Entrevista a Joan Roig i Montserrat, rector d’Ulldemolins

Tot just avui fa un any que vaig tenir el plaer d’entrevistar una de les figures més interessants de l’església al Priorat. Vam parlar des de la fe, passant pels drets socials i Estat del Benestar, sobre la manifestació del 10-J i el país, sobre recent immigració i el món rural i sobre la seva producció literària i poètica. Aquí la tenen:

Arribem a Ulldemolins una bonica tarda de setembre. Tot just en saltar del cotxe, veiem el rector del poble, al mig de la Plaça de l’Església -que ja ens espera- juntament amb vilatans d’Ulldemolins. Està conversant animadament, tot preparant la festivitat de la Mare de Déu del Loreto, patrona de l’Església que minuts més tard ens ensenyarà. Aquesta és primera imatge del personatge al qual entrevistarem, i no enganya: sens dubte el rector Joan Roig i Montserrat és un home implicat amb el poble i molt estimat per la seva gent. En la conversa que portarem ens parlarà de religió, política, valors, dels pobles rurals i també de la seva passió pel Priorat. Tota una lliçó, en menys de mitja hora que dura l’entrevista.

“Per a mi, hi ha una altra vessant que és la mateixa que la religiosa i que és la social.”

“Nosaltres, els pobles agrícoles, sempre hem estat en crisi però mai ningú se n’ha adonat.”

“Jo desitjo la independència pel meu país. Qui no la vol? L’estrany seria que no la volguéssim.”

“Hi ha valors que són eterns, i n’hi ha que no ho són.”

“Hi ha hagut un canvi, i no dic que per a tot sigui negatiu, però hi ha hagut un canvi. Ara bé, tant de bo, en tots els canvis, conservem una jerarquia de valors.”

Joan Roig i Montserrat (1940-)

Pel què hem pogut veure en la seva biografia, vostè és nascut a Mallorca… Com va arribar un Mallorquí a la rectoria d’Ulldemolins l’any 1977?

Molt senzill, jo vaig estudiar amb els Pares Paüls a l’Espluga de Francolí 11 anys, em van destinar a València, però jo tenia més tirada per aquestes terres, les del Principat. Llavors va ser quan em vaig oferir a l’Arquebisbat de Tarragona, vaig estar tres anys a La Nou de Gaià, i finalment vaig demanar muntanya i em van destinar aquí.

M’agradaven especialment les parròquies rurals. A mi més que la capital m’agraden els pobles, la seva gent. M’hi sento molt identificat i per això m’agrada.

Vostè és un home molt polifacètic. Des de la vessant de la dedicació religiosa, passant per la part social, i també la literària…

Pel que fa a la tasca com a rector, estic a cinc pobles, faig la meva feina com a mossèn, i intento estimar la gent, ajudar-la, i que la meva presència sigui un signe d’amor, d’estima. En resum, els acompanyo a la vida, que és la tasca que ha de fer qualssevol rector.

I pel que fa a la vessant social…

Exactament. Ara bé, per a mi, hi ha una altra vessant que és la mateixa que la religiosa i que és la social. Aquesta vessant és fruit també de la meva fe. Si jo em dedico als pobres i als marginats és per què m’ho exigeix la meva fe i ho faig amb molt de gust. No és cap obligació, ho faig per què així ho sento, però me la imposo a mi mateix. És a dir, jo no puc diseccionar la part religiosa de la part social; de la mateixa manera com quan Aristòtil deia que l’home era Zoo-politikon, som homes religiosos, sigui quina sigui la religió.

I això de la vessant social vostè com ho materialitza, què és el que fa exactament?

Doncs actualment tinc un grup de nois drogodependents. Durant molts anys vaig ajudar-los jo sol, i d’ençà uns anys reben també ajuda d’algun psicòleg, monitors, gràcies a una fundació de Barcelona que es diu “Mambre”. Són entitats com Sant Joan de Déu, des de la Caritat de Sant Vicent de Paül, Arrels… Fa anys vaig veure que hi havia llocs per a toxicòmans, sobretot per els qui tenen diners, per què fan pagar molt. Però n’hi ha d’altres que no. Trobem Càritas Interdiosesana, per exemple, però ja fa uns anys que va marxar a Barcelona. En alguns casos vaig veure que hi havia malalts que no els volien, no per malícia, sinó per què en aquells centres quan una persona hi entra, i ja hi ha estat dues vegades, ha fet el procés complet, què els hi han de dir més? Després es tracta de cuidar-los, entretenir-los, estimar-los, i això és el que feia jo. Llavors, quan se’n van anar es van quedar quatre o cinc malalts i em van donar les claus del centre. Es torba a En Mas d’en LLuc, a sota d’Albarca, i el centre és de l’Arquebisbat. Una persona ho va donar a l’Arquebisbat, i ells ho van deixar a Càritas.

Per tant la participació pública de l’Estat en aquest cas no existeix.

