Montserrat I (Sr. Jose Antonio)

Arribo a l’estació de Martorell i despistada després de perdre el tren a Barcelona i amb un cert neguit, m’espero, que arribi algú a l’estació per poder preguntar. Tres són els elegits i tres respostes, totes diferents: una noia llationamericana, un home que em contesta en català, i finalment un altre home d’avançada edat que camina lentament per l’estació de Ferrocarrils: rostre modulat per molts anys, pell blanca, ulls petits i blaus, porta a la mà un elegant paraigua i una bossa blanca de plàstic.  El Senyor Jose Antonio -minuts més tard coneixeré el seu nom- es dirigeix cap a un tren que resta aturat a l’Estació. Li pregunto educadament quin tren he d’agafar per anar a Monistrol. Em mira i em diu: “Este. Que va para Manresa.” I afegeix: “Yo tambien subo, que voy a Montserrat.” I jo li contesto: “ah, jo també!”. Seguidament em creua una mirada com d’incredulitat i m’esboça un petit somriure. L’ajudo a pujar al tren i ens disposem a esperar l’arrancada. Són les 10 del matí. El cel està completament ennuvolat i sembla que vagi a ploure.

Ens asseiem i el Senyor Jose Antonio em comença a parlar certament encuriosit -no se si per la meva jove aparença o per falta de companya de viatge… o potser les dues coses-. I m’observa: motxilla Quechua, gorro, mocador de llana marró pel coll, jaqueta i un llibre a la mà.

Em pregunta: -“Que lees?”

I jo li responc: -Es tracta d’un llibre de les Memòries de Jordi Pujol. El segon volum.

Reflexiona uns segons i em respon: -Ah, bien. Yo un dia llevé a Jordi Pujol. Cuando llegé a Catalunya el año 1955 me puse a trabajar en el Carrilet -así se decía antes- y ya hace muchos años subió Pujol en mi tren. Puede que ni tu hubieras nacido. Porqué de que año eres…?

I li dic: del 1988. Tinc 21 anys.

I em respon: Ves? Pues esto, tu no habias ni nacido… Y el libro está escrito en catalán, verdad?

I li dic: Sí.

La conversa segueix llargament. M’explica anècdotes sobre la seva antiga feina i m’explica que cada setmana va a Montserrat. Diu que hi fan un molt bon “mató” – porque sabes lo que és el “mató”, verdad?”-

M’explica detinguadament el recorregut que traça primer el tren i després el cremallera. Enfilem l’últim tram fins a Montserrat i mirant el preciós paisatge als nostres peus li dic:

– Fa força mal temps.

I em contesta, amb aquella calma que només els avis saben transmetre: -Tranquila, ya verás cuando llegemos arriba como va a cambiar el tiempo.

I no s’equivocaba. Travessem l’últim túnel entre les roques de la muntanya i de cop els rajos del sol s’obren pas entre la immensa boira. Un llit de núvols queda als nostres peus i no podem fer res més que mirar, embadalits, la bellesa d’aquella muntanya màgica. Hem arribat a Montserrat.

LA CANÇÓ: Apocalypse Please, de Muse.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s