els dos bancs de la Plaça Nova

I ahir vaig passar per la Plaça Nova -o Plaça de Catalunya, com es pot llegir al rètol que creua amb el carrer Carrasclet, el de l’escoles; i em vaig adonar, implacablement, que els dos bancs del racó de l’altra banda de la font s’havien fet petits. I de sobte em va entrar un dolç vertigen. Però el curiós és que segur que ningú els ha tocat des del dia que els van posar, potser ja fa més de vint anys -a part d’alguna gamberrada d’algun que altre amic que ara ja ronda la vintena o la trentena; i és que aquells bancs -els dos bancs amb la finestra barrada i les flors que sempre tocàvem, estan impecablement al mateix lloc, però com he dit, s’han fet irremediablement petits. Aquells bancs, els dos bancs de la Plaça nova, ens han vist créixer, i pel que sembla no només això; sinó que anys més tard, nosaltres i ara, els podem veure ben i ben petits -i cabíem almenys tres, en aquell espai de menys d’un metre de llarg; i ara amb prou feines n’hi cabrien dos. I ens van veure jugar a la Colla, corrent com a bojos pel tomb de la processió -i per ser més exactes, el tomb del 8-; i “colla, colla”, cridàvem, mentre baixàvem corrents i ens amagàvem en qualsevol portal esperant que, amb sort, no ens descobrissin, i poder pujar de nou a la plaça i al costat dels dos bancs cridar: Salvat!. I amb tot, aquests dies parant amb un amic i veient nens de 14 anys jugant a la piscina, vaig comentar-li el bonica que era aquella edat -s’estaven fent grans, i alguns segur que es començaven a enamorar; i el meu amic em va respondre amb una rotunditat implacable que no, que la millor edat era la immediatament inferior, la dels 8 o 10, quan el songoku encara exisita, el núvol kinto també, les boles de drac estaven amagades al bosquet i podíem ser els Power Rangers quan volíem. I ben mirat el meu amic no anava del tot equivocat. Però ara, passant dels vint anys és fàcil preguntar-se què és el que se n’ha fet dels nens que jugaven als bancs de la Plaça Nova. I per la millor sort del món, aquells amb qui hi vam passar incontables nits al costat dels dos bancs ara hi pots compartir les millors festes d’estiu que mai s’han pogut imaginar.

LA CANÇÓ: Al Mar!, de Manel

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s