Les veus del Pamano

Acabo de veure finalment –i sempre tot pel 3alacarta– el segon i últim capítol de la novel·la de Les veus del Pamano, obra de Jaume Cabré. He de dir en primer lloc que ni he llegit a priori el llibre ni tampoc sabia de la seva existència. Em poden insultar, si volen. Ara bé, m’he quedat del tot sorpresa amb la qualitat tant narrativa com d’escena de la producció. I sí, ara se que em diran allò que res com el llibre i que no és fidel al text. Molt bé. No obstant però, no sóc ni crítica televisiva ni en tinc cap ganes –per això ja tenim al grandíssim Monegal (he,he)–; però una cosa que si que em va cridar l’atenció en tot moment en veure la sèrie va ser el meticulós reflex social d’un poble tant petit com el que representava ser Torena, aquest poble imaginari del Pallars. La propietària terratinent, l’alcalde feixista, les classes treballadores del poble –principalment catalanistes–; el paper de l’estanquera –infiltrada de l’alcalde amb la correspondència de la gent–, el paper del xofer de la Senyora Elisenda; l’intent dels feixistes de destruir el país amb l’Escola Nacional, hugo y flecha i bandera inclosa, i canvi de nom de tots els nens i nenes -que per cert el mestre no va respectar…-. Hi ha molts i molts exemples que podria apuntar. Però si alguna cosa queda clara és de la complexitat, com va dir el mateix director del film en una entrevista, de la memòria històrica. Sovint parlem de la Guerra i de la Postguerra amb una perspectiva –segurament els que som ara més joves– que a vegades ens hauríem de replantejar. Darrera de qualsevol fet explicat i acostumem a buscar sempre un judici, i sovint fet, i sense voler-ho, des del desconeixement. I aquesta obra –ara m’espera llegir el llibre- crec que mostra clarament que hi havia dues idees de societat, de veure el món, d’articular la veritat, m’atreviria a dir, fins i tot, dues maneres de veure la vida. Dues maneres de veure el món que és van acabar atrinxerant durant més de quatre anys en una cruenta guerra civil. Però com tot, sempre trobem punts mitjos, grisos, tebis. I això queda completament plasmat amb la figura del mestre, que acaba prenent un paper polític molt i molt important, entre dos fronts, i sense tenir-ne cap mena d’intenció. Doncs això, que ara toca el llibre. Ah, i per cert i si em permeten, un Roger Coma guapíssim.

LA CANÇÓ: Sur le fil (en directe a Razzmatazz, espectacular), de Yann Tiersen.

Advertisements

8 thoughts on “Les veus del Pamano

  1. Una de les poquíssimes novel·les que he llegit. La veritat és que molt, molt, molt i molt recomanable tant la versió escrita com la televisiva. A més, m’agrada saber que no era l’únic que no estava veient la xuminada de Crepúsculo.

  2. A l’Alt Pirineu hem trobat a faltar una cosa: la parla pallaresa. Aquells escenaris amb accent de TV3 ens ha indignat força. Si no cuidem les variants de la llengua des de casa nostra ja direu qui ho farà.
    Salut!

  3. Carlos, merci per comentar. Pel que diuen les audiències no va estar gens malament el share de TV3…

    Núria, totalment d’acord amb tu. El tema de l’accent és important. Només s’entenia en el cas del mestre i de la seva senyora, ja que deien que venia de Barcelona… Sobretot pel que fa als nens i nenes, i la gent del poble, hagués estat molt bé posar gent amb l’accent, preferiblement, o bé adaptar el dialecte a l’occidental. Salut!

  4. Hi ha alguna cosa que grinyola, com és que el mestre parlés en català a l’escola. Això no passava, com tampoc que els falangistes parlessin en català entre ells.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s