Café Bonaparte

Escric aquest text des d’una cafeteria al bell mig de París. Es tracta d’un bar que fa cantonada amb la Plaça de Sartre-Beauvoir -i no els enganyaré, concorregut per molts turistes que com jo, intenten exprimir la ciutat més bonica del món en uns pocs dies-. El preu d’un café au lait és ni més ni menys que de cinc euros, el bar no disposa de connexió wifi, el cafè no és res de l’altre món però fins i tot així, cinc euros no em semblen diners. Les lámpades vermelles de la sala contrasten amb el gris, blau i beix del carrer; i contrasten també amb els arbres encara despullats pel fred de l’hivern. Les llums de l’exterior comencen a despertar-se, són gairebé dos quarts de set de la tarda. El seu groc aporta aquest punt elegant tant parisenc, i la gent vesteix excepcionalment bé, també, com la mateixa ciutat, elegantíssima. Fa fins i tot vergonya destrossar amb una roba tant típicament catalana com la meva una postal de la classe francesa. La Plaça Saint Germain de Prés està a cinc minuts del campus universitari de la SciencesPo, just al costat del Boulevard Saint -Germain. En aquell campus l’ambient no és gens diferent del d’aquesta classe de París -allí hi estudien les futures elits polítiques de França-, però la cosa que més m’ha sorprès de veure és un marbre penjat a la paret d’entrada que recorda els professors universitaris morts per la France durant la primera i la segona guerra mundial. Una llista llarguíssima de persones amb nom i cognoms. I aquesta és una de les coses que crec que civilitzen més una ciutat i un país. El record viu d’un passat que -pels qui som més joves, sobretot- se’ns fa sovint molt llunyà. I com aquest monument a SciencesPo n’està plena tota la ciutat. Passant per totes les Esglésies, Places, Cementiris, Museus, que dediquen espais de record als morts durant guerres recents. Impressiona veure el Cementiri du Père-Lachaise i el munt d’escultures, textos i llistes de caiguts en guerra. La de la memòria s l’Holocaust és segurament la més impressionant, però la visualització de llargues llistes amb noms esculpides a la paret no deixen a ningú indiferent. En fi, m’imagino que a tot això se’n diu memòria històrica.

LA CANÇÓ: Polonaise In A, Op.53 ‘Heroic”, de Frédéric Chopin.

Advertisements

2 thoughts on “Café Bonaparte

  1. “La France a encore mal à sa seconde guerre mondiale” diu l’Historiador Robert Frank.

    Quina enveja d’escapada, París! : )

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s