Tiet

De tant en tant, ens trobem amb situacions que ens van del tot grans, immenses. En un principi, no sabem com encaixar-les, essencialment, perquè som incapaços de creure’ns-les. Vivim encaparrats, tot sovint, sota preocupacions que ens semblen del tot existencials. Ens passem la vida i els nostres dies capficats per coses que, de sobte, esdevenen del tot supèrflues, banals i magníficament estúpides. I esdevenen d’aquesta manera perquè alguna cosa molt i molt més grossa ens aclapara l’atenció i no som capaços d’assimilar. Prioritzem sovint els estudis, un examen, una discussió amb un amic, el final de relació sentimental o simplement no poder comprar-nos allò que volíem, davant les coses que realment són importants. Ens queixem per absurditats tant i tant grans, que quan estem davant d’una situació inesperada, ens avergonyim profundament de nosaltres mateixos i de les pròpies i estúpides banalitats que ens envolten. De tot allò que habitualment ens fa perdre el temps i la capacitat de ser feliços. Fa temps que vaig arribar a la conclusió que una de les coses a més valorar de qualsevol persona és, sens dubte, la capacitat d’ironitzar. La capacitat de treure importància a les coses banals a través d’una broma, d’una rialla, d’un somriure. I aquesta setmana hem estat testimonis de la pèrdua d’una de les persones que més sabia, amb el seu caràcter, treure el millor de tots els qui l’envoltaven. Hem perdut algú que sabia viure i que va fer feliços als qui tenia a prop. Tant a la família, com als amics o a la feina. Perquè durant la vida ens podem convertir en persones molt importants i poderoses, però només els qui tenim més a prop poden saber, al final, si em estat a l’alçada de les circumstàncies. I aquí és on es veu realment si una persona ha esdevingut important i poderosa. Important i poderosa per qui més va estimar, va apreciar i valorar, i va donar el màxim de sí mateix als altres. Per tot això, i perquè et trobarem molt a faltar, et recordarem d’aquesta manera, de la millor manera, Tiet.

* article publicat a El diari del Priorat el 12 de juny de 2010.

LA CANÇÓ: Piano Concerto No.3 in D minor, op.30 – I. Allegro ma non tanto, de Sergei Rachmaninov.

Advertisements

One thought on “Tiet

  1. M’ha agradat molt aquest escrit, reflexa un moment de maduresa poc corrent a la nostra edat, i tu li has captat la instantània al moment just, bé per compartir-la! Hi afegiria allò de que de vegades cal fer mal als que t’estimes, perquè els vols grans i crescuts, i créixer fa mal i no sempre som capaços fer-ho sols, d’assumir el sacrifi que comporta. És delirantment complicat perquè essent conscients que el món reparteix òsties a cabassos, cal córrer el risc de no atinar en el moment adequat, en el sentit que els estimats hi són per a resguardar-te del món-violent-repartidor-d’òsties i si fan el contrari pot ser d’una contraproducció espantosa… També és cert que com més capaços som de participar en aquests jocs d’equilibris més podrem fer -em sembla- com el tiet. ;)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s