El Palafrugell de Pla (III)

I després de la visita al Mas Pla toca la següent parada obligada, el cementiri de Llofriu, a pocs quilòmetres de la casa pairal de l’escriptor. El cementiri es troba enmig d’un camí -aquest si que asfaltat- l’espai del qual però, encara recorda que resten llocs del Baix Empordà on els turistes -si ens prenem la modèstia de no sentir-nos estranys al propi país- hi són encara poc freqüents. Tal i com indica la guia, “si voleu entrar al cementiri de Llofriu cal demanar les claus a Ca l’Alsina”. Busquem la referència de la casa i després de ser atesos amablement pel propietari del Mas veí del cementiri de Llofriu decidim entrar. I aquest segurament és un dels moments més emotius del viatge. El cementiri està sorprenentment ben cuidat. Una filera d’arbusts ressegueixen el camí fins l’altra punta i els xiprers -tal i com deia el mestre: segurament els arbres més bells de la botànica de la rodalia-; així que decidim buscar la tomba del mestre. Ben poca estona ens és necessària. Trobem una gran làpida de color blanc la següent inscripció: Família Pla. Josep Pla i Casadevall. Escriptor. * 8-3-1897, 23-4-1981. I un pessigolleig ens envaeix el cos. I ens disposem a llegir què diu de nou la guia. Ens quedem de nou perplexos i ratifiquem de nou que aquest home segurament és el geni més gran del nostre petit país de tot el segle XX. Vegin de nou un altre fragment de Pla.

“Avui, dia 8 de març de 1976, he complert setanta-nou anys. Jo comencen a ser anys. També podria ser que en fes algun altre -com podria ser que no arribés a vuitanta. En el curs de la vida he pensat molt poc en la mort, probablement perquè he tingut una salut enraonada i sempre he hagut de fer una cosa o altra. És gairebé segur que trenta o quaranta anys enrere, a causa d’unes lectures que ara no fan al cas, la mort em produí alguns moments de pànic. Ara que he arribat a l’edat que tinc, constato cada dia que el meu cos es va primparant, que la resistència s’afluixa i, per tant, la proximitat de la mort és inqüestionable. Espero arribar a l’hora que el cor es pari amb una perfecta normalitat, sempre i tant que el meu cap es mantingui com és ara. Si el meu cap entra en la demència, demano perdó a les persones que en aquell moment es trobin al meu costat i que ho facin com puguin, perquè en definitiva és tan natural morir-se estrabullat com en un estat mental normal. Jo he tingut la sort de no posseir cap vanitat -ni tant sols la de la supervivència d’uns quants anys. Cap. Només els demano que em facin enterrar al cementiri de Llofriu, que és la meva parròquia, sense ningú que no siguin els de casa, sense comunicar la notícia a ningú i amb el capellà corresponent per a recitar la poesia en llengua llatina: el Die irae, dies illa. He pagat durant molts anys a la junta d’obres de l’església el preu d’un petit enclòs en el cementiri, de manera que les coses del meu cantó semblen perfectament arreglades i normalíssimes.”

Josep Pla, Notes del capvesprol, O.C. XXXV, 47-48

LA CANÇÓ: Barcarolle in F sharp major op. 60 – Allegretto, de Frédéric Chopin.

Anuncis

One thought on “El Palafrugell de Pla (III)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s