltors, vampirs insadollables i golafres, hipòcrites. I no cal dir-ho, impossibles de reformar. Però i les famoses masses? Què fer-ne d’aquests criats, els quals serien capaços de deixar-se esclafar abans de ser deslleials als amos? L’estratègia comunista els reservava un paper. Hi creia. Encara no estaven preparats per a la revolució, però tant se valia, eren fills de la terra.


En Maurín, que havia estat a Moscou com a delegat de la CNT en la Tercera Internacional, els havia alliçonat sobre les relacions amoroses entre revolucionaris. Davant la fita descomunal de la revolució, era vergonyós retre culte a un simple estat d’efervescència emocional. Res d’amor ni de matrimoni. Tothom a punt per a la lluita. Formar una família implicava defugir el risc. Amor lliure i deshinibit sí, però sense aliances burgès.

Ara bé, la millor reflexió és una que porta la següent pregunta:


L’amor pels Chevrolet era incompatible amb el comunisme?


* de BAULENAS, Lluís-Anton, El nas de Mussolini, 2009, Proa, pàgines 91, 207, 208, 287 i 261, respectivament.

LA CANÇÓ: Rojitas, d’Extrechianto y tu.

Anuncis

One thought on “El nas de Mussolini

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s