inexactituds del TN

Pel TN migdia sento una afirmació del tot curiosa: “Egipte no és exactament una democràcia, però és és el segon receptor americà després d’Israel”. I una servidora, com a projecte de politòloga que vol ser us invita a veure què diu el Polity IV Country Report 2007 d’Egipte, sobre això de que Egipte “no és exactament una democràcia”.

Picture 2

Senyors, doncs pel què sembla Egipte no es tracta pas d’una democràcia: obté un -3 sobre l’escala de -10, a +10,(on amb un 6 un país és ja considerat un sistema democràtic). Així doncs, la taula és força il·lustrativa i parlar d’inexactitud en la qualificació del sistema egipci és un gran error. Ni que sigui per parlar bé dels EUA, ara que manen els guais.

I tot això per acabar dient que feia 5 anys que el president egipci “havia perdut la paciència amb l’administració de George Bush”; i que ara, amb Clinton i Obama, es refeien les relacions. Doncs bé, posats a recordar, seria bo dir que Bush va presidir el país on la democràcia fa força anys que es troba al número 10, per molt greu que sàpiga a alguns altres guais de la nosta part de l’Atlàntic.

LA CANÇÓ: Concerto for Piano and Orchestra no.2 in F minor op.21. 1-Maestoso. de Frédéric Chopin.

Anuncis

5 thoughts on “inexactituds del TN

  1. Bé, precisament cap dels tres països que esmentes és una democràcia, per molt que ho diguin quatre il·luminats. Democràcia vol dir poder del poble, i…

    EUA: sistema bipartidista a l’extrem, només pots votar si et registres, els dos grans partits majoritaris estan pressionats per uns lobbies empresarials que condicionen la línia del discurs del candidat, però també les polítiques que durà a terme (al final, resulta que tant demòcrates com republicans acaben fent el mateix, coses del bipartidisme). L’única democràcia plausible és a les primàries dels partits, però com dic tots s’assemblen massa.

    Israel: només una part del poble té dret a viure en pau i a decidir els aspectes que li afecten més profundament.

    … democràcia? No crec que Egipte tingui gaire a envejar als EUA i a Israel quant a democràcia.

    Jo també vaig escoltar la notícia que esmentes, i m’agradaria afegir que, com sempre, TV3 (com tots els mitjans de comunicació que depenen de les agències) manipula d’una manera molt subtil l’opinió pública. Per què els EUA volen relacions amb Egipte? Doncs pel canal de Suez, perquè no ataquin Israel (ara debilitat), perquè dins el món islàmic Egipte és força moderat i vol que s’hi mantingui…

    En fi, que la política internacional és una casa de putes i naltros els fem el joc posicionant-nos en coses que desconeixem totalment. Espero que a la teva carrera us ensenyin coses de profit, en comptes que mirar gràfics inventats a base d’hipòtesis estúpides i interessades.

    1. Gran descobriment; la democràcia més perfecta del món és encara perfectible! Però sí, democràcia i la democràcia més perfecta del món: EUA.
      Sobre el bipartidisme: seria absolutament impresentable un bipartidisme tant marcat com el d’Estats Units d’Amèrica (bipartidisme que no és tal tècnicament parlant, però ja t’entenc) si els partits funcionéssin com funcionen aquí. Però el bipartidisme d’Estats Units possibilita coses tals com que un President demòcrata tingui problemes per aprovar una llei encara que tingui la majoria absoluta a les dues càmeres de representació al congrés.
      Sobre que només pots votar si et registres: només sería un problema si registrar-se fos un problema.
      Sobre la pressió dels lobbies (empresarials?): és interessant que diguis que condicionen el discurs del candidat o del president o del polític que sigui. Perquè d’això va la democràcia. I si el que vols dir és el que normalment es diu, que és que els lobbies compren favors i paguen els republicans perquè votin contra les lleis de santitat pública perquè les farmacèutiques resulta que són totes republicanes per casualitats del destí, he de dir que això és mentida. I que és molt fàcil de saber-ho mirant aquelles famoses llistes dels països menys corrputes del món i mirant el lloc que hi ocupen els Estats Units. Condicionar el discurs dels polítics no és dolent i de maneres de condicionar-lo n’hi ha moltes. Hi ha una vella pel·lícula espanyola que es diu “La escopeta nacional” on queda bastant clar com (encara) es condicionen els discursos dels polítics en aquest país. Als Estats Units ténen molt clar que la transparència és la millor protecció contra la corrupció i per això la feina dels lobbies és disponible per a tots els públics. Si vostè descobreix algún cas de corrupció no dubti a denunciar-lo, allà dimiteixen molt abans que els ho demani el cap del partit o la oposició.
      Sobre això de que els dos partits majoritaris fan el mateix: és mentida (podrida) i confesso que a mi em faria molta vergonya escriure una cosa tan ridículament falsa, perquè és tant falsa que és una impossibilitat lògica. Si el que passa és que fa mandra mirar què fa cadascú, aleshores la millor actitut possible és el silenci.
      Sobre que els dos partits s’assemblen massa: és una valoració com una altra, però és absolutament irrellevant. Primerament perquè és cosa dels americans decidir si s’assemblen o no s’assemblen massa i decidir si s’assemblen en allò que és bo que ho facin o no. Però sobretot perquè les diferències entre els membres d’un mateix partit són tan enormes que molt sovint són més grans les discrepàncies entre senadors democràtes que entre un de demòcrata i un de republicà.
      Per acabar: m’agrada molt que després de pontificar sobre la democràcia als Estats Units, a Israel i a Egipte reconeguis que et posiciones en coses que desconeixes totalment. Però és massa tard i és covard posar-ho al final d’un comentari tan ridícul.
      D’altra banda, ja entenc això del joc terminològic sobre la paraula democràcia, però si el que vols dir és que les dictadures comunistes són més democràtiques que les democracies liberals pots dir-ho d’entrada i així els altres podrem saber què vols dir quan parles d’hipòtesis estúpides.