No, per ara no. La Fundació Mambre està intentant alguna cosa, però ara com ara no es pot acollir més de 15 persones, i n’hi cabrien més. A mi fonamentalment m’interessa la gent del carrer. Intentem abastir-nos amb productes nosaltres mateixos, però no podem arribar a tot arreu.

Lligat amb això que diu vostè de la protecció social de les persones. D’ençà uns anys hi ha la percepció que hi ha una crisi en la fe cristiana i de valors en la societat. ¿Vostè quin creu que ha de ser el paper de l’Església en aquest context, on molta gent es pot sentir desemparada per la protecció social de l’Estat?

Sobre això de la crisi de l’Església. Jo crec que sempre n’hi ha hagut de crisi, i crec que la que estem patint actualment és secundaria. Hauríem de mirar quins són els valors essencials de la societat. Si els valors són una cosa i aquesta no funciona ens hem de preocupar, si són secundaris no tant. De crisi si que n’hi ha, en èpoques més en èpoques menys. Hi ha hagut temps que l’Església ha estat molt més lligada a l’Estat, pensem en una postguerra, en persecucions cristianes… L’Església es va posar a favor del poder, doncs en part per sobreviure, i més endavant es van posant les coses al seu lloc i apareixen nous camins i noves idees. Però és força clar qui ho és i qui no. I qui és? Doncs Jesucrist ens ho diu molt clar: Qui és el cristià? El qui reconeix al pobre: Quan tenia gana em va donar menjar, quan tenia set em va donar de beure, quan era a la presó em va venir a visitar. Aquests són els cristians. D’acord que no tothom ho pot fer exactament, fil per randa, però hi ha molts nivells i això s’ha de fer. I a part d’això hi ha una pràctica religiosa que ha d’alimentar aquesta altra vessant, i penso que em de trobar el punt mig.

Els pares del desert, que van ser els monjos que van aparèixer després de les persecucions cristianes sempre parlaven d’una cosa que jo sempre dic en moltes de les meves homilies: la gràcia fonamental de qualsevol cristià i de tota persona és tenir discerniment. I discerniment vol dir saber en cada moment i en cada circumstància què és millor: parlar o callar, si és millor això o allò altre. I si falta el discerniment ja estem ben fumuts. I de vegades ens ha faltat, als cristians.

Aquí a la comarca, la crisi econòmica s’ha notat més? 

Nosaltres, els pobles agrícoles, sempre hem estat en crisi però mai ningú se n’ha adonat. Per tant, continuem en la mateixa crisi. Els altres com que tenien vacances pagades, tenien sobresous, tres o quatre treballs, llavors clar, tot això s’ha acabat. El que percebem aquí als pobles és que ve menys turisme durant el cap de setmana.

Actualment han arribat nous col·lectius religiosos a la comarca. Com es viu això a Ulldemolins?

Aquí s’ha viscut poc, almenys als pobles petits. Hi ha algun musulmà, i hi tenim bona relació… tenim el mateix Déu! I encara que no fos el mateix, hi tindríem la mateixa bona relació! Ara, són cultures diferents, però també ens agermanen moltes coses. Sempre hi ha extremistes entre ells i entre nosaltres. El fonamentalisme és una cosa que hem de fer desaparéixer del nostre vocabulari, de la nostra vida. És això el que fa mal. No pas tots els musulmans estan d’acord amb els atemptats a les Torres Bessones a Nova York. Ni molt menys. Per tant jo crec que hem de mantenir una bona relació entre tots. Jo si ells no tinguessin un lloc per a pregar, ens hi oferiria un, per què no? El que hem de fer nosaltres com a societat és fer que s’integrin amb la cultura, a la nostra llengua. Hem d’ajudar-los a fer-se seva la nostra societat. Que visquin una mica les nostres costums, les festes. Que facin les seves també, però hi ha d’haver intercanvi.

Parlant sobre llengua i societat… Església i nacionalisme moltes vegades han anat de la mà, Catalunya en aquest moment està vivint un moment polític i segurament històric molt important. Com veu vostè la situació actual?

Jo la veig molt complicada. Desitjo la independència pel meu país. Qui no la vol? L’estrany seria que no la volguéssim. Però això s’ha de fer bé, sense ferir susceptibilitats. Però és un dret que tenim.

L’Església trobo que no s’ha de posar a primera línia a lluitar contra ningú, però que pot expressar els seus sentiments i dir que el país es mereix la independència, i tant! Cadascú ha de pensar el que cregui, però l’Església ha de tenir una sensibilitat patriòtica, d’una Catalunya lliure, jo penso que si.

Va a trobar a faltar que l’Església o algunes diòcesis no s’adherissin a la manifestació, ni que fos de forma independent, del 10 de juliol?

Sí, crec que sí, que s’hi hagués hagut de participar d’alguna manera. Si jo hi hagués pogut anar, hi hagués anat, però un dissabte tinc misses. Tot i que no m’agraden massa les manifestacions, en aquesta sí que hi hagués anat! Per què tot plegat ha sigut una vergonya. No pas la manifestació, sinó tot el que hi va haver anteriorment.

