Quan la nostra indignació fa segles que dura

Per no repetir algunes de les idees que han plasmat en articles previs d’altres companys, m’agradaria focalitzar el debat sobre el moviment dels indignats en la qüestió catalana. De tot el que vaig poder llegir a través de la premsa durant els dies posteriors al 15-M, em quedo amb l’esperpèntic espectacle sobre la votació en assemblea del dret a l’autodeterminació. S’havia d’incloure aquest punt: “El reconeixement del dret d’autodeterminació de tots els pobles del món, tal com recull la carta de les Nacions Unides, i per tant el del poble català”. Aquesta subcomissió va denunciar reiterades vegades la “falta de democràcia, frau i manipulació” per part de “certes persones” de l’organització, “sobretot pel que fa a qüestions nacionalistes i identitàries”. I així ho explicaven els mateixos membres de l’assemblea, res d’arguments esquirolístics.

Aquests indignados, demostrant un grau de cinisme majúscul en parlar de democràcia només quan els convé, van poder exercir una gran pressió i cert lideratge dins de l’assemblea, tenint en compte que un dels col·lectius polítics més articulats a nivell assembleari al nostre país és sens dubte el de l’esquerra independentista. Sense entrar a discutir la legitimitat del sistema de votacions que van tenir lloc a la plaça, ¿Realment no es va poder mobilitzar un gruix més important de persones i incloure de forma natural aquest punt en les reivindicacions del moviment? ¿Realment la gran majoria dels indignats de la Plaça Catalunya estan en contra de l’autodereminació o estem davant d’una selecció no significativa i interessada de persones durant tot el desenvolupament de les assemblees?

En cap cas vull que aquest sembli un atac a aquest col·lectiu o grup d’organitzacions independentistes –també molt divers i heterogeni-; per què m’imagino que molts dels seus membres van estar treballant en aquesta línia dins del moviment. Però sí que m’agradaria induir a una reflexió sobre el paper que hem de jugar els independentistes en els diversos àmbits i espais socials del país.

Si entre tots comencem a tenir clar quin és el nostre camí i horitzó nacional -sense entrar en detalls de dies i hores perquè encara no ens posarem d’acord- cal que treballem àmpliament i des del que ens és més pròxim i abastable -a través dels consells d’administració, les associacions, ONG’s, des dels esplais, clubs esportius, etc.- perquè en un altre debat com el que va tenir lloc a la Plaça Catalunya, el puguem guanyar amb tota la normalitat i naturalitat del món. Hem de fer entendre que, algunes vegades, no és més revolucionari i radical canviar el “krátos” sinó que ho és començar abans pel “demos”.

* Article publicat a la secció Unes altres veus són possibles de la Fundació CatDem. Dilluns, 5 de setembre de 2011.

LA CANÇÓ: Protagonistes, de Pau Vallvé.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s