“Generacions Els Pets”

Si algun grup català ha marcat clarament almenys dues generacions, aquest ha estat sens dubte Els Pets. Recordo encara la compra del meu primer cassette, l’agost dels meus 9 anys, el Bon dia, de l’any 1997. Allí, en plena infantesa, ja intentava memoritzar algunes de les cançons que han passat a la nostra memòria col·lectiva. I aquest grup, a diferència de moltes d’altres formacions, les quals perden estrepitosament amb el pas dels anys, han assolit tal punt de maduresa que és completament envejable i remarcable. Ara està de moda parlar dels Manel, dels Amics de les Arts i de Mishima. I està molt bé que així sigui -per higiene, simple pas del temps o innovació musical-; Però si aquestes noves fornades poden estar on són és per anys de bona feina d’altres grups catalans. Per què si algun grup ha demostrat durant tant i tant temps què és estar a dalt de tot, ser bons, fer molt bona música pop i no morir en l’intent, aquest són Els Pets. El boom d’aquest grup es va produir molt abans de la seva plenitud musical amb els discos de Bon dia, Sol i Respira, molt abans que demostressin de quina talla estem parlant. El millor disc de la formació és sense cap mena de dubte l’Agost de l’any 2004. Encara que anteriors discos com el Calla i Balla assenyalessin grans cançons com el tema de La mort em ve a buscar, res a veure amb l’Agost. És el disc que musicalment està més ben construït, amb unes lletres absolutament màgiques i que representen un mirall completament exacte de la vida d’estiu. I els següents Com anar al cel i tornar o el nou Fràgil, res a envejar a la resta. D’aquest últim -Els Pets és un grup que no se per què però de tant en tant, torna- et deixa perles com aquesta cançó:

“Tot just ahir vaig decidir
fer draps de cuina amb aquell vestit
que no gosava llençar
per a poder-te olorar.
Que miraré d’estripar
potser demà.”


Draps de cuina
, del disc Fràgil.

LA CANÇÓ: Sembla estrany, de Els Pets.

Anuncis

4 thoughts on ““Generacions Els Pets”

  1. Tinc 49 anys i els Pets també m’han marcat. Sense dubte que després de Lluis Llach, els Pets són els que més m’han fet sentir.
    Els vaig descobrir el 1991 al concert del Palau Sant Jordi, en aquells moments per mi va ser tota una sorpresa sentir-los. Vaig comprar els seus dos disc que tenien (en vinil) i des de llavores que sempre compro tots els disc que han fet. El Bon dia és el més dolents de tots, potser junt amb el Menja Avellanes.
    Una de les cançons favorites que quan ho vaig escoltar vaig plorar tot el vespre va ser “Pantalons curts i genols pelats” del Brut Natural. Ostia!! jo devia tenit 33 anys i encara estava convalescent d’un greu accident de moto que m’ha marcat la vida i em va colpir. Es nota que som de la mateixa
    generació i també de la mateixa terra. Encara que m’he criat a Blanes-Malgrat, tots els estius els he passat a Montroig i no m’he possat pantalons llargs fins que vaig fer 15 anys!!!.
    Els meus genols són un mapa de totes les vivencies que tant bé expliquen a la cançó i la meva padrina em deia el mateix abans d’enviar-me carrer Major amunt.

    Estic d’acord amb tu, que dels darrers disc, Sol i sobretot Agost són magnifics i demostren la maduresa artistica dels Pets.

    Per cert, el darrer Fràgil encara no el tinc, quan baixi d’Alemanya al Setembre ho compraré.

    Una abraçada

  2. Jo sempre he estat més dels Lax’n – potser perquè són “de casa”, que diem – però estic molt d’acord amb tu en què si ara podem gaudir de grups com Mishima, els Amics o Manel, és en part gràcies a aquests que ja podem qualificar d’històrics. I comparteixo l’opinió que Els Pets són un grup que “de tant en tant tornen”.
    En un primer moment, el nou disc em va semblar ” més del mateix”. I per què negar-ho, ho és. Ara bé, hi ha algunes perles d’aquelles que com més les escoltes, més t’agraden. A més, dir “més del mateix” amb aquest grup no ha de ser necessàriament negatiu i és que en la majoria de cançons “la claven” a cada paraula!

    A reveure!

  3. Els pets són un grup que, a banda de mítics de la música pop catalana, han anat guanyant qualitat al llarg dels anys. La maduresa els ha sentat de meravella, i aquests últims anys ens han anat deixant tota una sèrie de perletes musicals. Tenen una sensibilitat extraordinària i aconsegueixen que moltes de les seves cançons t’arribin fins a l’ànima (i et puc assegurar que a mi n’hi ha més d’una i més de dues de les seves cançons que em fan caure la llagrimeta). I a sobre, amb unes lletres magnífiques, perquè jo, que mai m’hi fixo, ho faci…. En quant als discos, em quedo amb qualsevol dels últims dos o tres, i cançons… què difícil, però “Agost”, “XL”, “La vida és bonica – però complicada” em venen ara al cap com les que més m’han arribat. I no són les úniques.

    Una abraçada!!!

  4. El Pets son una flatulència gutural producte d’una absurda política de subvencionar i promocionar al primer mort de gana que cantés en català, independentment del seu talent, cosa que va produir una absurda equació entre la mala qualitat muscial i la nostre llengüa, fent fugir esparverat a qualsevol autor amb un mínim de talent cap un altre idioma.

    Ells son tan assassins del català com el Tribunal Constitucional, Franco o Felip V.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s