I tornant amb la seva relació amb la comarca i com a impulsor d’un dels monuments més emblemàtics, la del Santuari de la Mare de Déu del Loreto… Ens podria dir algun altre monument que per a vostè sigui representatiu del Priorat?

Com a important trobem, per exemple, l’Església de Siurana, i llavors tenim la Parròquia d’Ulldemolins, que és la primera parròquia renaixantista de Catalunya. L’introductor del Renaixement a Catalunya era un fill d’aquest poble, i rector de Tivíssa.

I per altra banda, tenim uns monuments paisatgístics admirables, com ara els costers de ceps.

 Sobre l’Església de Siurana… s’hi fa ofici habitualment?

Som molt pocs capellans, per tant, en els pobles petits s’hi va menys vegades. Llavors a l’estiu sí, a les tardes de diumenge, a les festes principals…

Aquesta falta de persones que es vulguin dedicar a fer de capellà, a què ho atribuiria? Cal que tinguin lloc alguns canvis?

Canvis no cal que n’hi hagi necessàriament. Quan jo era petit els capellans predicaven sobre la forma de vestir de les persones que assistien a l’ofici… Ara tot això ha canviat molt. Hi ha valors que són eterns, i n’hi ha que no ho són. Un valor etern és el de la vida, per exemple, i un cristià no pot tolerar aquest fet. En una ocasió, si el valor de la vida de la mare està en perill, jo no m’hi poso; però hi ha valors que són de sempre. Matar, una guerra… un cristià no la pot admetre.

Estarà d’acord amb mi que hi ha valors que des de la gent jove es veuen molt “naturals” o normals, i que des de l’Església no es veu de la mateixa manera. La orientació sexual, l’ús de preservatius…

Amb això li diria que tornem una mica al què dèiem abans. No es pot judicar tot. Si una persona és d’una manera, o d’una altra doncs no passa res, hi ha molts casos. Cada cas és diferent. En termes generals hem de fer una cosa, però en casos concrets no ha de ser sempre així. Jesucrist no va parlar de casuística, va parlar en termes general. La casuística l’hem d’aplicar en aquest cas, i no en aquest altre, dependrà… Ningú està obligat a viure amargat. Això és el què vol Déu, que siguem feliços. Dins d’un ordre i d’una harmonia, però feliços. El gran mal de la humanitat, que es troba explicat a la Bíblia: “el món va malament perquè ningú no entra dintre seu a recapacitar.” Cal que entrem a dintre nostre i ens preguntem De què sóc responsable jo del mal que està passant? Visc la solidaritat? Els pobres amb els rics, els heterosexuals amb els homosexuals…? L’Església té l’obligació de portar una nota d’alegria, de joia, d’esperança a tothom.

Vostè creu que aquesta manca de vocació és fruit d’un error de l’Església de tipus dogmàtic?

No, jo penso que no hi ha vocacions, per què la gent cada vegada es torna més còmodes alhora d’implicar-nos amb els altres. Com està la joventut? No hi ha inquietud política, ni cultural. No hi ha cap inquietud, i això és perillosíssim. Ara bé, per què s’ha arribat a no anar a missa? Pot haver una part de la gent que no hi ha per un criteri de no creure en Déu. Però una altra part és que com que me’n vaig a dormir a les set del matí, el diumenge no puc anar a missa. Hi ha hagut un canvi, i no dic que per a tot sigui negatiu, però hi ha hagut un canvi. Ara bé, tant de bo, en tots els canvis, conservem una jerarquia de valors. Un clar exemple d’això és amb els ancians: són els pares, ens han cuidat, i llavors quan són grans els aparquem a una llar d’avis, lluny de casa seva. Hi ha alguns casos que és necessari, però en molts no.

Però no són uns valors exclusius als creients…

No, hi ara! Hi ha gent no cristiana que dóna grans lliçons de valors, i això és admirable. I també al revés. Practicants que no donen cap mena d’exemple. I tant, no és cap secret.

Finalment, si ens pot parlar sobre la seva faceta literària…

He escrit molts anys poesia, i de molt jove ja ho feia, i quan vaig tenir 33 anys vaig publicar un llibret “Camins de terra”, per què jo sempre he estat lligat al país. També m’he dedicat a l’estudi dels Goigs, per exemple, és el cas de Sant Vicenç de Paül. I també des dels 12 anys els col·leccionava. També cada any he anat escrivint una felicitació de Nadal, sempre amb un tema bastant social. I sobretot després per què m’he vist amb la obligació moral d’escriure goigs. Llavors, enguany n’he fet quatre o cinc, per exemple “Sant Joan de Reus”; i els he volgut dignificar. Hem tingut una llarga història de goigs de grans escriptors en llengua catalana, durant el Renaixement, i posteriors. És un tema que m’agrada, i m’hi he dedicat molt. Intentes donar-hi dignitat i allunyar-ho de la “carrincloneria”.

Entrevista publicada originalment a la Revista Lo ViOlí el desembre de 2010.

Anuncis

2 thoughts on “Entrevista a Joan Roig i Montserrat, rector d’Ulldemolins

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s