Solitud

Travessem el Priorat de sud a nord. Poc més de quaranta minuts i entrem pel carrer principal de Cornudella del Montsant. És simplement mirar els carrers i les seves gents i adonar-nos que formem part de la mateixa comarca però que a part de la d.o. poca cosa més ens uneix. S’allarga el poble uns centenars de metres i un petit caminet, ple de sots, tombs i desnivells ens condueix a l’Ermita de Sant Joan, al peu de la muntanya del Montsant. En busca d’una conversa amb l’ermitana que custodia la petita església, que alguns autors daten del segle XIII, ens enfilem fins als 760 metres per sobre del mar. L’arribada és caòtica, però el precís instant d’apagar la música, el motor del cotxe i posar un peu sobre el terra de l’esplanada de l’Ermita, el silenci és qui ho eclipsa de sobte absolutament tot. L’entrada a la zona habitada, a través d’una petita cadena i deu magnífics i antiquíssims xiprers ens avisen que, simplement, no ho podem fer en cotxe; la conveniència d’entrar o no a saludar, va a càrrec de cadascú. Una petita plaça separa la l’Església de la casa de l’ermitana. Com a intents de bons hostes que som, piquem secament a l’antiga porta de fusta de l’entrada, i una senyora d’ulls blaus, ulleres finíssimes, roba d’esport i botes de muntanya -que poc aspecte d’ermitana clàssica presenta- ens dóna la benvinguda, ens rep amb una càlida abraçada i ens invita a passar a casa seva: una petita habitació de dos pisos on hi destaquen la gran quantitat de llibres, il·lustracions, revistes i retalls de paper, i al bell mig de la petita saleta una taula de fusta envoltada de cinc o sis cadires per a rebre els visitants. Mai haver entrat a un lloc tant desconegut com aquell m’havia produït una sensació tant evident de sentir-me a casa. Un cafè deliciós, unes galetes ensucrades i una primera conversa sobre els moviments del sol i la lluna durant les diferents estacions entaulen el primer contacte. El rostre, l’expressivitat i les mirades de la monja Montserrat són bellíssims, d’una sinceritat aclaparadora. Orgullosa de la seva antiga militància en favor dels més desafavorits a Olesa quan estava al monestir, ens explica què l’ha portat a viure 34 anys en una Ermita al bell mig del Montsant. Li fem preguntes que per a ella ja estan suades -després de passar tanta i tanta gent per aquell mateix lloc durant tants anys- però també ens explica que s’ha hagut d’enfrontar molts anys a la solitud d’un lloc com aquell i que no l’ha portat a estar allí més que l’amor per als altres. La humitat de reconèixer una trajectòria vital no convencional sense caure en tòpics i fer-te veure que la solitud, si és una opció, és fins i tot una manera d’entendre la vida.

LA CANÇÓ: Sur le fil, de Yan Tiersen.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s