  2. Bones Lídia, avui no me’n puc estar d’opinar ;-)
    M’interessa la teva apreciació, alhora que em recorda aquelles èpoques que com a projecte de politòleg blasmava dels mitjans de comunicació perquè permetien als periodistes el privilegi de parlar de política, sovint amb poca propietat i cura.

    Podria evocar el concepte de poliarquia de Dahl, enlloc d’entrar en un debat al voltant d’una definició un punt subjectiva com la de “democràcia”, però seré més pragmàtic, i aniré a la font que cites del Polity IV. Com que no conec en profunditat qui són els que treballen rere aquest projecte, ni tampoc conec exactament el nivell d’aproximació a la democràcia prototípica (+10) que es viu a Egipte, m’he permès la curiositat de consultar l’estat veí, l’espanyol, aviam com puntuava. M’he mirat una mica les variables que empren i aquí envio les meves observacions:

    – Des del 1983 (any en què casualment vaig néixer), aquest estudi considera que Espanya mereix un +10, és a dir, el nivell màxim de democràcia possible. Però és que el més impressionant és que del 1976 (-7) al 1979 (+9) hi ha un salt abismal. Algú es creu que un país dictatorial faci un salt a la democràcia en només 3 anys, i més encara coneixent com es va fer la transició? Tot això sense judicis de Nürnberg!

    – El resum esmenta diversos aspectes que puntualment incideixen en la puntuació. En primer lloc, a l’apartat d’Executive constraints, afirma que el poder judicial és totalment independent. Bé, que ens ho expliquin això… només cal veure el TC i com van les coses al CGPJ.
    – En segon lloc, l’apartat de Political participation, esmenta ETA i els GAL (government-sponsored anti-terrorist death squads). Malgrat tot (escamots de la mort, eh!), fins l’any 1983 un +9 i en endavant, i amb els GAL en plena feina, Barrionuevos, Veras, Roldans i companyia, +10, democràcia impecable.

    – Efectivament, en l’apartat de participació política no parla de la negació de la participació política, que activament ha conreat el govern espanyol: il·legalització partits, el cas més sonat, i ja n’hi ha hagut diversos que han caigut, havent o no proves raonables de relació amb banda armada. La criminalització i persecució de l’independentisme, especialment el basc, és una forma genuïna d’exclusió d’un col·lectiu incòmode del sistema electoral. Un +10, però.

    – Ja acabo, podem argumentar que si el que mesura l’estudi és, d’una forma o altra, l’estabilitat política del país, tenir diverses vagues generals, manifestacions d’entre mig i un milió de persones al carrer, per no parlar dels greus conflictes polítics entre el govern català i l’espanyol del primer tripartit (i dins el propi govern, amb expulsió d’un partit de la coalició) i fins i tot un intent de cop d’estat militar que a punt va estar de reeixir hauria d’afectar d’alguna manera a l’estabilitat, oi?
    Res, un +10! (en el que ells anomenen “essential qualities of governing institutions”). Si com afirmen “We have also compiled a list of non-constitutional changes in executive leadership (e.g., coups d’etat, revolutions, or forced resignations) that may not be captured in changed Polity scores or may result in only minor changes of Polity scores” no ho han encertat massa.

    Perdona Lídia, però aquest estudi és relativament senzill de criticar. M’he permès enfocar-lo d’aquesta manera perquè l’empres per mesurar, d’alguna manera, el nivell de democràcia d’un país.
    Potser he errat l’anàlisi perquè no he interpretat correctament les variables que s’empren per emetre el judici; potser pel meu biaix natural.
    Potser només volen dir que Espanya és un estat perfectament format i desplegat, que controla com és degut la vida dels seus ciutadans i té tots els atributs que se li pressuposen, sense entrar a valorar de quina qualitat són. Certament, i mal que ens pesi, l’estat espanyol no és tant fràgil com voldríem, ni tant incivilitzat, segons amb qui el comparem. Ara, tampoc és Suïssa.

    Gràcies per escoltar aquest pal, agraïré qualsevol aclariment! :-P
    Bona feina, per cert!

  3. Demano una ovació pel senyor Ferran Caballero, qui m’honora amb la seva amistat. M’hauria agradat dir-hi alguna cosa, però ell explica més bé que jo, les inexactituds d’uns comentaris que en el nostre país són repetits, per gratuïts i ignorants.

    Sobre Egipte, home és evident que el poder absolut d’un raïs, d’un líder o cabdill reelegit cada 4 anys amb un 99 per cent del vots – Recordem que F. Franco també va fer un referèndum sobre el seu règim, guanyat amb “aplastant” majoria.-, amb el seu fill com a successor, i que a més, en el pla de relacions internacionals sort en tinguem d’ell, per evitar el poder dels islamistes i assegurar un cert bon veïnatge amb Israel no és l’absoluta garantia d’una democràcia liberal.

    Ah, i només com a detall, a Israel concorren a les eleccions i obtenen sovint algun escó, partits àrabs que propugnen la pròpia desaparició d’Israel, i que, evidentment, neguen la seva condició d’estat jueu.

    Una vegada més, per parlar d’EUA i d’Israel tothom està preparat. Parlem de Rússia o de Bolívia, per dir-ne només un parell?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s