a St Martin-in-the-fields

Amb la Georgina arribem a Trafalgar Square. Un tomb per la plaça i amb deu minuts dues entrades. Es tracta d’un concert de la London Musical Arts Orchestra. El repertori no és ni més ni menys que barroc–i ara sí, Joan he,he–: Bach i Vivaldi. Del primer gran mestre trobem el Concert per a Violí en A menor, el d’E major, i concert per a dos violins en D menor. I de venecià Vivaldi hi havia La Primavera de les Quatre Estacions, i el concert per a dos violins en A menor –totes les obres força conegudes; és el que s’espera d’un concert al mig de Londres, suposo–; el cas però és que una servidora pot afirmar que ha tocat totes i cada una d’aquestes obres un moment o altre de la seva vida: el barroc és per qualsevol aprenent de música, especialment en els instruments de corda, el seu primer bagatge tècnic i musical. I St Martin-in-the-fields és una església protestant al bell mig de Londres: el seu exterior és més aviat com un palau neoclàssic amb una torre i rellotge al bell mig –per tant no sembla pas d’entrada cap església– però passades les 7 de la tarda, i després de l’obertura de les seves portes, el seu interior és absolutament fascinant: bancs amb fusta ben fosca, quasi negra, uns finestrals on s’escola la llum de la tarda confonent-se amb el blanc de les parets de l’interior; cap figura més enllà de les magnífiques llums en forma de canelobres que pengen del sostre blanc. Espelmes, moltes i moltes espelmes. I grans columnes que mostren la divisió dels cromatismes entre la part mitjana de l’Església –blanca– amb els extrems inferiors foscos, de fusta, bellíssims, com els bancs distribuïts per tota la sala. I just a l’altre extrem de l’altar–aquest absolutament auster–, trobem un dels orgues més bonics mai vistos: situat al primer pis, aquest magnífic orgue dóna una majestuositat a la sala i aconsegueix que aquesta trobi un perfecte equilibri entre la no mediocritat i la no pompositat esgotadora.

I bé, arribats en aquest punt potser es poden preguntar com va acabar el concert. Doncs dir-los que allà assentada, i podent recordar totes i cadascuna de les notes d’aquells concerts després de tants anys, doncs què coi, que segurament i durant uns minuts hom pot arribar a considerar-se la persona més feliç del món (he,he).

LA CANÇÓ: Concerto Brandebourgeois N°3 En Sol Majeur, BWV 1048 (Allegro),de Jean-Sébastien Bach.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s