Elogi als amics d’universitat

Després de quatre anys entre dos immensos edificis de la Ciutadella es fa estrany tornar-hi a passejar i que no se’t remogui alguna cosa per dins. Allí, entre aquelles immenses parets i finestres, gairebé invertits els quatre primers anys a Barcelona, i segurament els quatre anys on s’hi ha gestat el present que estic vivint. Poc més de dotze mesos i poques lliçons recordo dels inacabables apunts sobre teoria política, història de la democràcia, o sobre les diferències entre els neoclàssics i els keynesians: però encara recordo com si fos ara les incomptables hores de bar, entre cafès i cerveses i dinars, apunts i carpetes vermelles que vam deixar passar entre nosaltres amb converses essencialment de política però també sobre les més grans frivolitats. Perquè en el fons, tots sabíem que els bons sempre eren al bar. I si no ens creiem dels bons sempre intentàvem envoltar-nos d’aquells que si que n’eren. I allí els trobaves i va ser on vaig aprendre la cosa més essencial: poder discutir sobre qualsevol cosa -algun dels companys destacats, militant del PP- i no prendre-s’ho personalment. Alguns d’aquests amics, amb el pas del temps, han acabat sent companys de pis, de feina, de projectes polítics o simplement bons amics amb els qui pots quedar per dinar un cop cada tres mesos, i sembla que el temps no hagi passat. Veus com a poc a poc tothom va teixint el seu camí però que alguna cosa queda entre tots nosaltres. Fer-te gran entre gent que s’assembla a tu, potser massa, pot semblar endogàmic, però en el fons ens envoltem de la gent que s’emociona per les mateixes coses que un mateix. Ingenus seríem de pensar que podem conviure intensament o enamorar-nos d’algú de qui no ho tenim més en comú que un espai de temps compartit, i res més. Després de tot, l’important és assumir, com diria aquell, que els dies bons, i recordant-nos o retrobant-nos, gairebé som invencibles.

Anuncis

One thought on “Elogi als amics d’universitat

  1. Lídia!

    Quan anava llegint el post, anava pensant en una cançó. Més concretament en una frase: “Va assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles.” I acabo el post i l’acabes així. Mola!

    A veure quan repetim i quedem per a dinar amb en Pere, en Guillem, l’Alex (si s’apunta)… Per cert et tinc d’encarregar un vi!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s