El Palafrugell de Pla (II)

Uns minuts en cotxe ens porten a Llofriu, localitat agregada al terme municipal de Palafrugell. Allí es on després d’uns minuts i d’una breu incertesa trobem el lloc on Pla va passar gran part de la seva vida. El Mas Pla es troba a la dreta d’una carretera per on s’hi accedeix a través d’un camí sense asfaltar, custodiat per una llagra filera de xiprers. L’entrada té lloc pel darrera -o com a mínim des de l’accés que vam agafar-; així que el descobriment de la casa es fa per una de les parts laterals. Primer un gran jardí, un marge que ressegueix cuidadosament el camí, fins que arribem davant la façana principal. El Mas de Llofriu és d’una bellesa indubtable. La seva estructura -llegeixo- té elements dels segle XVII al XIX i combina a la perfecció l’essència d’una família benestant alhora que amb un caliu popular, d’arrelament, de poble, característic de la pagesia catalana. I la vegetació n’és una protagonista de luxe. La casa té ramificacions llargíssimes per totes les parets exteriors d’un verd viu i intens fet que el fa difícil d’imaginar en els mesos de més fred durant la resta de l’any. Els olivers i els griasols també abunden per la rodalia, i les flors de color vermell, les torretes a les finestres del primer pis aporten una vivacitat esclatant que trenca el to verdós de tot el paisatge de la casa. Pla es va inspirar una infinitat de vegades entre aquelles parets que si hom ho pensa és molt possible que li entri la sensació d’estar visitant un dels llocs amb més passat literari del país. Vegin sinó part del fragment de Pla que s’adjunta a la guia.

“Ja fa molts anys -en realitat des que em vaig organitzar una habitació i una petita biblioteca al mas Pla, a la parròquia de Llofriu- que faig la mateixa vida. En aquest casalot, considerablement desgavellat, fred a l’hivern, agradable a l’estiu, hi visc completament sol. (…)
Quan el rellotge de la sala toca la una, la Teresa, que ja fa molts anys que és a casa, em crida i em deixa una llimonada sobre la tauleta de nit. M’alço entre una i dues, però de vegades estic tan adormit, que són quarts de tres. A causa dels meus llargs anys de periodisme nocturn, sempre he considerat que el matí era la part inútil del dia. Quan em llevo a primera hora del matí, trobo que el dia té massa hores, que és massa llarg, que la seva dilatació és excessiva. És un immens error, però aquesta és la desagradable realitat. Una vegada llevat, dino sota la xemeneia. Fins cap al tard passo les hores escrivint una cosa o altra, un article o altre, o llegint el que tinc en curs o contestant alguna carta. He contestat sempre la mínima quantitat possible de cartes i crec que he fet santament. He rebut moltes cartes en el curs de la meva vida. Les favorables, no les he pogudes mai acabar. Les contràries, les he llegides bé i de vegades les he contestades. Escriure, només escric a alguns pocs amics. Sí, a més d’haver d’escriure per un o altre heu de mantenir una correspondència particular, la pesadesa i la dificultat són immenses. Per altra part, és una mala cosa afeccionar-se a la pròpia correspondència, perquè contribueix a prendre-s’ho seriosament, a respondre d’una manera hipòcrita i declaratòria, cosa, per mi, irrealitzable.”

Josep Pla, Notes disperses, (XII, 252-253)

LA CANÇÓ: One, d’U2.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s